Em pregunta el meu veí si puc escriure un article sobre el futur electoral a la nostra comarca. Poble per poble. Amb una anàlisi acurada sobre les perspectives de tots els partits polítics que s’hi presenten. Fins i tot, em demana una previsió sobre els resultats electorals i les possibles aliances dels partits polítics a l’hora de formar un equip de govern. Durant un instant dubte sobre el suggeriment del meu estimat veí i em qüestione interiorment si seria capaç de portar-ho a terme. La cosa trontolla entre el dubte i l’escepticisme. Em fa l’efecte que és més senzill encertar una travessa futbolística sencera que endevinar els resultats electorals en cada poble.
Al meu parer, ens trobem davant una de les eleccions municipals més renyides i incertes de tota l’era democràtica. Amb tots els anys que em dedique a vore, observar i analitzar la política local al Camp de Túria és una de les voltes que tinc més interrogants al meu cap. Si més no, més dels habituals. No és fàcil fer una previsió sobre un fet tan íntim i amagat com les preferències polítiques personals. En aquesta ocasió, a la incertesa normal hem d’afegir-hi l’aparició de partits nous, moviments socials imprevisibles i les possibles aliances posteriors fins acabar-ho d’adobar amb els canvis que els darrers anys, mesos, dies, minuts, segons….. han experimentat persones i segments socials arran de la crisi econòmica i les conseqüències que se n’han derivat. Els darrers escàndols polítics i la corrupció generalitzada en són els elements addicionals. Tot això afegit amb les enquestes i possibles resultats que s’hi albiren. Al capdavall, ho veig més incert que mai. Majories absolutes que podrien fer-se xixines. Aliances inversemblants que podrien reeixir. O sorpreses en pobles on mai hi ha hagut dubtes ideològics. Quan es tracta de predir un resultat qualsevol cosa pot ocórrer. Equivocar-se n’és una opció molt factible. Manquen ja pocs dies per esvair eixa incertesa. Immersos en la campanya electoral, els nervis flueixen amb eixa “tranquil·litat” que els uns i els altres tenen sobre unes eleccions d’allò més atractives.
La importància de les eleccions a la nostra comarca s’accentua tant per la quantitat de les propostes polítiques que s’hi han presentat -74 partits front als 66 de l’any 2011- com per la diversitat i pluralitat de les opcions que en prenen part, especialment perquè per primera volta Ciudadanos ha fet un pas endavant al Camp de Túria. Al Partit Popular li ha crescut un competidor d’indubtable tarannà conservador mentre que al recer del PSPV hi ha altres partits nascuts arran de les protestes dels darrers anys, fruït de la crisi econòmica i del cansament dels partits tradicionals. S’hi albiren dues imatges ben clares: d’un costat la pèrdua de les majories absolutes als municipis que fins ara en tenien d’allò més consolidades -especialment encapçalats pel PP- on Ciudadanos en serà peça essencial, mentre que de l’altre extrem hi ha la composició possible numèricament de partits esquerrans, conglomerats que vorem fins a quin punt poden entendre’s i perllongar-ne la durada al llarg del temps.
Les noves formes d’entendre la política han esquarterat els partits polítics tradicionals i majoritaris fins ara, on els caps de llista s’han renovat dins eixe allau que bufa al món polític. Uns quants alcaldes han plegat, com el cas de Josep Maria Àngel a l’Eliana, Francisco Tarazona a Riba-roja de Túria o Manuel Izquierdo a Llíria. M’ha sobtat, sobretot, que hagen plegat l’alcaldessa de Benissanó -Isabel Castellano- o el batlle de Loriguilla -Javier Cervera-.
Seria un agosarament per la meua banda fer-ne una predicció concreta amb els graus d’incertesa d’aquestes elecccions. Tot i que el meu veí em recorda que sí ho vaig fer en 2011 també cal tindre en compte que les circumstàncies eren ben diferents. Marxen alcaldes històrics, es renoven determinades candidatures i irrompen partits que fins ara han estat testimonials o inexistents a la nostra comarca. En aquell moment ho vaig encertar fil per randa. Tampoc no era difícil. Mèrits, els justos. Riba-roja i Llíria són alguns dels pocs municipis del Camp de Túria -importants tant pel nombre d’habitants com per raons estratègiques partidistes- on veig amb claredat que hi pot haver canvis dels grans. A la resta de la comarca, desconec fins a quin punt el Partit Popular perdrà tants suports i els partits esquerrans en guanyaran en la mateixa proporció. Caldrà vore si la corrupció generalitzada -fins i tot nostrada- arriba al seu punt àlgid a l’hora de decidir uns resultats electorals. Em fa l’efecte que Ciudadanos és una mena de marca blanca que el PP s’ha encarregat d’atiar al panorama polític per assegurar-se’n el suport en un escenari advers. El plantejament és el següent: la gent més dretana cansada de les promeses incomplertes del PP té una opció identificada en l’essència ideològica que evita quedar-se a casa o anar-se’n a indrets més incerts i deixa una porta oberta a futurs pactes que la seua gent, certament, entendria i exigiria.
Compromís continua els seus plans expansius –transversalitat ideològica- adobats per pactes en certs municipis -Llíria o Nàquera- que des de fora es fa mes difícil de pair, tot amb l’objectiu d’aconseguir representació pertot arreu i exercir d’àrbitre en futurs governs locals. Alhora també hi ha hagut dues aparicions estel·lars: Vox i España 2000 a Llíria, competència directa per al Partit Popular l’any que, precisament, es renova el cap de llista. Sembla que les seues polítiques no han agradat ni tan sols als qui, sociològicament, són els seus votants. Curiosa situació. A Bétera han passat de les 12 llistes electorals del 2011 a les 9 opcions de 2015. La fragmentació continua però s’han ajuntat certs partits de tarannà dretà per concentrar vot. La renovació a la llista del PP és tan “evident” com que el València aconseguirà enguany la Champions. Tot i això, s’hi albira una situació complicada amb tanta gent per fer un govern. A l’alcalde de Casinos i mà dreta de Serafín Castellano -José Miguel Espinosa- li ha ixit una nafra incòmoda a prop del queixal. L’ex alcalde del PP José Salvador Murgui s’hi presenta i podria fer xixines qualsevol pronòstic. Donaria suport al PP o provocaria un trencament? Eixa és la qüestió que hauria de respondre.
També cal remarcar el “feeling” personal -la cirereta del pastís- que dins un municipi hi ha entre els diversos candidats a l’hora de valorar un possible pacte o una coalició de govern. El que en teoria són opcions semblants en un municipi poden acabar, nogensmenys, en un desballestador per una qüestió personal entre els caps de llista. Un mateix partit pot pactar en un poble determinat i entrebancar una entesa en el del costat sense cap mena de fonament. De majories absolutes, en veig poques i comptades. Salut democràtica o inestabilitat? La gent té la resposta.