Professionals de la política

Un amic em demana si puc escriure una columna sobre el que ha succeït a les darreres eleccions estatals. Li responc que no. La veritat és que no m’abellia perquè se n’ha parlat ja amb escreix, a tort i a dret. Des de tots els vessants possibles.

Els resultats no han suposat cap sorpresa sobre el que deien, des de fa mesos, les enquestes i els estudis de demoscòpia. El Camp de Túria no n’és cap excepció. Ans al contrari, han refermat la sobirania del Partit Popular sobre la resta de formacions polítiques. La crisi econòmica i la gestió que se’n va fer han estat una de les claus. Això em fa recordar un para·lelisme entre els darrers dies dels governs d’Aznar i de Zapatero: no van saber administrar correctament la comunicació en temes tan concrets com els atemptats d’Atotxa i la crisi econòmica que hem viscut. No van tindre en compte que l’opinió pública -i la publicada- són importants. D’açò, però, ja en parlarem un altre dia.

En el moment d’escriure aquestes ratlles s’està formant el govern. Primer amb els ministres, després amb els càrrecs de l’anomenat segon esglaó i, finalment, amb els assessors i els “endollats” de torn. Són un seguici nombrós que no cal perdre de vista. Són silenciosos però fan el seu camí. Alguns tindran fet el seu equipatge des de fa setmanes per si reben una cridà i han de marxar a corre cuita a la capital del regne. Ja saben: generosos sous i la seguretat que tindran un treball, possiblement, per a tota la legislatura. Entre la “tea party” mediàtica -en versió valenciana, per descomptat- n’hi ha uns quants en aquesta envejosa situació. Tot i la crisi econòmica, l’administració pot fer una excepció i sempre hi ha la possibilitat de retallar d’uns llocs per a posar-ho en altres partides pressupostàries. Al capdavall, ningú no en dirà res.

Tot el món, però, no té la sort que alguns han tingut al llarg de la seua vida. Són els professionals de la política: aquelles persones que van començar un dia des de zero -des de la seua joventut- i, a poc a poc, han superat fases, estadis i molts entrebancs -companys i presumptes amics inclosos- fins arribar a viure durant un grapat d’anys de la política. En ocasions en càrrecs de més o menys importància però sempre rebent un sou sucós de l’administració pública. Em recorde del cas d’una persona que fa anys em va cridar perquè li explicara com havia de redactar una notícia. Estava començant en la professió i, per tant, no tenia molta experiència. Volia algú que li diguera com havia de fer certes coses: la quantitat de dades, l’enfocament, l’extensió,…Uns anys més tard eixa mateixa persona ocupa un càrrec important en un partit polític valencià. La vida és molt generosa amb segons qui. No es tracta sols de tindre un bagatge acadèmic i professional suficient. Les relacions socials fan la resta. No és cap assignatura que s’estudie a la universitat però tan important o més que les lliçons i la matèria teòrica que atapeeixen les carreres .

Normalment, eixes persones “professionals de la política” comencen ben prompte a dissenyar-se -quasi sense adonar-se’n- el seu futur. D’entrada, solen tindre amics en algun partit polític. Van a reunions per descobrir allò que han escoltat al carrer, a casa o en simples xerrades d’amics. Els agrada. Tenen curiositat. Ajuden en campanyes electorals en tot allò que se’ls demana. Van a actes, conferències, mítings, assemblees,… tot allò que envolta la intendència dels partits polítics. A poc a poc es donen a conèixer, accepten anar en llistes electorals per omplir-les (a voltes no hi ha prou voluntaris, depèn del partit), més endavant van a l’ajuntament per conèixer el rerefons de l’administració, als plenaris, fan més amistats, es fan assessors del grup municipal i, finalment, arriben al llarg del temps a obtindre un acta de regidor. Una volta instal·lats no manquen a cap acte de partit. Tindran més temps per fer relacions socials amb altres col•legues d’altres pobles, se n’assabenten si busquen alguna persona amb un perfil determinat per cobrir un lloc de treball concret. Molt a sovint no hi ha diferències entre el partit i l’administració. Es confonen, interessadament.

Assolir l’alcaldia, un acta de diputat autonòmic, provincial o estatal o d’assessor en algun organisme important depèn de la capacitat per relacionar-se i bellugar-se en el perillós territori dels polítics. Agossarats i ambiciosos. A la nostra comarca n’hi ha un bon grapat -en altres comarques també- que des de fa més de 20 anys han cadenat un lloc de treball darrere d’un altre sense aturar-se un moment. No han xafat mai les oficines del Servef. I després diuen que no hi ha dos categories de persones. I tant que sí. Només cal fer una ullada.

PLURALITAT I OFERTA INFORMATIVA.- Qualsevol que tinga una miqueta de trellat sempre dirà que n’està a favor d’un augment de l’oferta informativa perquè eixa és l’essència de la nostra democràcia: la llibertat d’expressió és un símptoma inequívoc d’una societat lliure, plural i integradora. Com més sapiguem del nostre entorn social major serà la nostra llibertat per decidir i prendre decisions. Malgrat això, els darrers temps estic observant amb un cert desencís el sorgiment impressionant de determinats mitjans de comunicació -especialment en format digital- que més enllà d’ampliar el ventall d’oferta d’informació produeixen un efecte uniforme a l’hora de crear l’opinió pública: omplir de la mateixa informació el major nombre de mitjans a fi de crear persones que tinguen les mateixes sensacions, les mateixes necessitats i les mateixes respostes. Hi ha més diaris però, malauradament, cada volta hi ha menys diferències entre ells. Prevalen els comunicats de les nostres institucions oficials. Els periodistes es limiten, exclusivament, a tallar i pegar la informació que els arriba d’eixes administracions que s’afanyen per fer arribar els seus comunicats a tots els mitjans possibles. El que compta és inundar la xarxa amb tot allò que volen donar a conèixer. Per descomptat, informació positiva que, molt a sovint, frega la premsa rosa, un gènere molt respectable però que es fa servir en altres registres i entorns.

Llegint algunes entrevistes sembla que els mateixos entrevistats es facen alhora les preguntes i les respostes no vaja el periodista a preguntar per algun tema polèmic i incòmode i aleshores el polític de torn s’enfade i retire tota la publicitat institucional, les subvencions públiques i,finalment, amenace algunes empreses del municipi perquè no s’hi anuncien. Penós però, alhora, real.

La situació econòmica tan greu que estem vivint no fa sinó agreujar aquesta situació en una societat tan homogènia com la valenciana: el discurs únic. Eixa suposada llibertat i pluralitat són una entelèquia davant de la qual ningú no diu ni pruna. Fa poc una persona em va reconèixer que ignorava de què anava l’assumpte d’Emarsa, çò és el suposat saqueig milionari d’una depuradora de l’horta de València: sous generosos, contractes dubtosos, nits i vetllades dels responsables de l’entitat amb “traductores” forasteres en hotels de luxe,….. De ben segur, eixa persona que en desconeixia els detalls no té cap altra via de comunicació que la televisió, especialment Canal 9 que no s’ha caracteritzat per escorcollar el rerefons d’aquest presumpte cas de corrupció que ha sacsejat la depuradora i determinats ciments polítics valencians. Vivim, certament, temps tempestuosos per a la llibertat d’expressió (agressions a periodistes incloses) i fa l’efecte que, encara, ningú no fa res per a resoldre-ho. Bon any a tots. Molta salut i, sobretot, molt de treball.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en