Potser és un títol massa fort i directe. Potser ha mort o potser no ha existit mai. Si més no, són consideracions subjectivament discutibles, opinables i obertes al debat. A les facultats de periodisme, a les pel·lícules i a les novel·les sempre se’ns ha venut que el periodisme ha de ser crític i mordaç amb el poder. La realitat diària, però, s’encarrega de negar-ho.
Un simple repàs a la premsa escrita en paper i a una gran part dels diaris electrònics és suficient per adonar-se’n. Els diaris, a voltes, semblen més un bim (butlletí d’nformació municipal) dels Ajuntaments -amb una preferència especial per les festetes patronals, les inauguracions, les rialles i les notícies intranscendents- o de la resta d’administracions públiques en comptes de ser un àgora de discussió per enfrontar projectes, opinions, obrir debats o presentar iniciatives. Al capdavall, un lloc on partits, associacions, entitats, organitzacions socials i econòmiques, és a dir, tot el teixit de la societat puguen participar.
Hi ha una tendència excessiva per seguir el model instaurat per Canal 9 des de fa anys: especial atenció als temes socials, els successos, la información institucional que substitueix l’antic NODO, la presentación dels grans projectes i una absència vergonyosa d’opinions alienes a tot allò que contradiu la versió oficial del governant. Sembla mentida però ens hem acostumat a escoltar una sola versió dels fets que ocorren al nostre voltant i el que és pitjor no s’albiren canvis a mig termini. Tothom s’hi ha adaptat amb lentitud però també amb seguretat en aquesta perillosa tendència.
La greu crisi econòmica que patim -la fi de la qual encara no albirem- ha agreujat més aquesta situació. N’és una de les causants més directes. Els mitjans periodístics són empreses que quan acaba l’any han de presentar el seu balanç de resultats econòmics i, com ocorre sempre, ha de tindre beneficis. Quan hi ha pèrdues o reducció de guanys, aleshores, esdevenen les retallades de llocs de treball o les inversions.
Sempre he pensat que en el sou d’un polític s’inclouen les bufetades, les garrotades i la crítica més punyent, dins dels límits de la veracitat i l’honestedat. S’han presentat per voluntat pròpia i sense que ningú no els pressione però addueixen les victòries electorals per demanar un respecte dels periodistes envers la seua gestió. Arriben a pensar que les crítiques que reben són sempre injustes i sense fonament. Per descomptat, com alguna volta he repetit, hi ha periodistes bons i de dolents, com en tots els àmbits. Tanmateix, els polítics tenen en els periodistes una bona excusa per tirar-los la culpa de tot allò dolent que el socorre en el seu quefer diari.
Alguns d’ells aprenen molt fàcilment les eines que l’administració els posa al seu abast a fi de pressionar els periodistes. Hi ha mètodes bastant efectius com ara un bon crit a temps, una esbroncada, una telefonada al cap de redactor perquè allò que abans era una crítica punyent esdevinga una felicitació o un aplaudiment per al polític. Alguns alcaldes/alcaldesses ho saben molt bé. Han de remarcar el seu territori, establir la frontera entre ambdues part i recordar que són ells els qui manen i, per tant, ningú no s’hi pot oposar.
També hi ha altres mètodes més dissimulats. Per exemple, amenaçar de retirar la publicitat institucional de certs mitjans per evitar les crítiques a la seua gestió. És a dir, que fan ús dels diners públics de tots els ciutadans a fi que cap diari gose de criticar negativament certs temes. Saben molt bé que els mitjans necessiten ingressos i, precisament, per això ho fan. Especials de publicitat per festes, avinenteses o actes puntuals junt als edictes dels alcaldes són exemples ben paradigmàtics d’açò.
Aquesta tendència fa que cada volta més hi haja un periodisme “cortesà” d’alguns mitjans i periodistes que sols pensen a pagar la hipoteca de casa seua, el benestar de llur família o directamente d’arribar a finals de mes. És un periodisme de la subvenció econòmica pública en què allò que interessa és publicar i traure a l’opinió pública l’interés dels polítics. A la mínima crítica que s’embrute la imatge dels polítics, el periodista rebrà una recomanació subtil.
Els dinarets, soparets, regalets que certes empreses, institucions, organitzacions o grups polítics tenen amb els periodistes, redactors o caps dels mitjans de comunicació tenen sempre l’objectiu d’adobar el camí perquè hi haja una relació fluïda on en un ambient de companyonia tothom sàpiga el que ha de fer: el polític fer i desfer com vulga i que el periodista siga un simple espectador que descriga un món ideal i de color de rosa.
En aquest context hi ha molt poques excepcions de periodistes o mitjans que facen el contrari del que diuen els polítics. Escriure al dictat del polític significa progressar i menjar tots els dies mentre que fer un periodisme independent de qualsevol recomanació equival a morir-se de gana i patir pressions des de molts àmbits.
Sempre he pensat que el periodista és més important pel que calla que pel que conta, però s’ha arribat a un moment que cal establir un límit clar per evitar una societat morta i satisfeta on la mínima crítica siga tallada de soca-rel pel polític de torn. Avui dia, ja no hi ha la censura prèvia existent al franquisme. El que preval és l’autocensura: el periodista ja sap en quin mitjà treballa, quins temes pot contar i quins no o amb quina tendència els ha de tractar. Són coses que subtilment un periodista comprén a poc a poc.
També hi ha d’altres mecanismes eficaços com ara la gestió que des de certes administracions es realitza en matèria de contractació de personal. He conegut casos de periodistes que tenien algun familiar treballant en alguna administració pública: el marit, la dona, un germà, el sogre, un cosí…. Són àmplies les possibilitats. Així, és difícil demanar independència i rectitud professional. No cal fer cap suggeriment al periodista. Sap què ha de fer en cada momento. També he conegut periodistes “independents” que alhora estaven en un mijtà i treballant en un gabinet de premsa. La societat “avança” així i serà difícil canviar-la. Coses que passen.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona
Potser és un títol massa fort i directe. Potser ha mort o potser no ha existit mai. Si més no, són consideracions subjectivament discutibles, opinables i obertes al debat. A les facultats de periodisme, a les pel·lícules i a les novel·les sempre se’ns ha venut que el periodisme ha de ser crític i mordaç amb el poder. La realitat diària, però, s’encarrega de negar-ho.
Un simple repàs a la premsa escrita en paper i a una gran part dels diaris electrònics és suficient per adonar-se’n. Els diaris, a voltes, semblen més un bim (butlletí d’nformació municipal) dels Ajuntaments -amb una preferència especial per les festetes patronals, les inauguracions, les rialles i les notícies intranscendents- o de la resta d’administracions públiques en comptes de ser un àgora de discussió per enfrontar projectes, opinions, obrir debats o presentar iniciatives. Al capdavall, un lloc on partits, associacions, entitats, organitzacions socials i econòmiques, és a dir, tot el teixit de la societat puguen participar.
Hi ha una tendència excessiva per seguir el model instaurat per Canal 9 des de fa anys: especial atenció als temes socials, els successos, la información institucional que substitueix l’antic NODO, la presentación dels grans projectes i una absència vergonyosa d’opinions alienes a tot allò que contradiu la versió oficial del governant. Sembla mentida però ens hem acostumat a escoltar una sola versió dels fets que ocorren al nostre voltant i el que és pitjor no s’albiren canvis a mig termini. Tothom s’hi ha adaptat amb lentitud però també amb seguretat en aquesta perillosa tendència.
La greu crisi econòmica que patim -la fi de la qual encara no albirem- ha agreujat més aquesta situació. N’és una de les causants més directes. Els mitjans periodístics són empreses que quan acaba l’any han de presentar el seu balanç de resultats econòmics i, com ocorre sempre, ha de tindre beneficis. Quan hi ha pèrdues o reducció de guanys, aleshores, esdevenen les retallades de llocs de treball o les inversions.
Sempre he pensat que en el sou d’un polític s’inclouen les bufetades, les garrotades i la crítica més punyent, dins dels límits de la veracitat i l’honestedat. S’han presentat per voluntat pròpia i sense que ningú no els pressione però addueixen les victòries electorals per demanar un respecte dels periodistes envers la seua gestió. Arriben a pensar que les crítiques que reben són sempre injustes i sense fonament. Per descomptat, com alguna volta he repetit, hi ha periodistes bons i de dolents, com en tots els àmbits. Tanmateix, els polítics tenen en els periodistes una bona excusa per tirar-los la culpa de tot allò dolent que el socorre en el seu quefer diari.
Alguns d’ells aprenen molt fàcilment les eines que l’administració els posa al seu abast a fi de pressionar els periodistes. Hi ha mètodes bastant efectius com ara un bon crit a temps, una esbroncada, una telefonada al cap de redactor perquè allò que abans era una crítica punyent esdevinga una felicitació o un aplaudiment per al polític. Alguns alcaldes/alcaldesses ho saben molt bé. Han de remarcar el seu territori, establir la frontera entre ambdues part i recordar que són ells els qui manen i, per tant, ningú no s’hi pot oposar.
També hi ha altres mètodes més dissimulats. Per exemple, amenaçar de retirar la publicitat institucional de certs mitjans per evitar les crítiques a la seua gestió. És a dir, que fan ús dels diners públics de tots els ciutadans a fi que cap diari gose de criticar negativament certs temes. Saben molt bé que els mitjans necessiten ingressos i, precisament, per això ho fan. Especials de publicitat per festes, avinenteses o actes puntuals junt als edictes dels alcaldes són exemples ben paradigmàtics d’açò.
Aquesta tendència fa que cada volta més hi haja un periodisme “cortesà” d’alguns mitjans i periodistes que sols pensen a pagar la hipoteca de casa seua, el benestar de llur família o directamente d’arribar a finals de mes. És un periodisme de la subvenció econòmica pública en què allò que interessa és publicar i traure a l’opinió pública l’interés dels polítics. A la mínima crítica que s’embrute la imatge dels polítics, el periodista rebrà una recomanació subtil.
Els dinarets, soparets, regalets que certes empreses, institucions, organitzacions o grups polítics tenen amb els periodistes, redactors o caps dels mitjans de comunicació tenen sempre l’objectiu d’adobar el camí perquè hi haja una relació fluïda on en un ambient de companyonia tothom sàpiga el que ha de fer: el polític fer i desfer com vulga i que el periodista siga un simple espectador que descriga un món ideal i de color de rosa.
En aquest context hi ha molt poques excepcions de periodistes o mitjans que facen el contrari del que diuen els polítics. Escriure al dictat del polític significa progressar i menjar tots els dies mentre que fer un periodisme independent de qualsevol recomanació equival a morir-se de gana i patir pressions des de molts àmbits.
Sempre he pensat que el periodista és més important pel que calla que pel que conta, però s’ha arribat a un moment que cal establir un límit clar per evitar una societat morta i satisfeta on la mínima crítica siga tallada de soca-rel pel polític de torn. Avui dia, ja no hi ha la censura prèvia existent al franquisme. El que preval és l’autocensura: el periodista ja sap en quin mitjà treballa, quins temes pot contar i quins no o amb quina tendència els ha de tractar. Són coses que subtilment un periodista comprén a poc a poc.
També hi ha d’altres mecanismes eficaços com ara la gestió que des de certes administracions es realitza en matèria de contractació de personal. He conegut casos de periodistes que tenien algun familiar treballant en alguna administració pública: el marit, la dona, un germà, el sogre, un cosí…. Són àmplies les possibilitats. Així, és difícil demanar independència i rectitud professional. No cal fer cap suggeriment al periodista. Sap què ha de fer en cada momento. També he conegut periodistes “independents” que alhora estaven en un mijtà i treballant en un gabinet de premsa. La societat “avança” així i serà difícil canviar-la. Coses que passen.