Fa unes setmanes vaig vore un amic a qui no veia des de l’època de l’institut, quan estudiàvem junts el batxillerat a la ciutat de Llíria. Eren temps on la majoria dels joves havíem de marxar a altres ciutats -Llíria, Xest, Godella, l’Eliana, Benaguasil,..- per continuar els estudis de secundària previs a la universitat. Els trets més característics de la seua cara no havien canviat gens ni miqueta. El pas del temps era evident però encara mantenia el mateix somriure d’aquella època adolescent quan teníem moltes ganes de créixer, acabar els estudis i començar l’edat adulta, és a dir, el pas d’una època on no teníem cap tipus de responsabilitat -més enllà d’estudiar i passar-ho bé- a un altra on tot són mal de caps i problemes, al treball, a la família, a la societat,.. pertot arreu.
Vam estar una estona gran parlant de les nostres coses. Ens hi vam posar al dia de les coses més importants de les nostres vides però irremeiablement vam acabar parlant d’un dels temes que més passió i enuig produeix avui dia entre tots nosaltres: la crisi econòmica i les conseqüències fulminants que se’n desprenen d’un temps ençà. No va deixar cap canya dreta durant tota l’estona. Se’l veia molt enutjat amb tothom: amb l’administració pública -de tot tipus, local, autonòmica i estatal- però sobretot amb la classe política en general que ens governa i gestiona els recursos públics.
Em va contar els problemes que tenia a finals de mes per quadrar tots els comptes del negoci familiar que havia heretat. Tot i haver finalitzat excel•lentment els seus estudis universitaris, el meu amic havia acabat treballant en l’empresa familiar. Semblava que no el satisfeia enormement però no tenia un altra opció atès el panorama econòmic tan enterbolit que ens envolta.
“Hi ha mesos que no ens arriben els diners per pagar els impostos de l’ajuntament, les taxes de tot tipus i condició que ens foten, les assegurances de l’empresa, el gestor que se n’encarrega de la paperassa i les nòmines dels pocs treballadors que tenim; a la marxa que portem no tindrem més resposta a curt termini que tancar les portes i esperar que ens toque la loteria”, es va queixar amb amargor. “Tant de temps treballant per portar endavant una empresa amb més de 20 anys d’història i possiblement acabem en l’atur”, va afegir.
Les coses que em descrivia no eren més diferents del que apareix tots els dies als mitjans de comunicació: augments immensos d’impostos per part del govern, minva de la facturació en les empreses -especialment en les menudes i mitjanes- i, finalment, el seu tancament perquè no poden afrontar les obligacions fiscals i laborals que tenen.
El meu amic em va descriure altres situacions que vivia en el seu quefer diari, com ara la relació amb els bancs. On abans hi havia somriures i facilitats ara tot eren cares de pomes agres i portes tancades a pany i forrellat. “El finançament per portar a terme projectes innovadors ha desaparegut, abans no hi havia problemes per assolir objectius importants però ara és del tot impossible aconseguir diners per evitar la fallida de les empreses; mentre els polítics tenen el seu plat de calent assegurat altres hem de patir per cobrar cada mes i evitar-ne un embargament”, es planyia el meu interlocutor.
Les seues paraules desprenien ràbia però alhora també un desassossec davant la incertesa per no saber què ens espera per als propers anys. Si els nostres polítics que són els qui tenen accés a la informació més detallada i als indicadors econòmics més exactes no albiren cap xifra optimista a curt o mitjà termini, aleshores poc podem esperar la resta de persones. Ens hauríem de preguntar si estan preparats per conduir una situació excepcional on caldrien uns polítics molt assenyats a l’hora de prendre decisions amb capacitat tècnica per enlairar l’avió de l’economia sense problemes.
“No sóc gens optimista, els polítics han demostrat amb escreix que no saben fer ni pruna i els mitjans de comunicació es dediquen únicament a fer-se’n ressò de notícies i informacions negatives amb la qual cosa es contagien tots els sectors socials i econòmics, amb més o menys raó; aleshores, què en podem esperar del futur sinó més tempestes i més atur?”, manifestava el meu amic.
A mesura que parlava, s’enfurismava més i més fins que va arribar el moment d’acomiadar-nos. Les seues queixes m’havien deixat un regust amarg, tot pensant en les empreses i negocis familiars que també pateixen d’amagat la crisi. Quan ja marxava, es va aturar, em va cridar i, de sobte, em va dir: “Tot i els problemes, no deixem que ens vencen”. La seua cara havia canviat, sortosament.
MASSIFICACIÓ AL CENTRE DE SALUT.- L’última volta que vaig portar el meu fill al centre de salut de la Pobla de Vallbona -sobtadament, per un virus estomacal- vaig haver d’esperar més de dues hores des que vaig entrar-hi fins que m’hi van atendre (amb molta amabilitat i capacitat de la seua pediatra, com és habitual en ella). El dia anterior era diumenge i ja el vaig haver de portar a l’hospital nou de la Fe, un immoble que -malauradament, perquè això significa quasi sempre una malaltia- ja m’és familiar. En aquest cas també vam haver d’esperar al voltant de dues hores fins que una metgessa -molt jove, per cert- ens va atendre ja que al centre de salut totes les vesprades, els caps de setmana i els festius no hi ha pediatres perquè la conselleria suposa que els nostres fills no emmalalteixen durant eixes hores.
Aquestes situacions de massificació i esperes llargues han esdevingut habituals en la nostra sanitat pública. Un cartell instal·lat a les portes del mateix centre de salut de la Pobla ens recorda -des de fa uns quants anys- el començament immediat de les obres d’ampliació. La paralització de les inversions amenaça de rovellar el cartell davant la mirada incrèdula dels usuaris. Més enllà dels qui pensen des de fa temps que això és una estratègia calculada del govern autonòmic per afavorir la sanitat privada o un símptoma més de la crisi econòmica actual, hauríem de lluitar perquè sectors tan importants a la nostra vida diària com la sanitat, l’educació o els serveis socials no es retallen i es mantinguen fil per randa com fins ara. És un fet que ens ha diferenciat des de fa anys amb altres societats i països. Malament aniríem si el camí que mamprenem ara és el model americà, on qui té diners té accés a la sanitat gràcies a les assegurances privades i qui no té capacitat econòmica es mor o s’endeuta fins ofegar-se. Hi ha coses davant les quals no ens podem quedar immunes. Cal una reacció ferma, immediata i sense embuts de tots els ciutadans.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.