El transport com a símptoma

Miquel Ruiz, el Camp de Túria

Fa unes setmanes, en el retorn a la feina, al curs acadèmic i a la quotidianitat de la vida, ens sorpreníem gratament amb l’anunci que feia la Generalitat per unir el cap i casal amb els municipis de l’Horta mitjançant un únic abonament que permetrà utilitzar el metro, l’autobús i l’empresa municipal de transport de València. D’aquesta forma, s’espera guanyar en agilitat i comoditat dels usuaris.

Els habitants del Camp de Túria, de seguida, pensàvem si nosaltres també ens en beneficiaríem de l’avinentesa. Tanmateix, ens assabentàvem que l’acord no ens afecta, d’entrada, de cap de les maneres. Sols s’estén per als veïns del cinturó metropolità, com tantes i tantes altres coses que des de fa anys i dècades ocorre a la nostra vida. Som uns marginats des de tots els punts de vista. El silenci i la incertesa són els nostres companys de viatge que, any rere any, engalana el nostre camí. L’esquerra política ha optat per restar calladeta atès que els seus propis companys de la Generalitat han estat els impulsors de l’acord i alhora els culpables que la nostra comarca continue arrecerada i amagada en una cantonada, lluny dels focus dels mitjans de comunicació i del debat públic. La dreta que ha governat l’administració autonòmica els darreres dos lustres, per la seua banda, no ha obert la boca per por que el contrari replique amb les polítiques marginals envers el Camp de Túria que el Partit Popular va portar a terme entre els anys 1995 i 2015. Els uns i els altres, cadascú per les seues raons i arguments partidistes, no fan sinó potenciar una situació que a la comarca ja no sorprèn ningú, malauradament. L’episodi que hem viscut al voltant dels abonaments únics de metro i autobús no són sinó la gota que vessa el got de la paciència i referma eixa convicció pessimista sobre el nostre potencial.

Una cosa m’ha causat sempre, però, molta ràbia i enuig al Camp de Túria. Els polítics, els capitostos i els vertaders protagonistes de la vida dels ciutadans solen triar molts dels pobles de la comarca per viure-hi però, en canvi, això no es tradueix en millores ni en majors inversions econòmiques per als nostres pobles. Ans al contrari, sembla que hi ha una relació inversament proporcional: a major nombre de polítics al Camp de Túria es reacciona amb una davallada preocupant d’inversions i projectes. Les nostres característiques intrínseques a la nostra història més recent es basen en una proximitat amb la capital -menys de 25 minuts en el major dels casos-, paratges naturals d’allò més potents i bonics -el parc del Túria, la Calderona o les desconegudes Rodanes- i la gran tranquil·litat que es viu en molts dels indrets no fan sinó augmentar la riquesa social. No obstant, la realitat del dia a dia és ben diferent. Fa l’efecte que caldria inventar o crear una mena d’eslògan que diguera “El Camp de Túria també existeix”, en una forma de donar una empenta més gran a les necessitats que avui dia encara demandem amb gran propòsit però escàs resultat. Més enllà que, finalment, la Generalitat estenga la iniciativa als municipis del Camp de Túria tinc la percepció que som un destorb en les prioritats de les institucions a l’hora de repartir i adjudicar partides econòmiques.

L’absència flagrant de la Mancomunitat a l’hora de reivindicar les infraestructures adients per a la nostra comarca no fa sinó refermar l’opinió sobre la seua vàlua política, més enllà de la importància que té pel que fa als cursos i serveis que ofereix actualment a determinats col·lectius socials. No es tracta d’un problema estructural sinó de l’escàs sentiment comarcal que hi ha entre els nostres alcaldes, alcaldesses i polítics de tots els partits. Cadascú va al seu “negoci” sense mirar les necessitats del veí. Tothom vol aconseguir el màxim de subvencions i ajudes públiques sense adonar-se si el municipi del costat està ben atès o malament. És un problema ancestral que venim arrossegant i que, pel que sembla, no porta camí de redreçar-se. Els nostres ajuntaments fan la seua sense mirar més lluny de les finestres de la casa consistorial. És un efecte pervers amb unes conseqüències ben negatives. Ho pateixen els veïns i usuaris que no poden fer servir eixos mitjans de comunicació públics amb la comoditat que els agradaria i que potencien eixa imatge de comarca perduda entre la costa valenciana i l’interior. Ni som costa -més de mitja hora fins arribar-hi- ni tampoc no som interior. Fer comarca no es redueix a una xerrada política anual d’àmbit comarcal per justificar determinats comportaments o situacions rebutjables. Traspua qualsevol debat superficial que puga haver-hi. 

La nostra comarca pateix una marginació que va més enllà d’un simple oblit o d’una manca d’organització de les institucions públiques que paguem tots els ciutadans. Es tracta de tindre un pes específic d’acord a les nostres necessitats i la vàlua d’uns pobles que ofereixen un bon grapat de possibilitats a la gent del cap i casal i que, nogensmenys, no rebem a canvi tot allò que mereixem. A escassos quilòmetres de la gran ciutat, menys de 20 minuts des de la capital edetana, som una part essencial a l’hora de vertebrar les comarques valencianes i exercir un paper clau en la realitat social i econòmica valencianes. Ni amb el Partit Popular abans ni ara amb la coalició d’esquerres fem valer la nostra posició estratègica. Sembla que som una segona opció per a molts dels nostres polítics. Potser tenim allò que ens mereixem. Tants anys i panys de deixadesa, “meninfotisme” i claudicacions ens han deixat en una situació preocupant pel que fa al desenvolupament comarcal.   

A la nostra comarca no disposem d’entitats o organitzacions que exercisquen un paper crític ni siguen l’ombra fiscalitzadora del poder polític. Ningú no critica. Ningú no protesta. Ningú no diu ni pruna. La por, eixa por hereva de la repressió franquista que avui encara patim, n’és una de les protagonistes de la vida al Camp de Túria. Allò que algú va dir una volta sobre les conseqüències de no ixir en la foto a aquell que es belluga molt n’és, en gran mesura, una de les raons per explicar-ne eixe comportament.

Ara que se’n parla tant del deute històric, a tort i a dret de l’àmbit polític, seria bo que al Camp de Túria també en férem un càlcul aproximat sobre allò que s’hauria d’haver fet i no s’ha fet al llarg de les darreres dècades, amb la dreta i amb l’esquerra al poder. Sense miraments ni embuts que coarten eixe propòsit. De quants milions en parlem? Podríem quantificar-lo? Qui estaria disposat a determinar-lo? Són qüestions molt interessants que, potser , a uns i a altres els fa mandra però que caldria posar-s’hi. Tenim temps per endavant. D’això, sortosament, ens en sobra.

No hi ha comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en