La corrupció política

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Esmorzàvem, tranquil·lament, a la plaça major d’un municipi del Camp de Túria, en la tauleta d’una terrassa, got de cervesa en un costat, entrepà de calent en l’altra banda i potet de cacaus, olives farcides i tramussos -d’aquests ja n’hi ha de ben pocs- en una zona comuna, tot compartint-los, per a tots dos. El típic esmorzar valencià oficial, acabat, finalment, amb un cafè, tallat o bombonet i, fins i tot, en alguns casos -els més agosarats- amb la cirereta apoteòsica: una cassalla o un licoret per ajudar a fer-hi la digestió. Una estampa tòpica dels nostres pobles que, avui dia, encara conservem, sortosament.

De sobte, mentre el meu interlocutor lluitava entre els queixals per engolir-se una truita de creïlles i jo mastegava amb fruïció un tros de llom, un vianant va saludar el meu interlocutor -un regidor en l’oposició d’eixa localitat- tot interrompent, amb molta amabilitat i amb una educació refinada i exquisida, la conversa que hi manteníem. El va interrogar sobre un currículum que li havia lliurat mesos abans a l’alcalde d’eixe municipi -d’un partit diferent al del meu company de taula- amb el desig que el seu fill trobara un lloc de treball immediatament. El regidor amb qui jo hi estava esmorzant es va interessar pels efectes que eixa acció del seu veí havia produït en la vida laboral del jove en qüestió. L’home, amb molt detall i atenció, li va fer una cronologia acurada del camí que va mamprendre d’ençà que va lliurar l’esmentada carta de presentació a l’alcalde perquè en fera de mitjancer amb una empresa pública dependent aleshores de la Diputació de València.

Malauradament, sembla que, fins aquell moment, els efectes no havien estat el més positius i productius possibles en la vida laboral i professional del fill i, per tant, continuava la cerca d’una nova possibilitat on poguera desenvolupar els seus coneixements. Sembla que, pel que jo vaig entendre tot i que tampoc no hi prestava gaire atenció, tenia una formació acadèmica important que no havia estat suficient, però, per trobar un bon treball, d’acord a les seues qualitats.

El meu acompanyant es va acomiadar del vianant amb la promesa que parlaria amb molta serietat amb el batlle del municipi per vore si, entre totes dues parts -dos partits diferents en la ideologia tot val a dir- podien reeixir-se’n amb el mateix ànim: un lloc de treball pel fill. La meua ment, de sobte, va intentar processar tota la conversa, tot i que no l’havia seguida amb l’afany que, d’entrada, hauria calgut. Tot i això, l’esperit final i el moll de la qüestió romania amb una claredat meridiana: l’amiguisme, els favoritismes i les conxorxes polítiques no entenen d’ideologies, sols de polítics. Moltes voltes, les diferències programàtiques es bandegen i entra en joc el bescanvi de favors. Tu avui m’ajudes en açò i jo demà faré el mateix en allò. Tu amagues això i jo demà t’ajudaré a edulcorar aquella història tèrbola. Tant s’hi val que els partits estiguen en les antípodes dels programes polítics. El pragmatisme no coneix d’ideologies. El que compta és la gestió del dia a dia. Aconseguir vots als preu que siga, tot i que siga al preu de pactar amb partits que, prèviament, haurien d’estar sempre allunyats. Són coses que, a sovint, els votants no coneixen. Al món polític, una cosa és el que es diu públicament al circ mediàtic per a la gran majoria de la gent i, un altre tema, es allò que es cou als foguers de la política: pactes, conxorxes, favors d’amagatotis, jugades inversemblants, naixements antinaturals o acrobàcies administratives. No era, si més no, la primera volta que n’era testimoni privilegiat d’una prova fefaent del que fa la nostra classe política arreu de les institucions públiques.

D’un temps ençà, hem assistit amb una impotència incontrolada a les tribulacions que el Partit Popular ha realitzat a l’interior de la Diputació de València i, indefugiblement, a la resta de satèl·lits que en depenen: empreses públiques que solen crear-se per emmascarar actituds i gestions dubtoses i que, d’eixa manera, es fa més difícil controlar i vigilar. A la política de les altes esferes hi ha una màxima segons la qual cal crear els anomenats “satèl·lits” per evitar-ne una fiscalització efectiva sobre els diners i els recursos que són de tots els ciutadans. A la Diputació, precisament, això és el que ha passat: el Partit Popular ha fet i desfet al seu gust mentre l’oposició dormia amb placidesa, esmorteïda per les subvencions, els assessors i els privilegis que se’n reparteixen a dojo. Mentre els uns s’emportaven presumptament els milions, segons s’ha publicat repetidament als mitjans de comunicació, els altres miraven el paisatge i el cel tot esperant que arribaren temps de canvi polític: un bescanvi de cromos, de cadires i sofàs, de targetes de crèdit, de restaurants de nombroses estrelles Michelín. És, si més no, la realitat que es viu a les institucions quotidianament.

Per tot això, ara que els escàndols sorgits arran de la gestió d’Alfonso Rus al capdavant de la Diputació de València han esclatat cal posar èmfasi en aquelles actituds i episodis que els nostres polítics solen escometre al recer del silenci, la compra de voluntats i el bescanvi de favors. Mentre Rus i el seu seguici feien la seua amb una impunitat esgarrifosa, altres -l’oposició, especialment, llevat de la diputada d’Esquerra Unida Rosa Pérez- pagaven els efectes anestèsics dels privilegis monetaris i els materials. És per això que, ara que ha esclatat tot el femer de les empreses públiques de la diputació, he recordat amb nitidesa aquell esmorzar que vaig tindre fa uns anys amb eixe polític del Camp de Túria. No sé si el fill d’aquell vianant haurà trobat, finalment, el treball anhelat. El ben cert és que als polítics, sobretot als d’una determinada espècie i condició moral, cada volta els rutllen millor les coses, al marge de la situació econòmica, els maldecaps i les entremaliadures que hem de patir i superar la resta.

El grau de desafecció que el món polític ha aconseguit els darrers anys és el resultat dels anys i panys de “treball” realitzat, amb esforç i sacrifici. És clar que és un sarcasme! Només hi faltaria. Després molts d’ells es sorprenen que la gent en tinga una visió “errada” i tergiversada pels mitjans. Pobrets! Si ells sols fan que ajudar la gent. Rescatar persones i comprar voluntats. Quasi res. Alguns, fins i tot, porten cotitzats més anys com a polítics que com a professionals privats. Després, però, malden d’eixa imatge equivocada que en percep la gent. No s’adonen que ells en són culpables, en una part alíquota, d’entrar en eixe joc polític que sovinteja en les institucions, especialment aquelles on hi ha més diners i pressupostos per a gestionar. Per tant, també hi ha més oportunitats per a tots: govern i oposició.

En el cas de la Diputació de València, a més del fàstic de vore que els grans capitostos es vanagloriaven dels superàvits econòmics, de les inversions milionàries, de la política dels grans esdeveniments -mentre hi havia gent que passava gana i famílies que no podien pagar ni la llum ni l’aigua de casa- ara ens n’adonem de moltes coses. Per darrere, però, hem vist tot el femer que s’havia creat. No sé si els partits que avui són govern i abans eren a l’oposició en faran una ferma autocrítica. O els uns eren molt bons en la feina d’ocultació i distracció o els altres no tenien moltes ganes de descobrir allò que s’intuïa però no es veia amb nitidesa. Em fa l’efecte que no faran cap autocrítica. Quan un polític viu al cim del poder sol amagar-se, amb assiduïtat, als despatxos oficials, trepitgen poc el carrer i parlen poc amb les famílies que ho passen pitjor.  Viuen, si més no, en una mena d’oasi, als núvols dels privilegiats: és la catarsi que viu la classe política cada volta que passa d’un costat de la graderia al mig del camp: de l’oposició al govern. De les paraules als fets. De la teoria als resultats més immediats.

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en