L’art de governar

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Precisament, al mes de setembre passat s’ha complert una efemèride important al Camp de Túria, més en concret a la Pobla de Vallbona: fa 10 anys es va retirar el bust de Franco d’una de les places més importants i visibles del municipi que fins aquell moment era un dels darrers reductes on les mostres paleses de l’antic règim -la dictadura, vaja- havien superat la fase de reminiscència anecdòtica per esdevindre en un dels trets característics de la localitat. En comptes de ser conegut per la qualitat de l’oferta cultural o per la darrera tecnologia o pels avenços científics a les seues instal·lacions o immobles públics era el centre de converses o rialles en altres contrades pels seus elogis en forma escultural envers el dictador que perllongava la seua presència espiritual més de 40 anys.

D’eixa manera s’intentava eliminar un vestigi funest i groller que encara hi perdurava amb l’aquiescència dels sectors més dretans i la complicitat paral·lela d’una societat cofoia i adormida pels somnífers que, subministrats en quantitats mesurades en tones, en resultaven d’allò més efectives per a un poble -no sé si aldeà, en la categoria sociològica- complaent i conformista. Per acabar d’arrodonir la figura del dictador no cal oblidar que, actualment i malaurada, encara manté el títol d’alcalde honorífic i fill adoptiu, segons es va aprovar en una sessió plenària celebrada el 12 de desembre de l’any 1946, un altra forma de lloar la seua “allargada” figura. Supose que l’actual govern en farà una lectura correcta d’eixe títol i el suprimirà de seguida que tinga enllestit l’expedient municipal que hi pertoca elaborar.

Aquesta avinentesa -l’eliminació de les restes dictatorials- que per als demòcrates és un fet joiós -un preludi dels temps nous de democratització i pluralitat política atiada per una societat civil, sobtadament, reviscolada- no s’ha pogut completar amb un altre esdeveniment conegut aquest estiu que acaba de marxar. Sorprès, bocabadat, estabornit, sobtat, enfurismat, incrèdul,…. Trien vostès l’adjectiu que més els agrade per descriure l’estat d’ànim en publicar-se els sous a la Diputació de València, tant pel que fa als diputats -del govern o de l’oposició- com als assessors i al nombrós personal eventual, és a dir, aquells que s’hi col·loquen “a dit” per art de màgia o per designació divina, en funció de les creences terrenals o espirituals de cadascú, vagen vostès a saber. Tot amb l’afegit que la Diputació és un organisme del qual els polítics en parlen cíclicament de suprimir-lo -més l’esquerra que no la dreta- però que a l’hora de la veritat continua funcionant, sense badalls ni escletxes. Un suggeriment els hi donaria: suprimir-lo i que les seues tasques les execute la Generalitat, directament. I ho dic jo que m’he empassat els emoluments que en rebran al Camp de Túria els nostres polítics: alguns guanyaran més com a representants públics que en les seues respectives professions. Genial i superb!

D’entrada, el president de la Diputació de València percebrà 67.000 euros mentre que la vicepresidenta en rebrà altres 50.250 per una dedicació parcial i a partir d’ací mànega ampla per a la resta. Els diputats amb dedicació exclusiva -no tenen cap altra activitat privada- guanyaran 63.000, una xifra exacta als portaveus de la resta de partits, inclosa l’oposició. Molt a sovint, se’n diu que els polítics perden diners quan es col·loquen en determinats càrrecs públics respecte del que percebrien en les seues activitats professionals. Certament, serà així en alguns casos però no en tots. Hi ha molts -massa diria jo- que milloren notablement les seues percepcions en la cosa pública. N’ixen guanyant amb escreix. Ni als millors somnis ho haurien imaginat mai. Demagògies o discursos fàcils i digeribles per a la majoria de la gent al marge. Hi ha excepcions honorades però comptades amb els dits de la mà.

A començaments de la legislatura, s’ha conegut també la declaració del patrimoni i de les rendes econòmiques que els nostres polítics han fet públiques però que jo no acabe de creure-me-les. Els ho explique: si fóra certa, fil per randa, alguns viurien en la més absoluta de les indigències, quasi haurien de demanar almoina a la porta de l’església o un ajut als mateixos vianants. Fins i tot, no seria d’estranyar vore’ls en algun dels menjadors socials que els ajuntaments han posat en marxa des de fa temps per donar servei a eixos segments socials que han patit amb més virulència els efectes de la crisi. Per cert, eixa dèria de l’esquerra per publicitar i lloar l’obertura de menjadors socials no fa sinó produir-me vergonya. Són capaços de tot amb la finalitat d’esgarrapar uns quants vots!

Les xifres dels sous -dures de pair- em recorden molt a la fase aquella en la qual aquells que ara són govern eren oposició i de les seues boques brollaven continuades crítiques -enfurismades i contundents, si m’ho permeten- que una volta arribats al poder -la fase final del cicle polític- s’esvaeixen sobtadament com l’aigua a l’estiu. Totes aquelles batalles que les oposicions mamprenen contra els governs corresponents es tornen en contra seua quan arribats a eixe cim joiós del poder no esmenen el fons d’eixes crítiques en la gestió diària, és a dir, no les posen en pràctica. Les coses de la política, en podríem dir, les contradiccions i la manca de conviccions. No és gens fàcil, però, adonar-se’n que cal canviar ràpidament el “xip” de l’oposició al govern. Alguns ho fan amb més dificultats, conscients de la importància vital que tenen totes i cadascuna de les decisions que prenen des de ben començat el matí fins que es posa el sol a l’horitzó més inescrutable. Altres introdueixen eixes conviccions al calaix de l’oblit per sobreviure en un món massa farcit de contradiccions i lligams ideològics. Comptat i debatut, diguem-ne que es tracta de ser pràctics.

Per completar el cèrcol, ara al setembre ha començat un curs acadèmic nou. I és per això que he trobat a faltar un equip de govern a la nostra comarca que garantisca la gratuïtat total dels llibres i de les despeses escolars dels estudiants, des dels més menuts fins els més grans, sense excepcions i sense paranys. La formació i l’estudi són l’eix fonamental del creixement humà i professional -cabdal diria jo- per a una societat avançada i democràtica. Però sembla que això és sols a la teoria. La pràctica és a l’abast d’uns pocs escollits. En això, la meua tesi no canvia mai. No es belluga ni un pam d’on és des de sempre: educació universal i gratuïta, no sols de teoria. Més enllà de les festetes i dels “saraos” estiuencs diversos que hi ha a la societat, cal apostar decididament per uns eixos vertebradors amb un tarannà social.

En canvi, hi veig un afany excessiu dels polítics per demostrar que han respost, amb escreix, a les expectatives que la gent s’havia dibuixat prèviament. Fins i tot, en podríem parlar d’una dèria malaltissa per donar a conèixer la seua gestió en la qual el mèrit principal rau a saber esbrinar correctament quines coses es feien abans, quines continuen ara i quines en són una innovació. Tot un repte per als estudiosos, sociòlegs i politòlegs. Per a mi, això ha esdevingut una mena de joc que em fa buscar i escorcollar a les hemeroteques per esbrinar-ho. Un dels entrebancs que tindrà l’esquerra a partir d’ara és l’efecte “boomerang” que patirà en determinades situacions i vicissituds del dia a dia, del quefer quotidià: allò que criticava quan era a l’oposició ho haurà de complir ara quan ha arribat al govern perquè les maleïdes hemeroteques són molt sofertes. Els seus missatges es filaran molt prims, precisament, per eixa raó, perquè ha fiscalitzat amb molta cura totes i cadascunes de les llacunes i malifetes que el Partit Popular ha comès al llarg de les darreres dècades. Ara és el temps de demostrar que les crítiques eren fonamentades i els precs de canvi escridassats pertot arreu tenien un motiu clar i real: fer una política per a les persones en comptes del gran capital.

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en