Afinitats personals a Llíria

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Si els manuals de psicologia, ciència política i sociologia realitzaren un viatge a Llíria, la capital del Camp de Túria, tindrien molt treball a fer. Farien un estudi d’allò més saborós i interessant. D’un temps ençà, la ciutat edetana ha esdevingut en un dels casos més paradigmàtics de tot el que, actualment, pot ocórrer al món de la política. Pactes, divorcis polítics, nuviatges, postures irreconciliables, enuig, solitud, banyes, transfuguisme, dimissions…. Hi ha material amb escreix per perfilar una bona trama i escriure’n a dojo del que ens envolta en la política municipal, aquella que tenim més a prop i, per tant, ens afecta amb més intensitat i de forma més directa. En els pocs més de dos anys que portem de legislatura, la capital lliriana pot adduir-hi de posseir un bon ventall de successos i esdeveniments que l’han menada a ser-ne portada meritòria als mitjans de comunicació. Sense cap tipus d’embuts, hem assistit a tot un seguici de fets que ajuden, si més no, a entendre com és a voltes de complicada la política local, on, més enllà de les qüestions ideològiques o polítiques, té molt a vore el component personal quan es tracta d’arribar a acords i fer una entesa entre partits de tarannà semblant. Tot i que sembla que això seria més fàcil, la pràctica ens mostra que, ans al contrari, és complicat i difícil malgrat que les ideologies puguen ser coincidents en molts aspectes.

Al cas de Llíria que ens ocupa, de l’eufòria inicial de l’any 2015 derivada de la victòria de l’esquerra lliriana -on el PP passa d’onze a sis regidors, el PSPV de cinc a huit i Compromís de tres a cinc- es va arribar ràpidament a un estat d’èxtasi i il·lusió amb la formalització del pacte. Del divorci i separació següent que hi hagué mig any després, s’hi va passar a una fase de desencís i incertesa. A continuació, hi hagué una etapa amb rumors i més rumors sobre una suposa pinça entre PP i Compromís -inclosa una possible moció de censura que va planar per la ciutat- que va desencadenar en un estadi de frustració. Fa uns mesos ningú no hauria donat un quinzet per la formalització d’una segona coalició esquerrana en el termini de dos anys. Fins i tot, molts ja donaven per conclosa i acabada la legislatura enmig d’un paisatge tèrbol i obscur, entre un govern en minoria i una oposició en majoria però sense poder executiu.

Finalment, un sorprenent amistançat entres les forces esquerranes ha permès situar el govern en majoria absoluta. El panorama ha deixat en un costat tot el govern municipal -quatre partits polítics- davant el PP acompanyat d’una trànsfuga socialista. Per tant, s’obri ara una etapa diferent del que s’ha viscut els darrers dos anys on queden per descobrir algunes de les incògnites i incerteses que planen sobre l’ajuntament. El temps, a poc a poc, ens anirà responent. Indefugiblement. D’entrada, que hagen hagut de vindre dirigents des del cap i casal -València- del PSPV i Compromís per assolir el pacte no deixa en un bon lloc els capitostos locals. Deixa una imatge que no els afavoreix, gens ni miqueta. Si no es posen d’acord a l’hora de formalitzar el pacte, com van a gestionar junts? Això és el que es podria preguntar un veí.

Per què s’ha fet ara un altre pacte a dos anys de les eleccions?  Al PSPV i a Compromís els interessa. Als socialistes perquè no poden continuar sols, en minoria al govern i mirant de gairó que el plenari els tombe qualsevol projecte o els n’hi impose algun tema determinat. Als nacionalistes perquè poden arribar com a salvadors de la pàtria lliriana, com a garants d’un govern estable. Resulta estrany tot el que ha ocorregut a Llíria en esta legislatura. La capital comarcal, com així se l’anomena històricament, ha viscut un grapat de sentiments, successos, informacions, rumors, vicissituds de tot tipus,…. Feia temps que la riquesa política de Llíria no era a l’altura de la seua riquesa patrimonial i històrica. D’entrada, va estranyar que en menys de mig any el matrimoni que van formalitzar PSPV i Compromís a Llíria es trencara sorprenentment. Em va recordar eixes parelles que estan tota la vida esperant per casar-se i quan ho fan de seguida es divorcien en adornar-se’n que no és el mateix vore’s totes les vesprades i els caps de setmana que conviure les vint-i-quatre hores del dia, amb els seus moments de joia i d’esbarjo barrejats amb les discussions, les desavinences i els problemes quotidians. D’ençà que cadascun d’ells va fer marxa pel seu costat, el govern va perdre la majoria plenària de què estava gaudint i va començar el temps de nuviatges i primera presa de contacte entre tots els grups polítics.

El PSPV, fotut per la marxa de Compromís, va iniciar converses amb Ciudadanos i amb Llíria Puede tot i saber que això no els oferia una majoria absoluta. Era, però, l’única eixida que li restava. Haver fet una gran aliança amb el PP no ho hauria entès ningú. Ni els seus militants ni la gent d’esquerres ho haurien paït després dels anys i panys de governs del PP i les conseqüències de l’urbanisme que en va resultar després de més d’una dècada de gestió. D’altra banda, el PSPV aconseguia situar Compromís en una cruïlla concreta: aliar-se amb el PP en moltes qüestions i evidenciar, per tant, un pacte antinatura que esquinçara la militància dels nacionalistes o tornar al govern a curt o mitjà termini. Esta darrera opció és la que, finalment, s’hi ha imposat. La més lògica. La més fàcil d’explicar, pragmàticament i ideològica.

Han transcorregut més de dos anys des de les eleccions de maig de 2015. Molt temps que, per als més pessimistes, és un temps perdut en què s’hi podrien haver fet moltes més coses. Haver avançat molts projectes, haver pactat qüestions fonamentals i, molt important, haver desempolsegat temes paralitzats des de fa temps o haver corregut més ràpidament en altres àmbits.

A qui afavoreix més el pacte d’esquerres i l’aïllament del PP? Eixa és la qüestió més important des del punt de vista sociològic i, fonamentalment, electoral. Precisament, el PP hi va al·ludir a qüestions “electorals” la formació del pacte. Tota la raó del món. El problema és que la majoria dels polítics i dels partits que els sustenten fan la majoria de les coses en clau electoral: tant el govern com l’oposició. Guanyar eleccions, obtindre els millor resultats. El govern pot ixir més enfortit per fer una darrera espenta el que queda de legislatura amb una majoria còmoda i plàcida. En canvi, l’arraconament del PP pot donar una imatge de marginalitat i llàstima que podria suposar-li un determinat rèdit. Per al PSPV significa la formació d’un govern estable i coherent. Per a Compromís suposa esdevindre la clau per a fer eixe govern majoritari de progrés. Per al PP, el pacte és bo i dolent alhora. Bo perquè esdevé l’únic partit a l’oposició, assoleix més visibilitat i, per tant, el seu rèdit pot ser major.  Dolent perquè el pacte enforteix el govern i si fan una bona gestió aleshores el PP no tindrà el rèdit que volen. Amb la situació actual, qui més tenia a guanyar era, clarament, el PP. Si la situació de minoria s’hagués perllongat “sine die”, el PSPV i Compromís eren els qui més haurien minvat les opcions de reeixir-se’n en les properes eleccions pel seu descrèdit davant l’opinió pública per la seua incapacitat per arribar a un pacte estable. Pel seu costat, el regidor de Ciudadanos i el de Llíria Puede assisteixen com a convidats de pedra. L’un n’ha patit l’expulsió del partit, l’altre se’n va donar de baixa minuts abans d’accedir al govern. Tots dos en són una incògnita, malgrat que la situació no els afavorirà a llarg termini.

Engranatge del govern municipal nou. És evident que quan hi ha governs de coalició sempre sorgeixen friccions, problemes, escletxes i badalls per on sura tot allò que es cou al seu interior. Si els governs unicolors no n’estan exempts de les tessitures que hi ha a la política o la vida mateixa, quan en parlem d’equips amb quatre partits aleshores els problemes s’agreugen. Si tenen com a mirall el govern de quatre partits que hi ha a la Pobla, aleshores els més pessimistes poden estar més tranquils, tot i que els problemes i les singularitats que hi ha en un poble i en un altre no són, nogensmenys,  semblants. Ni de bon tros. Hi ha temes que poden crear badalls o escletxes al govern, com ara la gestió urbanística, especialment la problemàtica que afecta les urbanitzacions o els polígons. A més, la polèmica sobre la implicació de l’ajuntament en tot allò que suposa les festes del bou -amb nombroses penyes i molta implantació- pot ser un dels punts de major enfrontament ateses les crítiques que des de començaments de legislatura ha etzibat Compromís, sense cap embut.

Conseqüències a la comarca. El que ha ocorregut a la capital edetana podria ser-ne objecte d’una lectura en clau comarcal, especialment en aquells municipis on els respectius governs locals gestionen en minoria tot esperant un acord de legislatura. Encara hi sobreviuen alguns ajuntaments en minoria. Entre ells, hi ha alguns de molt importants, per la seua grandària i importància econòmica i social, com és el cas de Riba-roja de Túria, Bétera o altres més menuts com Sant Antoni de Benaixeve. Del que ha ocorregut a Llíria se’n podria derivar un “efecte dòmino” sobre la resta. No obstant, a l’horitzó més proper, a curt termini, no s’hi albiren més casos significatius pel que resta de mandat.

No hi ha comentaris

Respon

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.