Eleccions locals: treball en perill

Tarazona, em va assegurar -en una entrevista que li vaig fer en novembre de l’any 2001- que el màxim d’un alcalde en el seu càrrec “han de ser tres legislatures”. Òbviament, eixa tesi era aplicable a tota la resta de polítics llevat d’ell mateixa. Tarazona porta com a alcalde ja 16 anys –hi va accedir l’any 1995- i amenaça de quedar-s’hi, com a mínim, altres quatre anys si així ho decideixen els seus ciutadans. Moltes voltes, els nostres polítics  acostumen a dir una cosa i, després, fer-ne la contrària. Malauradament, són coses que ja no ens estranyen ni sorprenen perquè forma part de l’ecosistema polític. El que avui és blanc demà pot esdevenir negre. El que és bo per uns pot ser ben dolent per a la resta. Qüestió de paciència.

Aquestes paradoxes dels polítics s’accentuen en determinades èpoques i situacions. Ara, ens trobem immersos en una voràgine electoral on tothom promet de tot per als seus veïns i veïnes amb l’objectiu principal de guanyar vots, suport i un recolzament important per continuar governant o accedir al poder, segons els casos de cadascú. Els ciutadans decidirem amb el nostre vot qui ens gestionarà els recursos públics. No obstant, hi ha més coses en qüestió el proper 22 de maig. Hi ha un bon grapat de persones, personatges,… el futur dels quals depèn en gran mesura dels resultats que hi haja dins d’unes setmanes.

Al Camp de Túria tenim una “fauna” molt diversa quant a existència de càrrecs públics: consellers, diputats, diputades, assessors, alts càrrecs, “endollats”, personal de confiança, càrrecs “digitals”,…. el llistat és ben ampli i agrupa tot l’espectre ideològic. A l’hora de la “mamelleta” tothom diu sí sense cap problema ni embut. El que un dia són esbroncades dels partits als mitjans de comunicació, l’endemà tot són elogis i pactes per repartir la part alíquota de càrrecs i llocs de treball. Hi ha un bon grapat d’institucions que no serveixen, en gran mesura, per res. No obstant, fan la seua funció. Tapar boques, acontentar els amics, protegir certs militants dels partits polítics o, fins i tot, resoldre crisis internes són alguns dels criteris que fan servir, malauradament, els capitosts de la política per continuar al poder. Com més gran siga la institució més influència i capacitat de maniobra hi ha.

S‘imaginen vostès el fill d’un alcalde, un conseller, una diputada o un alt càrrec a l’atur? No. Impossible. Sempre hi ha algun badall en alguna institució, empresa pública o administració per on capficar-s’hi i aconseguir un lloc de treball, cosa que per a la resta de gent resulta ben difícil. I més tenint en compte la greu crisi econòmica que patim. Els pressupostos i les inversions públiques es redueixen dràsticament, però pel que fa a les despesen en personal i càrrecs de confiança –mai millor dit- no hi ha cap retallada.

Teòricament, sembla que és molt fàcil endinsar-se en eixe cercle on abunden l’estabilitat laboral, les nòmines generoses o certs capricis. Per tant, com hi accedeixen? Potser, molts de vostès s’ho qüestionen. La resposta té molt a vore amb l’actual legislació electoral que preveu sols les llistes tancades, potencia el funcionament intern dels mateixos partits amb les seues disfuncions, premia econòmicament l’obtenció d’escons amb sucoses subvencions i perpetua la, alhora, la mecànica de les pròpies institucions públiques. Per uns, es tracta d’un art que tenen certes persones per arribar- hi i romandre durant anys i anys tot i els canvis que hi puga haver en l’estructura dels partits quant a substitució dels seus dirigents.

Del resultat electoral en dependrà el futur dels alts càrrecs, llocs de confiança, diputats, regidors amb sou,….No crec que calga esmentar un per un el nom d’eixes persones. Els tenim tots al cap. Als pobles tothom es coneix. No hi ha espai per a la sorpresa. La vida d’un personatge mitjà comença com a regidor en un poblet o d’assessor d’alguna regidoria, segons les mides i la capacitat econòmica de l’ajuntament de torn. Si ho fa bé -és a dir, si fa allò que li encomanen, sense remugar- tindrà l’ocasió de remuntar llocs fins aconseguir una ocupació adient als seus desigs.

Hi ha molts casos de personatges polítics que de la vida política local han saltat fins places de major categoria, és a dir, la diputació o, directament, les Corts. És una qüestió de diners, estatus, horaris laborals, privilegis…… És semblant al que ocorre al món del futbol. No és el mateix per a un futbolista jugar en un equip que participa en competicions europees que un altre que sols lluita per no descendir de categoria. Com més amics tinga el  personatge en qüestió en eixe cercle de la política més possibilitats tindrà de romandre durant molts anys vivint, menjant i gaudint d’eixe món. Les seues habilitats personals seran clau per teixir les connexions oportunes a fi d’assegurar-se eixa continuïtat perpètua.

El món de la política també acull un altra fauna que consisteix a entrar en eixe món sense tindre cap tipus d’experiència. Gent ben jove que tan bon punt han acabat la seua carrera universitària ja disposen d’un lloc de treball en qualsevol de les desenes i centenes d’empreses públiques o de les privades que depenen d’una subvenció que decreta el polític de torn. En eixos casos, l’índex d’atur és ínfim atès que sempre se’ls acaba trobant una ocupació excel·lent i ben remunerada sense tindre gaire experiència professional.Mentre a la immensa majoria de joves els costa començar amb un treball en precari –moltes hores i un sou escarransit- altres comencen directament jugant la champions. És per això que durant els períodes electorals eixa classe de gent ho passa pitjor. Temen pel seu futur laboral i professional i fan tot el possible per ajudar els seus partits a continuar governant o, en el pitjor dels casos, a agafar un tros del pastís que els permeta seguir en primer línia de foc. A voltes quan es tracta de partits en l’oposició ho tenen millor per dissimular eixa classe de pràctiques. Se senten menys observats i controlats per la societat i els mitjans de comunicació i aprofiten l’avinentesa per assolir els seus propòsits.

Després de les properes eleccions és ben curiós assistir a eixe mercat en què els polítics han convertit la vida pública, amb la compra de silencis i  voluntats. Un joc on sols els més agosarats en tenen assegurada la pervivència en un món on les ganivetades i les traïdories són un element clau del paisatge quotidià. Vostès i jo ho continuarem veient i callant.

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en