La indefensió dels ciutadans

Columna de Miquel Ruiz, el Camp de Túria

 

Com cada matí, vaig obrir la bústia del correu per vore si hi havia alguna carta. Era plena en caramull. Com sempre s’hi barrejaven les cartes dedicades a la venda de productes -especialment, els nadalencs- i les que envien les administracions públiques. Em vaig estranyar en vore que una d’elles corresponia al servei de recaptació de l’ajuntament del meu poble.”Si jo ho tinc tot pagat i ben pagat, amb els diners que costa cada any”, vaig pensar de seguida.

 

 

En obrir-la, vaig descobrir amb una certa sorpresa i hilaritat que m’hi reclamaven un deute d’un impost municipal. Se’n paguen tants que, al capdavall, es perd el compte, vaig rumiar. Pel que s’hi deia, semblava que no sols no l’havia pagat sinó que també m’hi comunicaven un recàrrec de 12 euros perquè estava fora del termini fixat. A més, s’hi remarcava la data que hi havia per fer efectiu el pagament. En cas contrari amenaçaven amb tot un seguit de procediments i accions legals. Ja saben, embargar el compte bancari -si cal- per tal de cobrar fins el darrer cèntim del deute reclamat. Els ajuntaments no en perdonen cap, pensaran vostès. Potser tenen raó. I més en la situació actual.

 

Vaig pensar que seria un error administratiu tot tenint en compte els milers i milers de contribuents que hi ha en un poble i la possibilitat que un ordinador o la tecnologia en general també poden equivocar-s’hi. Tot i que vivim en una societat en què tot és producte de la informàtica i la tecnologia ambdues estan controlades -sortosament o malaurada- per la mà de l’home. Es programen i s’administren d’acord a uns paràmetres dissenyats pel cervell humà. La mà de l’home és inabastable. Vaig pensar que seria una operació senzilla. Anar al servei de recaptació seria d’allò més fàcil. Em dirien que tot havia estat una errada maleïda, que em demanarien disculpes i dirien: “Oblide’s de tot senyor, no cal pagar-hi res; nosaltres ens n’ocupem de tot el tràmit i la paperassa”, vaig aventurar. El problema és que una cosa és la teoria o el que nosaltres pretenem que ocórrega i un altra de ben diferent allò que, a continuació, ocorre realment.

 

Me’n vaig assegurar que al banc havien fet correctament el tràmit perquè a partir d’enguany es cobraren els rebuts i després em vaig adreçar al servei de recaptació. M’hi varen dir que l’entitat bancària on estava tot preparat per cobrar el rebut pertanyia a un altre banc on ja no hi havia res al meu nom. Per tant, vaig pensar que tota la pel·lícula que m’havia muntat al meu cervell havia d’esborrar-la i fer-ne una de nova. Vaja, una d’estrena. Per 12 maleïts euros havia de fer un bon grapat de tràmits i més tràmits fins arreglar-ho tot. L’ajuntament no havia realitzat la seua feina. Aquella que el meu banc li havia encomanat per evitar coses com aquestes. Maldecaps i esglais monetaris. Per posar la cirereta al pastís, havia de ser jo el que pagara la ineficàcia d’una administració pública que “gestiona” els nostres diners. Vaig pensar si un ens públic no admet mai cap errada perquè a l’hora de la veritat sempre ha de ser el contribuent qui pague les malifetes dels governants. No es tracta sols de 12 euros sinó d’una qüestió evident d’assumir les responsabilitats. Saber quan encertem i quan errem. La indefensió davant l’administració és evident.

 

Quantes voltes han escoltat vostès els alcaldes i alcaldesses d’esta comarca assenyalar les bondats que les millores en les noves tecnologies produeixen en el quefer diari de l’administració? Com es pot explicar que una qüestió tan senzilla com introduir unes simples dades bancàries esdevinga una catarsi d’incompetències tan flagrant? És difícil imaginar-ho fins que hom ho tasta de primera mà. Pensava que seria impossible que amb la introducció de tants avenços tecnològics les errades quedarien arraconades i limitades únicament als malsons. Res més lluny de la realitat. El pitjor no són els 12 euros sinó l’arrogància amb què funciona una administració davant la qual el contribuent es troba indefens i maltractat.

 

Em trobaria satisfet si, almenys, els meus 12 euros i la resta de 12 euros que puga cobrar un ajuntament es destinaren a les qüestions que, vertaderament, importen ara a la societat que ho passa tan magre, com és el cas de les qüestions socials. Per a eixes famílies i segments de la nostra societat que no pot afrontar amb garanties les conseqüències de la crisi. A voltes em pregunte fins a quin punt poden funcionar els nostres ajuntaments a l’hora de gestionar els nostres diners. Com pot ocórrer que dia rere dia siguen tan incapaços per localitzar contribuents i veïns que no han pagat els seus corresponents impostos i taxes municipals? En l’era de les tecnologies més inversemblants sembla que funcionen com a l’edat mitjana. Els agrada fer-se propaganda -a dojo- de les millores en agilitat i rapidesa en la gestió però a l’hora de la veritat quelcom no marxa com caldria.

 

El que em queda clar és que, en matèria d’impostos i taxes, els polítics sempre persegueixen un objectiu ben clar: el seu propi interès electoral. Fa uns mesos s’han aprovat en alguns ajuntaments unes reduccions importants pel que fa al pagament de tributs locals que enguany haurem de desemborsar. I ara em pregunte jo. Per què no s’ha fet abans? Millor dit. Per què si abaixant-los podem funcionar igual aleshores per què els havien augmentat a índex insuportables per a la gran majoria dels contribuents? Convicció ideològica o proximitat electoral? M’agradaria pensar que és més una convicció que no una raó d’interès partidista. De sobte, va sonar el despertador que m’indicava que era l’hora d’alçar-se.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en