Basat en la novel·la homònima de Charles Portis, els germans Coen han realitzat un remake, estrenat el 1969, amb el mateix títol, del film de Henry Hathaway, interpretat en el paper principal per John Wayne, actuació que li valgué l’Oscar al millor actor.
Matti Ross (Hailee Steinfeld) és una jove de catorze anys, pertanyent a una família de bona posició. De caràcter resolt, està disposada a buscar i venjar-se de Tom Chaney (Josh Brolin), el criat de son pare al qual ha robat i assassinat. Per això, contracta el vell i borni agutzil Rooster Cogburn (Jeff Bridges), home lliurat a la beguda, perquè l’ajude a trobar Chaney. Un altre agent de la llei, el Ranger texà Laboeuf (Matt Damon) s’unirà a la recerca del criminal per tal d’obtenir la recompensa per un altre assassinat comés pel criminal.
Amb aquest punt de partida argumental els germans Coen ens presenten tres personatges molt diversos entre si, però que, a poc a poc, uniran esforços en funció d’un mateix objectiu: que es faça justícia. Una meta comuna tot i que partint de postulats divergents: la xiqueta busca venjança; l’agutzil, diners i el Ranger, reputació. Aquest joc d’interessos i personalitats diferents aniran evolucionant fins a confluir a mesura que van coneixent-se.
És aquesta evolució psicològica i de comportament dels tres protagonistes un dels encerts a destacar de la cinta. I això, amb el suport d’uns diàlegs ben construïts, aspecte que tant cuiden els Coen. Cal afegir-hi altre dels recursos característics de la seua filmografia: la ironia, i si tot ho posem en boca d’actors com Jeff Bridges, Matt Damon o la jove Hailee Steinfeld, la credibilitat del resultat final augmenta.
Valor de Llei és sobretot un homenatge al gènere del western a alguns dels seus referents, dels seus codis: la venjança, l’amistat, el sentit de la justícia… Hi podríem afegir altres valors, diguem-ne, “tècnics” propis del gènere i totalment al servei de la història: la fotografia (no sols en funció del paisatge, amb les panoràmiques, sinó també per ressaltar l’ànima humana, amb els primers plans) i la música.
Una pel·lícula de narrativa clàssica, que no perd el ritme, la tensió, en cap moment i que atrapa l’espectador i el captiva. En definitiva, un film d’obligada visió.