Solidaritat televisada

D’un temps ençà, es multipliquen els indrets, els espais i les instal·lacions on la gent que ha patit de forma més explícita les conseqüències de la crisi intenten aconseguir les coses més elementals per a subsistir: menjar, aliments, queviures,… Coses que fa uns anys eren d’allò més naturals i senzilles per a la gran majoria de les persones han esdevingut, avui dia, en un luxe per a un segment important de població que pateix ferotgement la part més deshumanitzada de les societats capitalistes: el mercat és l’eix regulador a l’hora de situar les persones dins els grups socials, aquell que marca el futur d’una família, aquell que ens diu si anem bé o no, si tenim èxit o no, si som uns triomfadors o uns fracassats. Comptat i debatut, el mercat és l’autèntic botxí que marca el límit entre els privilegiats que han aconseguit reeixir en un món sense escrúpols i aquells que es consideren uns fracassats, uns ignorants, els autèntics marginats socials.

És en eixe context on apareix el Banc d’Aliments. Amb seu a la Pobla de Vallbona des de principis de la dècada dels 90, s’encarrega de subministrar aliments a aquelles persones que més ho necessiten. Aquelles que són víctimes d’una societat sense valors que deixa en la llei del més fort tota la seua força moral. Cada volta més, el Banc d’Aliments ajudes arriba a més persones. Persones que fa uns anys era impossible que necessitaren ajuda avui dia es veuen obligades a demanar-ne. L’existència d’aquest tipus d’indrets és el símptoma que quelcom no funciona bé a la nostra societat, les desigualtats socials i econòmiques són cada volta més evidents i, per això, eixe tipus d’entitats juguen un paper cabdal per a centenars de persones. Els administradors, gestors, voluntaris i treballadors d’eixes entitats demostren diàriament la part més humanitzada i desinteressada que tenim, sortosament, al nostre entorn. Sense ells, res no seria possible, especialment, pel que fa a les persones més desafavorides. A més, la seua existència suposa que els polítics no fan eficaçment el seu treball.

Els polítics saben que en el moment actual qualsevol gest, acció o activitat per gran o menuda que facen en el seu quefer diari esdevé en el centre de totes les mirades públiques. No es pot deixar res a la improvisació. Qualsevol cosa s’estudia prèviament. Un grup d’experts analitzen, fil per randa, totes les conseqüències que una determinada actuació suposarà sobre el futur més immediat d’eixe partit polític. Per això, la visita que la vicesecretària del PSOE, Elena Valenciano, va realitzar en el passat pont de Tots Sants em va sobtar. No sols perquè fóra en un pont sinó sobretot per la impressió que em va causar. D’entrada, perquè la dirigent socialista haguera triat la seu del banc d’Aliments de la Pobla per a constatar de primera mà la crua realitat que pateixen milers i milers de persones cada dia per a realitzar una cosa tan quotidiana com ancestral avui dia: menjar per a viure. El desplegament mediàtic que va envoltar eixa visita em va produir, si més no, una sensació estranya. Acompanyada de l’habitual cohort de “pilotes” de partit, vaig pensar que l’ambició política és il•limitada, fins i tot, a l’hora d’aconseguir credibilitat en forma de vots, d’augmentar el sostre electoral, en definitiva, de demostrar a la resta de la societat que es preocupen honestament de les persones més desafavorides.

Res més lluny, però, de la realitat. En vore les imatges de la visita de Valenciano acompanyada pel senador i alcalde de l’Eliana, Josep Mari Àngel; el secretari general del PSPV i diputat a Madrid, Ximo Puig; la diputada autonòmica, Carmen Ninet; el diputat autonòmic, Alfred Boix; el secretari comarcal del PSPV, Xavi Arnal; i, finalment, la regidora de l’Eliana Inmaculada García Poyatos, vaig sumar, instintivament i de forma automàtica, els sous públics que perceben tots eixos càrrecs públics i em va donar un resultat superior als 350.000 euros anuals entre tots ells. Una quantitat important i molt significativa en un moment en què moltes famílies ho passen molt malament. Vaig pensar si eixos capitostos saben les enormes dificultats que passen dia a dia les persones que diàriament acudeixen al Banc d’Aliments a demanar per continuar subsistint en un món sacsejat per la bombolla financera.

Quantes i quantes famílies menjarien amb eixos 350.000 euros i la resta de milers i milers de milions d’euros que els nostres polítics -de totes les ideologies i condicions- s’emporten en forma de sous, privilegis, dietes, despeses de partits, abonaments i tota una allau inimaginable de prebendes que la resta de persones no ha pogut gaudir mai en la vida. Els uns no tenen ni per comprar un carro de menjar i uns quants privilegiats -els nostres polítics- viuen de forma molt còmoda els efectes de la crisi, de les retallades, de les suspensions de pagament, dels expedients de regulació d’ocupació,… Tot i això, aquest tipus d’actes no són, però, exclusiva ni monopoli del PSOE. El PP també hi ha anat nombroses ocasions per fer-s’hi la foto i demostrar que ajuda els més pobres. Presidents, consellers, directors generals, dirigents de tot tipus i condició s’hi han apuntat. Qualsevol excusa és bona per anar-hi i vendre gestió política. Els mateixos que hi van després en reuneixen al voltant d’una taula luxosa d’un restaurant de moda per parlar de les seues coses, de les conspiracions que els permeta mantindre’s en els quadres dirigents clau d’un partit polític.

La darrera reflexió que em provoca aquest tipus de visites em fa pensar que els mateixos que han ajudat a agreujar una crisi -el PSOE- com aquells que l’han acabada d’adobar- el PP- tot i les promeses de canvi, de millores, de creació de treball i de reducció de les desigualtats socials no tenen cap problema per utilitzar qualsevol badall per on puguen aconseguir vots o una major credibilitat política. Supose que quan van a vore com funciona una entitat que s’encarrega d’ajudar els més desafavorits tot repartint-los menjar en seran conscients que a eixa situació hi han arribat milers i milers de famílies i de persones per la seua manifesta incompetència per evitar que s’arribe a límits insospitats de pobresa. Potser, però, no n’estan el suficientment assabentats de tot perquè estan més preocupats en el repartiment de càrrecs per continuar xuclant de l’administració amb sous saborosos i privilegis obscens. Entre plat i plat dels restaurants que trepitgen molt a sovint a càrrec de les institucions que representen, potser puguen obtindre algun minut del seu valuós temps per pensar en la forma de resoldre eixes desigualtats, de pensar que tothom no ha tingut les mateixes oportunitats que ells han pogut gaudir a la vida.

Des d’aquesta humil columna, propose a la immensa majoria dels nostres polítics que la propera visita la facen a casa de qualsevol d’eixes famílies que no tenen prou per pagar el lloguer de l’habitatge, la llum de la llar, l’aigua de l’aixeta, els rebuts del nostre estimat consorci de fem, els impostos, omplir un reduït carro de menjar o somien a anar-se’n de vacances qualsevol any. Fins i tot, per crear major versemblança podrien cercar roba adient per a l’ocasió i una periodista d’allò més intrèpida que ajude a transmetre les seues sensacions com la gran Mercedes Milà, que no sols pot presentar un programa com el famós Gran Hermano sinó que en un llampec és capaç d’investigar temes socials tot i la seua dificultat i condició.

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en