El comerç xicotet en la vida dels pobles

Quan era menut, anava a comprar espardenyes i sabates a una de les botigues més antigues de la Pobla, a Ca López. Per a la canalla era una fita imprescindible canviar-se, de tant en tant, les espardenyes que trencàvem a colps de baló al camp de futbol que hi havia a l’era de la Pobla, els antics terrenys on avui hi ha una escoleta infantil municipal.

L’endemà, la forma que tenien les noves espardenyes, el seu cost econòmic i les prestacions que oferien eren objecte d’un debat interessant i molt intens entre els companys i amics de classe. L’objectiu era, sempre, comprar un producte millor i més modern que la resta d’amics. Recorde que el calcer ocupava un temps important en les tertúlies i discussions. Eren temps en què no hi havia encara les enormes i modernes superfícies comercials que existeixen ara al llarg de la nostra comarca.

D’un temps ençà, aquests centres comercials han canviat, de cap a cap, les relacions socials, el comportament a l’hora de comprar i, fins i tot, la vida dels pobles del Camp de Túria. Els comerços xicotets han hagut d’adaptar-se a un ritme notable a eixes noves estructures econòmiques a fi de no desaparèixer i amb l’objectiu de subsistir, durament, a una realitat que s’ha estès pertot arreu. Davant això, els ajuntaments han mirat envers un altre indret i han fet costat als grans i poderosos mentre els menuts veuen minvats els seus ingressos, han de retallar el nombre de treballadors o, directament, pleguen perquè els és impossible afrontar les despeses diàries.

La instal•lació i proliferació d’eixes conegudes superfícies comercials és fruit d’una voluntat política entre els ajuntaments i la Generalitat Valenciana, l’administració pública que, al capdavall, s’encarrega d’autoritzar-ne l’activitat. Únicament cal uns terrenys erms i d’allò més grans perquè en un llampec en siga una realitat a la nostra vida. En molts casos els comerciants ho critiquen i exigeixen un ajut perquè en resulten perjudicats però, comptat i debatut, tenen poc a fer-hi. Els ajuntaments saben que una gran superfície comercial n’és una via molt llépola pels ingressos –mitjançant impostos- que genera i la promesa de les empreses de contractar gent del mateix poble tot i que, en alguns casos, són treball en precari, pagat prou malament i amb un horari flexible i, fins i tot, d’allò més abusiu.

L’economia global que s’imposa a la nostra societat n’és la gran culpable que, a poc a poc, el comerç xicotet que sempre hem tingut al costat de casa va desapareixent i les grans superfícies comercials imposen una cultura i una forma de vore les coses diferent. Observar famílies senceres els dies d’esplai menjant, comprant, visitant botigues i jugant amb els seus fills ha esdevingut una postal molt normal al nostre voltant. Tothom ho veu com una cosa habitual. Ningú no s’hi nega a viure eixa nova realitat. Els caps de setmana, la gent se’n va a passar el dia a eixes superfícies, els pobles es buiden i el seu aspecte canvia, com a mínim, durant unes hores.

Els nostres ajuntaments s’entesten a subratllar moltes voltes la seua voluntat de recolzar -amb energia- el comerç xicotet dels nostres pobles com a forma de potenciar-ne el teixit econòmic i social, és a dir, garantir una cohesió entre les famílies del poble i evitar així la creació d’atur. Res més lluny de la realitat. El ben cert és que la proliferació dels grans magatzems ha sacsejat enormement el nostre comerç i l’ha deixat en una situació difícil. Les administracions locals, molt a sovint, anuncien fastuosos plans de suport al comerç del poble però sense concretar-ne mesures efectives. Moltes paraules buides de contingut, plans de publicitat d’escàs recorregut i d’impacte social i, al capdavall, un fracàs darrere d’un altre.

És una paradoxa, però els mateixos ajuntaments que per un costat autoritzen –conjuntament amb la Generalitat- la instal•lació d’eixes grans superfícies esdevenen els “garants” de la subsistència dels comerços més menuts. És una cosa que, moltes voltes, no arribe a entendre. Bé, sí ho entenc, els nostres polítics es comporten segons allò que més els interessa en cada moment, en cada situació i en cada indret. Diuen negre en un lloc i al costat defensen el blanc sense cap problema ni embut. No conec cap ajuntament que, decididament, haja posat en marxa una sola mesura concreta sobre rebaixa d’impostos, exempcions fiscals o ajudes al comerç menut. Coses ben senzilles que ajuden a revitalitzar el teixit dels nostres emprenedors. La resta són paraules boniques perquè els polítics puguen treure’n un rendiment electoral en un futur, cosa prou habitual.

Recorde que en alguns municipis del Camp de Túria els comerciants s’han organitzat i han rebutjat la instal•lació d’eixes superfícies enormes que tants mals de cap els causa al seu quefer diari. No obstant, el recorregut d’eixes protesten ha estat escàs i de poc ressò social. Finalment, les superfícies no han tingut grans entrebancs per aconseguir el seu propòsit i han deixat en paper mullat qualsevol promesa dels polítics en sentit diferent als seus interessos. Sempre sol ocórrer el mateix, les grans multinacionals -empreses enormes i amb molts lligams econòmics- aconsegueixen el seu objectiu i no solen aturar-se fins que no l’assoleixen.

El ben cert és que el comerç menut no pot competir en preu ni en flexibilitat laboral davant els gegants comercials. Ans al contrari, ha d’intentar diferenciar-se en atenció al client, personalització i millor tracte humà. L’horari s’ha d’acoblar a la seua dedicació familiar i a les hores de descans adients. A més, han de lluitar contra un altre fenomen sorgit als darrers anys com és el cas de la competència asiàtica i dels països que tenen un cost productiu més baix.

Als comerços del nostre voltant no els queda un altra solució que modernitzar-se per atraure clients tot i que en un moment de crisi econòmica molt forta les famílies sempre trien els productes més barats tot i que siga a costa d’un tracte humà més impersonal perquè el que compta és gastar el menys possible per arribar a finals de mes. Supose que les properes setmanes i fins que acaben les properes eleccions municipals del 22 de maig els polítics del Camp de Túria tornaran a parlar-ne de tot allò que faran perquè els comerços “de poble”, com hem conegut sempre, tinguen les coses més clares per quadrar els números. No és gens fàcil.

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en