Subvencions i gratuïtat

Fa uns mesos, una miqueta abans de l’estiu, vaig anar a Llíria per passar la inspecció tècnica del meu cotxe -per cert, molt bon tracte i un servei eficient- quan en entrar-hi vaig coincidir amb un amic que feia temps no veia, des de l’època en què jugàvem a futbol de menuts al camp de la Pobla. El conegut camp de la “Constancia”. Eren temps en què les dutxes, moltes voltes, llançaven sols aigua freda -tot en meitat de l’hivern- i el camp de futbol era d’una terra més dura que una pedra. Res comparat amb l’actualitat en què hi ha gespa i fins i tot una tribuna com si d’un equip capdavanter de la primera divisió es tractara. Vaja, el nostre tenia un aspecte tercermundista i lamentable que ha esdevingut ara en un espai modern i luxós.

Mentre ens hi esperàvem, vam començar a parlar sobre la vida i aspectes genèrics. Coses típiques i tòpiques per fer transcórrer els minuts amenament. El meu amic em va comentar que vivia en una caseta de camp en un municipi del Camp de Túria, amb una gran placidesa i molta tranquil·litat amb la seua dona i els seus fills. En un moment de la conversa, sobtadament, em va reconèixer que la seua filla -pel simple fet de viure al camp- tenia pagat el trasllat en autobús i el menjador. “Igual que al meu fill a l’escoleta municipal”, li vaig respondre jo amb un to marcadament irònic. De fet, a l’escoleta que anava el meu fill pagàvem una morterada pel dinar -quasi com si fóra un restaurant de luxe- i allò de portar-los en autobús res de res. Em va sorprendre que, tot i els avantatges, el meu interlocutor em va dir que no n’estava gens d’acord amb les prestacions que li pagaven les administracions públiques pel fet de viure en un xalet, deia que era excessiu. “No ho entenc, tant que han donat els últims anys i ara retallen pertot arreu; han donat molt i ara han tancat l’aixeta de les ajudes i les subvencions, no ens haurien d’haver donat tant”, em va insistir.

Em van estranyar les paraules del meu amic perquè qualsevol pare voldria eixes prestacions educatives per als seus fills. Ell, però, no les volia. Deia que tot això ho haurien de pagar els propis pares sense que les administracions públiques assumiren el cost sencer de l’educació dels fills. Amb l’inici de l’actual curs escolar -caracteritzat per la polèmica dels menjadors i l’eliminació dels autobusos- me n’he recordat d’aquella conversa amb aquell amic. Em sembla que, al capdavall, hi ha un debat inacabat sobre els límits de les administracions públiques a l’hora de finançar l’educació i que amb la crisi econòmica, malauradament, serà ben complicat de delimitar. Com que l’administració n’addueix una manca d’ingressos ordinaris per justificar-ne les retallades que ha imposat pertot arreu de la societat, aleshores els individus ens empassem qualsevol decisió a la baixa per part de l’administració. Tot és bo si la finalitat es pot justificar en un temps tan complicat com l’actual.

El cas de la Pobla de Vallbona ha estat simptomàtic del que dic. Al meu parer, la Generalitat ha retallat en autobusos per a la gent de les urbanitzacions com podria haver retallat en altres prestacions i com que s’albirava que hi hauria protestes per part dels pares aleshores tenien un “pla b” per apaivagar eixos ànims. Si no és així, aleshores no s’entén que si fa uns mesos no hi havia diners per assumir el servei de transport, per què al cap de quasi un mes d’escola es torna a posar en marxa allò que abans no es podia fer? Això, alhora, m’ha fet vore la capacitat de mobilització i empenta que la gent de les urbanitzacions ha demostrat durant tants dies fins que, finalment, han pogut aconseguir allò que volien. Haurien fet el mateix els habitants del nucli urbà? Ho dubte. Des de fa anys, recorde que la paraula “xaletero” ha tingut històricament un to pejoratiu fins el punt d’atiar tot tipus d’enfrontaments i animadversió entre els uns i els altres. La seua importància és tan gran que en molts ajuntaments del Camp de Túria tenen representació política.

Què ha fet la gent del nucli urbà per reivindicar la gratuïtat del transport escolar? Res de res. Està completament desmobilitzada des de fa molt temps. No pensen vostès que aconseguir eixe estat d’ànim és fàcil, ans al contrari, és el fruit del treball i l’esforç d’anys per part del poder polític per tindre persones conformistes i amb escàs esperit crític sobre les coses. Empassar-s’ho tot sense protestar, eixe és el seu màxim objectiu. I vostès em preguntaran, què ha fet l’oposició per la gent del seu poble? Res de res, ni pruna. I el govern? Fer el que més li convenia políticament. D’entrada justificar les retallades del seu propi partit i després vendre com un èxit la resolució d’un problema que ells havien creat prèviament. Algú ho entén? És difícil, però han assolit el seu objectiu. Primer et foten una garrotada i després et demanen perdó.

CONVERSA DE BAR.– Em trobava assegut en la taula d’un bar mentre de fons escoltava la conversa entre l’amo del local i un dels clients. No feia massa atenció fins que s’hi va capficar un altre client que amb to molt seriós va amollar la següent frase: “Si fores immigrant no pagaries impostos”, va afirmar tot adreçant-se a l’amo del bar. Sembla que estaven parlant sobre els impostos que els propietaris de locals i d’establiments han de pagar a les administracions públiques tot i que la crisi econòmica cada volta minva més els seus ingressos. Vaig restar pensatiu amb allò que en aquella conversa s’hi deia, tot i que n’era conscient que es tractava d’un més dels tòpics i dels rumors tan estesos a la nostra societat i que juguen el seu paper a l’hora de buscar culpables i enemics. La ignorància és moltes voltes cabdal a l’hora de crear eixe tipus de situacions.

De segur, que molts de vostès també han escoltat eixa frase i d’altres que es diuen pertot arreu des de fa anys. Açò em fa reflexionar sobre el tipus de societat que s’ha creat en què els missatges han de ser directes, simples i, especialment, amb algun tòpic que ajude les persones a diferenciar les coses positives de les negatives. Ens hi hem acostumat massa a escoltar eixe tipus de converses com una cosa normal, molt present a la nostra vida quotidiana que no ajuda, gens ni miqueta, a la integració social. Quan visc aquest tipus de situacions recorde, indefugiblement, un viatge que fa uns anys -4 o 5- vaig fer a Toronto, capital financera del Canadà. En poc menys d’una setmana me’n vaig adonar de l’enorme diversitat que hi havia en aquella ciutat tan gran. Segons me’n vaig assabentar, és la ciutat del món on hi ha concentrades el major nombre de nacionalitats, races i cultures en plena harmonia, sense que hi haja cap tipus de problemes de convivència més enllà dels habituals. Vaig pensar que això seria, avui dia, impossible de vore en qualsevol dels nostres pobles o municipis. Una barreja harmònica de persones amb colors de pell diferent però absolutament integrades en una mateixa ciutat. Vaig poder parlar amb la gent d’aquella ciutat i tothom em parlava amb gran normalitat sobre el teixit social que s’hi havia creat en què gent vinguda de tants països podien viure sense problemes. Ho veien amb tanta naturalitat que no li donaven més importància quan algú se n’interessava.

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en