La caiguda d’un Déu

La caiguda d'un Déu, article de Miquel Ruiz

Em trobava a la redacció del diari quan, de sobte, es va confirmar un rumor que hi havia des del matí. Zaplana havia nomenat Serafín Castellano com a nou conseller de la Generalitat i, per tant, havia de presentar la dimissió fulminant com a alcalde de Benissanó, un càrrec que exercia des de 1991 entre l’alegria i el goig dels seus veïns, un poble acostumat a la tranquil·litat social, al control aferrissat del seu virrei polític i a les conductes cortesanes.

El seu nou càrrec -tot un regal de Reis al caliu de la xafogor estiuenca- era incompatible amb l’alcaldia d’un poble menut que fins aquells anys exercia amb mà de ferro i era un mirall per a tothom. No sols era incontestable al seu poble sinó també a tot el Camp de Túria on ningú no deia ni pruna sense el seu vist-i-plau i ni tan sols no gosava de contrariar-lo. Des de la dècada dels 90 el Partit Popular forjava amb elements indestriables una composició ferma de poder, aliena als conflictes i a les ixides de test. Eren els anys d’èxits, triomfs i títols aclaparadors. No debades, el mateix Serafín havia esdevingut, en el seu moment, en l’alcalde valencià més jove alhora que altres ajuntaments de la comarca com Riba-roja de Túria, la Pobla de Vallbona o Llíria es tenyien -amb més o menys intensitat- d’un color blau conservador. La marea dretana, cada volta més accentuada en bona part del Camp de Túria, començava una època daurada. Sols pronunciar la paraula Serafín en determinades contrades i ambients era sinònim de poder i èxit sense embuts. Acostumat a les reverències i a les genuflexions servils pròpies del vassallatge, era el cap visible del partit i conduïa amb enorme admiració el seu destí. Al seu costat sols hi havia criats i gent de partit, fidels amb totes les lletres. Cap protesta a la boca. Tot flors i violes com a les cambres nobles de l’edat mitjana.

Tenia un poder desorbitant que s’anava a consolidar, si més no, amb eixa nova ocupació política fins el punt d’esdevindre en un autèntic referent polític però també social. Un càrrec al poder executiu valencià que el feien una persona envejada pels adversaris polítics i pels propis companys de partit. Per fer-se’n càrrec de la conselleria havia de dimitir com a alcalde, un lloc que va ocupar durant uns anys tot coincidint amb l’època que hi va haver un canvi al capdavant de l’administració autonòmica. El PP es va fer càrrec del poder local, autonòmic i estatal a un ritme vertiginós, pertot arreu hi havia la gavina i les sigles dels populars. L’Eliana era, tanmateix, l’únic reducte impenetrable a l’onada popular. Com un oasi al mig del desert tot atresorant una vacuna infalible. Una mena d’abeurador per a l’esquerra valenciana, àvida de victòries i motius per treure pit davant l’opinió pública durant tants anys. Llíria va acompanyar l’Eliana en eixe oasi durant escassos quatre anys.  

La imatge recent de Serafín ixint emmanillat -escena dissimulada per un jersei al damunt per apaivagar-ne la contundència- ens va copsar a tots. És una de les situacions més dures i terribles que en l’àmbit polític hem viscut mai al Camp de Túria. No recorde una situació semblant durant els anys que vaig recórrer els nostres pobles de cap a cap del territori. Mentre l’actualitat informativa es centrava en les discussions i les estratègies entre els partits polítics per formar majories de govern municipal, agents de la policia ocupaven un poble menut de la nostra comarca i s’emportaven el conegut polític valencià enmig d’un desplegament informatiu sense precedents per aquestes contrades. Ni alguns episodis de successos dels primers anys del mil·lenni -dels quals en vaig ser testimoni fidel- es podien posar a l’alçada d’eixes escenes acostumats a vore als telediaris.

Era la cirereta que s’enlairava al pastís després d’una setmana “horribilis” que havia viscut el Partit Popular de Benissanó amb la pèrdua de les eleccions. Amb sorpresa i plors per a uns i joia i satisfacció per a altres, s’acabaven més de 20 anys de governs populars en un municipi menut en les dimensions físiques però ben mimat en l’economia per determinades administracions. Durant anys Benissanó ha viscut al recer de les peripècies que el seu polític més famós ha empès a l’administració autonòmica -l’estatal sols uns mesos- i a l’interior del partit, on ha estat un dels capitostos més poderosos. Pensaven que Benissanó esdevindria per sempre un oasi dins el desert, que viurien al marge de qualsevol convulsió política o social, que estarien exempts de qualsevol tipus de desgast electoral tot i les tronades de la corrupció generalitzades atiades durant els anys de govern autonòmic, aquells temps de caviar, xampany i capricis luxosos.

Molts dies, al matí, he passat per Benissanó i he vist a la porta de casa del polític el seu xofer o xofera tot esperant-lo per mamprendre l’activitat laboral. Eren els anys daurats, aquells en què els cotxes oficials, els xofers, les secretàries, els actes oficials i les benvingudes amb tota la parafernàlia inclosa eren un dels elements diferenciadors de la resta de la humanitat. Tot un seguit d’avinenteses que separen els uns dels altres. La gent del carrer de la gent dels despatxos. La gent dels taulellets de la gent de les moquetes. Enrere queda aquella brega, molt comentada i polèmica a les tertúlies del municipi, amb un company de partit arran del nomenament de la reina de les festes patronals. Sempre hi ha, però, un motiu de pena, encara que siga un, de ben gran o de ben menut, depèn.

Tanmateix, després de l’estel de l’èxit, d’un temps ençà ha omplert portades, cròniques, editorials, columnes d’opinió i fulles i més fulles de diaris de tot tarannà ideològic, tant del conservadors com dels més progressistes. Centre de les principals batalles mediàtiques i polítiques, ha assolit de posar-los d’acord a l’hora de ser-ne el protagonista d’eixos suposats escàndols. Però sempre se n’ha reeixit. Ha sobreviscut a molts presidents. Primer Zaplana -durant els anys daurats-, després amb Camps i, finalment, va acabar -de moment- la carrera política amb Fabra fins aconseguir ser-ne el delegat del govern de Madrid. No és fàcil. Sobreviure als mateixos companys de partit és, si més no, pitjor que dormir amb els enemics.

L’epíleg de la carrera política de Castellano -no sabem si veritablement és la seua fi o sols un descans abans de la represa- ens mena a l’ocàs que viuen els nostres polítics quan aquests en fan de la vida pública el seu únic “modus vivendi”, sense cap altra alternativa. L’endemà de deixar la vida pública han de reciclar-se a corre-cuita en la seua professió vertadera -si, sortosament, en tenen una- o han de picar alguna porta a la recerca d’algun “xollo” a l’abast sols d’alguns dels escollits en el terreny de l’administració. Tot i perdre el poder, sempre hi ha determinats càrrecs a repartir en funció de la representació aconseguida a base de vots. Els plors i les cares de llàstima que alguns expressen i s’encarreguen d’escampar pertot arreu és, alhora, una imatge fabricada envers el carrer que no una situació real i vertadera. Ja en volguérem alguns tindre eixes “dificultats” tan grans per tirar endavant a la nostra vida.

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en