Rèmores de Canal 9

Era un d’aqueixos diumenges de primers d’any en què la nit anterior ens gitem tard, després d’un sopar abundant i una tertúlia amb amics. L’endemà ens alcem prop del migdia i amb poca energia al cos. En acabar de vestir-nos i desdejunar no sabem ben bé què en farem a continuació.

De sobte, connectem la televisió per inèrcia, proposem un parell d’alternatives a la família per passar la resta del dia i aprofitar el bon oratge que fa al carrer mentre el locutor d’un partit de bàsquet a Canal 9 amolla amb una gran naturalitat: “el jugador del València s’ha fet malament al turmell”. De seguida, eixa expressió m’alerta que quelcom no funciona bé.

El locutor continua la narració del partit mentre nosaltres comencem, per defecte professional, a intentar comprendre què n’ha volgut dir. Potser ha estat una errada lingüística, els nervis del directe, una d’ultracorrecció o, directament, una manca de professionalitat o preparació. Veges a saber el què. Qualsevol de les opcions és possible. No obstant, recordes que no és la primera volta que el periodista en qüestió -una combinació de José Luis Moreno amb uns crits ensordidors i l’Eduard Punset amb la seua pretesa divulgació científica- fa comentaris com si es tractara d’un aficionat qualsevol. L’única diferència és que els periodistes, des del moment que fem un treball que consumeix l’opinió pública, tenim una responsabilitat envers els lectors, els oients o els espectadors que hem de mesurar amb molt cura.

 

Desconec si el locutor és un dels que en resultarà afectat per l’ERO (expedient de regulació d’ocupació) que la Generalitat Valenciana planteja sobre els milers de treballadors que hi ha actualment a la nostra televisió autonòmica. Enrere queden els anys de felicitat i abundància amb què els nostres governants tapaven boques i atorgaven premis en forma de treball en Canal 9. Precisament, per això, els “endolls” que van esdevindre en una de les úniques vies per accedir a una ocupació en l’ens televisiu ben pagada i amb unes condicions laborals avantatjoses és, actualment, una rèmora per a l’estabilitat econòmica. La situació és tan greu que perilla, inclús, la viabilitat de l’ens com avui el coneixem. No hi ha prou diners per continuar pagant uns sous ben saborosos amb el descens dels ingressos que pateixen les administracions públiques.

Segurament, algú em podria replicar que no s’ha de posar tothom al mateix sac, que hi ha molta gent competent que ha guanyat unes oposicions transparents, democràtiques i amb igualtat d’oportunitats. Són les coses que ocorren quan generalitzem una qüestió determinada. Tothom no és igual. Tanmateix, la gestió tan negativa que hi ha hagut la darrera quinzena d’anys -després del desencert dels inicis- ha creat en l’opinió pública una imatge on l’endoll, l’arbitrarietat i les despeses exagerades n’han fet un dels trets més importants en el dia a dia. Tan fàcil com conèixer algun càrrec important al seu interior, establir connexions amb els dirigents del partit governant o parlar amb algú que tinguera una miqueta de poder de decisió per treballar-hi. Era com una mena de loteria que permetia accedir a un lloc de treball amb salaris per damunt dels 1.500 euros, un horari laboral raonable i una estabilitat econòmica suficient per garantir el futur de tota la família sense cap problema.

Recorde que en la meua època, en acabar els estudis de la universitat, treballar a Canal 9 era una de les solucions a la precarietat laboral que aleshores s’albirava. L’únic entrebanc era per a la gent que no tenia un nivell acceptable de valencià. El problema, però, es resolia amb una temporadeta a la Safor per agafar l’accent i la pronúncia del valencià. Allò que abans es rebutjava ara s’estimava amb deliri. El següent pas era normalitzar- se el nom de cadascú. L’accent de María s’eliminava per adaptar-se a la normativa mentre que Vicente perdia la vocal final per esdevenir en el conegut Vicent. Potser, per la mateixa família i amics era d’allò més estrany referir-s’hi amb eixe apel·latiu. El poder dels diners s’ho valia sens dubte.

Reconec que jo també hi vaig voler accedir però sense la mateixa sort que alguns. Qüestió de sort, de capacitat intel·lectual o, fins i tot, de preparació periodística. En el meu cas, després d’enviar-hi uns quants currículums i participar en algunes oposicions vaig contactar amb una persona que coneixia, alhora, un altra amb un càrrec important a Canal 9. Li vaig donar el currículum per si hi havia qualsevol possibilitat per treballar-hi, amb tant sort que, al cap de dos o tres dies, una persona de l’empresa pública em va cridar a casa per anar l’endemà a unes proves que farien per a un programa esportiu. Es tractava d’un programa realitzat per una product0ra del conegut empresari italià Valerio Lazarov, artífex del femer que va envair les televisions privades els anys 90, amb les Mamma Ciccio i la resta del merder com a paradigma que ens vam empassar durant molt temps. Tota la meua il·lusió se’m va anar en orris quan, passats uns dies, vaig entendre que no m’havien escollit. Vaig pensar que, si més no, per guanyar una plaça calia un vertader endoll. No hi havia suficient amb un conegut que en facilitara l’accés a unes proves. Per això, dec ser un dels pocs de la Pobla que no treballe a Canal 9. Mai no els he comptat. N’hi seran una xifra d’allò més nombrosa.

MITJANS COMARCALS. Ara és el moment que es preparen les retallades econòmiques que afectaran, indefugiblement, un bon grapat de llocs de treball. Una empresa assessora -supose que amb un contracte ben sucós- se n’encarregarà de determinar el nombre exacte. Arran d’aquesta situació tan penosa, he reflexionat al voltant de les mancances que al Camp de Túria hem patit pel que fa als mitjans de comunicació d’àmbit comarcal. Amb una Mancomunitat que mai no ha liderat cap projecte d’ens televisiu al nostre territori per culpa de gestors inútils, la manca de vertebració ha estat evident. Una mena de Canal 9 comarcal hauria estat una aposta valenta per unir tots els municipis. S’haurien assolit, així, alguns objectius importants, assignatures pendents des de fa anys: conèixer el que fan els nostres veïns mentre s’aconseguia una bona forma de donar ocupació als periodistes del Camp de Túria. En altres comarques valencianes hi ha hagut sempre una tradició de crear mitjans de comunicació que han servit per a la millora i progrés dels seus habitants. Potser ara s’haurien plantejat també retallades o, fins i tot, la seua supressió. No obstant, durant uns anys podríem haver gaudit de la seua existència. Pense que no hauríem envejat res del que Canal 9 ha fet per a la millora de la societat valenciana. Una pena que els nostres “estimats” polítics -els uns i els altres- hagen dedicat el temps i els recursos materials a fer altres coses que res no tenen a vore amb l’obligació no escrita de “fer comarca”. Per cert, quan es dignaran a fer públics al web els seus comptes fil per randa? Perdó!!! Quines coses dic a voltes!!!

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en