Els “Amish” del Camp de Túria

Als Estats Units hi ha una comunitat, especialment de carácter religiosa, que viu a la zona de Pennsilvània que es fa anomenar “amish”. El seu estil de vida es basa en un profund substrat religiós, rebutgen qualsevol avenç tecnològic –sobretot, l’ús de la llum- i es traslladen en carros, mai en vehicles. Viuen en el seu món, al margen de la resta de la societat. Sense moltes comoditats però amb les coses justes per a la vida diària. Vaja, com ací!! Són, però, una gent ben curiosa.

Per a la gran majoria de nosaltres eixe estil de vida ens resulta, si més no, estrany i incòmode. De ben segur, no ho podríem suportar. Fa unes setmanes, no obstant, em vaig quedar sobtat en llegir que en un nucli d’habitatges de la Pobla de Vallbona, anomenat El Pouet, unes quantes famílies pateixen actualment un fum de problemes impropis del nostre temps. El constructor encarregat de les obres va fugir abans d’acabar la urbanització i els va deixar sense els serveis municipals bàsics. No tenen enllumenat públic, ni electricitat a les cases ni tampoc l’asfaltat dels carrers. Fins fa poc, s’enganxaven a la llum d’obra que encara hi havia però havien de fer torns per endollar alhora els seus electrodomèstics per evitar-ne una sobrecàrrega en el subministrament.   

No és una situació excepcional. Malauradament, ha esdevingut d’allò més normal fins el punt que, ni tan sols, ens sorprén ja. Ho veiem ben habitual, un simple passeig en bicicleta –al marge dels beneficis per a la nostra salut- ens pot ajudar a comprendre millor aquesta problemàtica. Desenes i desenes de nuclis de cases, xalets i habitatges de tot tipus i condició estan pertot arreu del terme municipal de la Pobla de Vallbona, però ho podríem estendre a altres indrets de Benaguasil, Llíria, Bétera, Nàquera, Vilamarxant, Riba-roja,… El llistat és llarg i ningú no fa res per resoldre-ho.

És un dibuix ben paradigmàtic del que ací podríem entendre pels nostres “amish”, gent que viu en un habitatge que no té els més mínims avenços del nostre temps, moltes sense llum, sense asfaltat ni amb unes xarxes de clavegueram per als corresponents col·lectors d’aigües. És la conseqüència dels anys i anys que hem viscut pel “boom” urbanístic als 80, 90 i 2000, on els Ajuntaments estaven endinsats en una cursa per vore qui construïa més i millor sense importar els més mínims serveis. No sols es tracta de donar-los uns serveis per al seu dia a dia sinó també d’evitar les agressions al nostre entorn natural. Algú sap quants xalets de la Pobla aboquen encara les seus aigües en pous cegs sense cap tipus de control de l’administració? I a la resta del Camp de Túria? Com són les carreteres d’accés a les seues cases? I les infrastructures?

Fullejant l’altre dia per casa vaig trobar una notícia de novembre de 2006 on s’assegurava que en aquell moment hi havia al voltant de 10.000 habitatges il·legals al terme de la veïna Llíria, cap de comarca en teoria però que, a la pràctica, mai no n’ha exercida com a tal. Semblen moltes vivendes –tot i que el seu terme supera els 270 quilòmetres d’extensió- però el pitjor és que l’Ajuntament no fa res per esmenar-ho. Hi han passat molts equips de govern –d’esquerres i de dretes- però ningú no ha aconseguit grans avenços. Si fan una altra passejada en bicicleta pel nostre cap de comarca podran comprovar que cada dos metres hi ha un habitatge. Són tots legals? Qui ho ha permés? Qui és més culpable: qui ho compra o qui ho tolera?

Eixe és el tipus d’urbanisme que tantes discussions ha provocat entre els partits polítics i que fa un temps va provocar, fins i tot, una esbroncada de la Unió Europea sobre les destrosses al nostre litoral. Eren crítiques gratuïtes o estaven fonamentades en la nostra realitat? Malauradament, es tracta d’un fet molt estés pels municipis valencians de la costa i de l’interior. Pense que ens hi hem acostumat amb massa facilitat i ho veiem com una cosa sense massa transcendència per al nostre futur. Pensem que el nostre entorn natural és il·limitat, indestructible i i reversible. Res més lluny de la realitat.

A mi, que m’encisa la bicicleta, em ve a la memòria que fa uns quants anys acostumava a fer un recorregut que incloïa en el seu tram final la carretera de Bétera a la Pobla. Recorde que en uns terrenys erms –entre camps de taronges- s’aixecaven a poc a poc els ciments del que els Ajuntaments acostumaven a autoritzar com a “casa de aperos”, és a dir, uns habitatges menuts per als llauradors que els permetia deixar els seus estris de treball i poc més. Avui dia eixa “casa de aperos” ha esdevingut en un lloc per fer la paella del diumenge i remullar-se en la piscina que s’hi ha construït. A pocs metres hi ha també una autèntica mansió envoltada d’un entorn privilegiat atapeït de camps de taronges i a poca distància del nucli urbà.    

Moltes voltes, eixos veïns que s’han construït els seus habitatges en zones il·legals on els plans generals urbanístics no preveu cap edificació demanen amb insistència tot tipus de serveis públics com l’aigua potable, el clavegueram, l’asfaltat o l’enllumenat públic. Pensen que tenen tot el dret del món per exigir-ho, tot i la seua il·legalitat, i deixen la darrera decisió en els Ajuntaments de torn que, per evitar problemes, amaguen el cap i donen el seu vist-i-plau als veïns d’aquestes zones. Fa les corresponents modificacions i ja està. Molt a sovint, incomprensiblement, eixes casetes paguen els seus impostos i, per tant, es consideren legitimades amb dret a tot.

La pregunta que ens hauríem de fer és per què hem de pagar la resta de veïns d’un municipi els desficacis urbanístics dels governants que no han sabut gestionar correctament l’ordenació territorial. Ningú no respon. Massa voltes no es troba els culpables, ni els responsables polítics que ho han tolerat ni els dels tècnics dels Ajuntaments que han mirat envers un altre costat. No conec que cap polític haja pagat tot allò il·legal que ha permés en matèria urbanística al Camp de Túria.      

En un moment de greu crisi econòmica i urbanística seria bo que férem entre tots una reflexió de tot el que ha ocorregut els darrers anys al Camp de Túria, caracteritzada pels excessos, les bestieses i la tolerància per part dels alcaldes i les alcaldesses. Per això, cal que alguna entitat pública –la Mancomunitat continua desapareguda o s’ha dissolt?- o privada faça de motor. Potser és demanar massa però pitjor és deixar passar el temps sense que ningú faça res.

 

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

 

No Comments Yet

Leave a Reply

Your email address will not be published.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en