Gil (Owen Wilson) i la seua promesa Inez (Rachel McAdams) estan de viatge per París acompanyats dels pares d’ella. Gil és un guionista de Hollywood (treball que no l’omple del tot) que quan era més jove volia dedicar-se a la literatura (de fet està escrivint una novel·la).

El pare d’Inez, un empresari conservador que ha anat a la capital francesa a fer negocis, veu amb desaprovació com Gil desaprofita el seu futur. Aquest posicionament influirà en la seua filla que sols desitja amb Gil una vida còmoda, tenir fills…

Amb aquest punt de partida, París actuarà de revulsiu en el jove escriptor fent-lo partícip d’un “viatge” pel món literari que més ha admirat. A partir d’aquest moment la història es bifurca i Allen ens dibuixa dues realitats que es desenvoluparan en paral·lel (sols convergiran en la deliciosa escena final): la, diguem-ne, “vertadera” (la relació amb Inez i els sogres, junt amb el seu anhel literari frustrat) i la desitjada (és a la capital francesa dels anys 20, mitjançant un salt temporal, que podrà realitzar-se literàriament en contacte amb aquells autors que sempre ha admirat més: Hemingway, Sccott Fitzgerald, Gertrude Stein, els surrealistes Buñuel, Dalí…).

I és aquest joc de contraris, aquesta pugna entre realitat i ficció el que genera crisis personals, crisi de parella que tant afaiçonen els personatges dels films del director de Manhattan. No ens agrada la vida que tenim, en volem participar d’altra alternativa, però en aquesta tampoc tot és or allò que llueix (Gil anirà desencantant-se en veure com les relacions dels autors que tant admira són bastant “humanes”).

Passejar per París sempre pot ser interessant, però quan el guia és Woody Allen aquest passeig s’amara de gust, d’intel·ligència, de savoir-faire, en definitiva. És una visita plena de referències culturals, però una cultura viva, activa, transformadora, gens pedant, gens “turística” com la que practica la resta de personatges.

Tot açò queda apuntalat per unes constants ja reconegudes del realitzador americà com són: una esplèndida direcció d’actors (important la   interpretació d’Owen Wilson, actor al qual estem acostumats a veure en pel·lícules d’humor de segona categoria); un guió amb uns diàlegs plens d’ironia, de matisos; una sensació d’obra acabada, on tot és al seu lloc; i, de fons, el jazz, altre referent de luxe que embolcalla el film.

Una pel·lícula recomanable sense reserves, que no decebrà i que en acabar de veure-la es tindrà la sensació d’estar una mica més ple.