Coses extraordinàries

En periodisme hi ha una màxima segons la qual un fet es pot considerar noticiós quan, entre d’altres coses, conté un caràcter extraordinari, és a dir, s’hi diuen coses que no ocorren habitualment. Si això ho traslladem al món de la política, aleshores, podrem deduir que totes aquelles coses que fan els dirigents de forma extraordinària i poc habitual esdevé, amb més raó, en un fet noticiós. És el que ha ocorregut, recentment, en un poble menut molt a prop de la comarca del Camp de Túria. Està situat entre Llíria i Vilamarxant. Es diu Pedralba, a la comarca dels Serrans. El seu alcalde ha imposat una sèrie de sancions econòmiques a uns quants veïns per haver comès, presumptament, una infracció urbanística greu. En total, al voltant de 120.000 euros que ingressarà l’Ajuntament de Pedralba per eixes denúncies.

La cosa no hauria de passar de l’anècdota si no hi concorregueren alguns aspectes a tindre en compte. D’entrada, la fermesa d’un alcalde a l’hora de demanar responsabilitats als veïns que hagen comès una infracció. I, després, la quantitat de la sanció. Els sancionats hauran de pagar entre els 10.000 i els 30.000 euros perquè, presumptament, s’havien construït els típics “xaletets” sense cap tipus de llicència municipal tot esperant que passarien desapercebuts per a les autoritats municipals. No obstant, l’alcalde, Roberto Serigó, del Partit Popular, s’ha mostrat inflexible a l’hora de notificar als seus veïns la quantitat que hauran de pagar: sí o sí. No hi ha volta de fulla. En alguns ajuntaments encara hi ha polítics que creuen que les il·legalitat s’han de castigar amb duresa perquè la resta de ciutadans en prenguen consciència de la necessitat de respectar les normes mínimes de convivència.

Arran d’assabentar-me’n de les interioritats del cas he pensat el que hauria ocorregut al Camp de Túria -la nostra comarca- si tots els alcaldes i alcaldesses hagueren actuat amb la mateixa voluntat i fermesa que l’alcalde de Pedralba en casos semblants. No sols ja a l’hora de denunciar totes les infraccions sinó també d’imposar multes econòmiques en la proporció que els pertoca a cada infractor. Sense embuts. Es tracta d’una cosa tan senzilla com aplicar la llei urbanística valenciana, molt feble amb algunes coses i actuacions però, alhora, també molt dura amb segons quines altres. Quants diners s’haurien recaptat en bona part dels municipis del Camp de Túria si hagueren actuat amb la mateixa fermesa en els darrers 20 o 30 anys? Hi haurien les mateixes urbanitzacions i xalets il·legals en molts dels nostres paratges? Haurien perdut molts vots els nostres polítics per haver actuat d’acord a la llei?.

Són preguntes que pertanyen al món de les hipòtesis i que ningú, per tant, no pot endevinar una volta succeïts eixos fets. Al Camp de Túria ens hem acostumat molt a vore desenes, centenars i milers de xalets que s’han edificat sense cap tipus de permís, moltes voltes en zones rústiques (per tant, no es poden legalitzar) i, en nombroses ocasions, la llicència sol•licitada no es correspon amb les obres que el propietari ha realitzat al seu interior. És la nostra crua realitat que des de fa temps ha esdevingut en una normalitat perillosa. Eixos mateixos xalets són els que ara demanen tots els serveis bàsics per portar una vida normal.

Fins ara ens havíem acostumat que tothom anava a l’ajuntament de torn, parlava amb l’alcalde, alcaldessa o algun regidor amic, li comentàvem que volíem fer una obreta determinada en eixa parcel•la que havíem comprat a un preu barat o havíem heretat feia temps i ja teníem permís per iniciar el projecte. El que d’entrada havíem comentat que serien quatre parets per una caseta de camp -a l’estil dels llauradors- esdevé, finalment, en una autèntica mansió, amb tot tipus de luxes i comoditats, piscina i paeller inclosos. Com que, a més, sabem que l’ajuntament no anirà a la parcel•la a controlar o vigilar si les obres s’ajusten exactament al que s’ha demanat a la llicència aleshores estem ben tranquils i fem el que ens ve de gust. Sense problemes. Les lleis al servei de l’home que les canvia o modifica segons allò que més interessa.

No obstant, sempre hi ha -sortosament- alcaldes que actuen d’acord a la legalitat com l’alcalde de Pedralba i des d’ací cal felicitar-lo per haver fet el seu treball -a quin extrem hem arribat!- amb correcció tot aplicant-hi les normes urbanístiques. No sé si la resta d’alcaldes se sentiran al•ludits per allò que ha fet el seu col•lega de Pedralba però com a mínim haurien de reflexionar i pensar que sempre no prevalen les qüestions electorals a l’hora de prendre decisions i saber que, més enllà del cost polític que hi puga haver, cal recordar que tota aquella gent i ciutadans que actuen i respecten les lleis mereixen un respecte. Sols per eixa qüestió cal que els nostres polítics actuen amb fermesa i apliquen les normes mínimes de convivència.

D’altra banda, no caldria oblidar que una part dels ciutadans tendeixen a pensar, molt a sovint, que com més i millor enganyen l’administració municipal més beneficis per ells i més contents estan. No pensen que no són gens solidaris amb la resta de persones que sí compleixen correctament les normes i les lleis que tenim per a conviure en societat.

EDUCACIÓ PÚBLICA I DE QUALITAT.- L’alcalde de Riba-roja, Francisco Tarazona, assegura en una entrevista que li fan -d’aquelles que els agrada als nostres polítics on tenen espai suficient per explicar-ne i lloar la seua gestió- que les escoletes públiques del seu municipi són completament gratuïtes, és a dir, que els xiquets de zero a tres anys no han de pagar ni un cèntim d’euro per assistir-hi. Supose que els nens de les guarderies de Riba-roja no s’han de portar els bolquers de casa, ni comprar les botelles d’aigua mineral per beure a escola, ni el material escolar tampoc no l’hauran de pagar. Supose que el valencià tindrà un ús adient a la vida de l’escoleta, segons marca la llei. Si tot això és el que ocorre a les escoletes municipals de Riba-roja aleshores des d’ací sols queda felicitar el seu alcalde tot esperant que a la resta d’ajuntaments en preguen bona nota i n’aprenguen. Darrerament, la gent considera molt normal que a l’educació pública es paguen els mateixos diners que a la privada per les mateixes prestacions. A l’educació pública han de tindre cabuda les famílies amb menys recursos que no poden tindre accés a les privades però si al capdavall paguen el mateix aleshores hi ha alguna cosa que no funciona correctament. Amb l’excusa de la crisi econòmica i les retallades al sector públic hi ha hagut una sèrie de mancances que no són acceptables. Però com que estem acostumats a pagar i callar la boca -sociològicament alguna cosa té a vore els anys de dictadura- aleshores tot funciona com volen i desitgen els nostres estimats polítics.

 

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

1 Comentari
  1. Lo que comenta Miquel Ruiz es lo que en la Pobla hemos hecho durante los últimos decenios, siendo escandalosa la actitud de los ediles del ayuntamiento en cuanto a que muchas personas compraron campos, los reparcelaron, los vendieron, y la única legalidad que podían mostrar en lo que hacían, era la de tener a su favor a un concejal o al alcalde. Cosa que no es necesario explicar con más detalle, pues sólo viendo el urbanismo de algunas “Urbanizaciones” de inmediato se ve la carencia del proyecto urbanístico, de previsión de calles, de falta de alcantarillado. E incluso cuando al Ayuntamiento se le ha planteado que programe con raciocinio todas las zonas que aun son rusticas, el ayuntamiento se ha negado, con lo cual todo sigue igual que antes. En la Pobla tenemos muchas cosas a corregir, que no se corrigen.

    So. Andrés Castellano Martí.

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en