Han sido dos años de trabajo continuado, denuncias, reuniones, comunicados y entrevistas en prensa, radio, televisión y sobre todo el estar organizados. El problema de los sobrevuelos, ruidos y molestias provocados por los cambios de las rutas de los aviones que despegan y aterrizan en Manises, efectuado unilateralmente por Aena, nos llegó a algunos municipios de Camp de Túria en el 2008. Antes, los aviones atravesaban alguna vez nuestro municipios , pero respetando una altura y una distancia que impedian que fueran excesivamente molestos.

Cada any quan els ajuntaments del Camp de Túria aproven els respectius pressupostos econòmics inclouen sempre una partida destinada a repartir un bon grapat d’euros entre associacions, entitats, grups i colles d’amics. Són subvencions i ajudes que es dediquen, principalment, a pagar les activitats que porten a terme eixos grups al llarg de l’any a l’hora que serveixen per garantir-ne el seu funcionament. Les despeses totals dels ajuntaments oscil·len entre els 100.000, els 200.000, els 300.000 o els 400.000 euros anuals que, més tard, es reparteixen entre eixes associacions, segons els criteris dels governants.

Aquesta és una pràctica molt estesa entre els nostres polítics, siguen del color que siguen, que d’eixa manera s’asseguren tindre contents i satisfets els seus veïns i contribuents a l’hora que a curt i mitjà termini hi tenen un bon cabal de vots en les eleccions. En ocasions, esdevenen més un niu de vots que un veritable suport al teixit social i cultural del municipi. Tant s’hi val que hi haja crisi econòmica o no atès que cada any no hi manca en el pressupost dels ajuntaments una partida on s’arrepleguen aquestes ajudes.

En la majoria dels casos les subvencions poden començar en els 400 o 500 euros i acabar amb unes xifres més considerables properes als 20.000 euros. Ningú no s’hi para a pensar si l’objectiu o la finalitat de l’entitat subvencionada està suficientment justificada, ni tan sols si s’ha perdut el seu carácter original. El que compta és donar diners perquè la gent estiga contenta i si fan moltes coses millor, així estan contents tots, el governant perquè dóna subvencions i l’associació perquè demostra que fa coses pels seus veïns.

No obstant això, em sembla que hi ha arrelada una cultura excessiva de la subvenció per a tot, tant s’hi val per pagar l’educació, com la sanitat com per les festes o festetes. Tot al mateix sac. I el que més em sobta és que eixa tendència s’agreuja més en aquells partits polítics o governants que, per una banda, demanen una presència mínima de l’administració en la vida pública i que, per altre costat, facen exactament el contrari: subvencionar i ajudar entitats privades. És a dir, que les polítiques liberals es dediquen a injectar diners en sectors socials i culturals mentre que la seua doctrina argumenta el contrari, com menys estat o administració pública hi haja a la nostra societat millor.

Sóc partidari de la necessitat de subvencionar certes activitats com l’esport entre els nostres joves i menuts o els esdeveniments culturals o socials que ajuden al nostre progrés. El que passa és que eixa idea original ha quedat, en molts casos, desvirtuada perquè al capdavall el que compta és el vot dels membres d’eixes associacions o entitats.

A més cal afegir-hi que en alguns casos les despeses que en fan no estan suficientment justificades, amb factures dubtoses o actes amb finalitat estranya. Si volen poden anar als pressuposts dels seus pobles per comprovar allò que els hi dic. L’Ajuntament del seu poble no hauria de posar-hi cap problema, són qïestions públiques que afecten els nostres diners. No obstant, depén del tarannà de l’alcalde o l’alcaldessa per deixar que ho consulten amb naturalitat.

Veient la facilitat amb què les entitats reben subvencions dels ajuntaments estic pensant de muntar una associació amb un grupet d’amics per fer el mateix. Com que m’agrada la bicicleta de muntanya fa uns quants anys vaig fer uns viatges d’estiu per visitar Astúries, Cantàbria, el País Basc o els Pirineus amb uns amics de Llíria (Paco, Josep i Nel·lo). De ben segur que hauria de rebre el mateix tracte que la resta dels meus veïns. Seria capaç de portar l’escut del poble que em subvencionara al xassís de la bicicleta sense cap problema. Fins i tot, em puc inventar unes festes amb els veïns del meu carrer per a l’estiu. Rebria també uns diners com es fa en molts casos?.

Tot i això, cal ser seriosos i repensar si cal continuar amb aquesta tendència de subvencionar-ho tot. Per què he de pagar jo amb els meus impostos les aficions o els capricis de qualsevol veí meu? Per què no s’ho paguen ells amb els seus diners? Si a mi m’agrada la bicicleta, per què m’han de pagar altres persones eixa afició? Són coses que no comprenc, potser sóc massa estrany i complicat.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Potser és un títol massa fort i directe. Potser ha mort o potser no ha existit mai. Si més no, són consideracions subjectivament discutibles, opinables i obertes al debat. A les facultats de periodisme, a les pel·lícules i a les novel·les sempre se’ns ha venut que el periodisme ha de ser crític i mordaç amb el poder. La realitat diària, però, s’encarrega de negar-ho.   

Un simple repàs a la premsa escrita en paper i a una gran part dels diaris electrònics és suficient per adonar-se’n. Els diaris, a voltes, semblen més un bim (butlletí d’nformació municipal) dels Ajuntaments -amb una preferència especial per les festetes patronals, les inauguracions, les rialles i les notícies intranscendents- o de la resta d’administracions públiques en comptes de ser un àgora de discussió per enfrontar projectes, opinions, obrir debats o presentar iniciatives. Al capdavall, un lloc on partits, associacions, entitats, organitzacions socials i econòmiques, és a dir, tot el teixit de la societat puguen participar.  

Hi ha una tendència excessiva per seguir el model instaurat per Canal 9 des de fa anys: especial atenció als temes socials, els successos, la información institucional que substitueix l’antic NODO, la presentación dels grans projectes i una absència vergonyosa d’opinions alienes a tot allò que contradiu la versió oficial del governant. Sembla mentida però ens hem acostumat a escoltar una sola versió dels fets que ocorren al nostre voltant i el que és pitjor no s’albiren canvis a mig termini. Tothom s’hi ha adaptat amb lentitud però també amb seguretat en aquesta perillosa tendència.  

La greu crisi econòmica que patim -la fi de la qual encara no albirem- ha agreujat més aquesta situació. N’és una de les causants més directes. Els mitjans periodístics són empreses que quan acaba l’any han de presentar el seu balanç de resultats econòmics i, com ocorre sempre, ha de tindre beneficis. Quan hi ha pèrdues o reducció de guanys, aleshores, esdevenen les retallades de llocs de treball o les inversions.

Sempre he pensat que en el sou d’un polític s’inclouen les bufetades, les garrotades i la crítica més punyent, dins dels límits de la veracitat i l’honestedat. S’han presentat per voluntat pròpia i sense que ningú no els pressione però addueixen les victòries electorals per demanar un respecte dels periodistes envers la seua gestió. Arriben a pensar que les crítiques que reben són sempre injustes i sense fonament. Per descomptat, com alguna volta he repetit, hi ha periodistes bons i de dolents, com en tots els àmbits. Tanmateix, els polítics tenen en els periodistes una bona excusa per tirar-los la culpa de tot allò dolent que el socorre en el seu quefer diari.

Alguns d’ells aprenen molt fàcilment les eines que l’administració els posa al seu abast a fi de pressionar els periodistes. Hi ha mètodes bastant efectius com ara un bon crit a temps, una esbroncada, una telefonada al cap de redactor perquè allò que abans era una crítica punyent esdevinga una felicitació o un aplaudiment per al polític. Alguns alcaldes/alcaldesses ho saben molt bé. Han de remarcar el seu territori, establir la frontera entre ambdues part i recordar que són ells els qui manen i, per tant, ningú no s’hi pot oposar.

També hi ha altres mètodes més dissimulats. Per exemple, amenaçar de retirar la publicitat institucional de certs mitjans per evitar les crítiques a la seua gestió. És a dir, que fan ús dels diners públics de tots els ciutadans a fi que cap diari gose de criticar negativament certs temes. Saben molt bé que els mitjans necessiten ingressos i, precisament, per això ho fan. Especials de publicitat per festes, avinenteses o actes puntuals junt als edictes dels alcaldes són exemples ben paradigmàtics d’açò.    

Aquesta tendència fa que cada volta més hi haja un periodisme “cortesà” d’alguns mitjans i periodistes que sols pensen a pagar la hipoteca de casa seua, el benestar de llur família o directamente d’arribar a finals de mes. És un periodisme de la subvenció econòmica pública en què allò que interessa és publicar i traure a l’opinió pública l’interés dels polítics. A la mínima crítica que s’embrute la imatge dels polítics, el periodista rebrà una recomanació subtil.     

Els dinarets, soparets, regalets que certes empreses, institucions, organitzacions o grups polítics tenen amb els periodistes, redactors o caps dels mitjans de comunicació tenen sempre l’objectiu d’adobar el camí perquè hi haja una relació fluïda on en un ambient de companyonia tothom sàpiga el que ha de fer: el polític fer i desfer com vulga i que el periodista siga un simple espectador que descriga un món ideal i de color de rosa.

En aquest context hi ha molt poques excepcions de periodistes o mitjans que facen el contrari del que diuen els polítics. Escriure al dictat del polític significa progressar i menjar tots els dies mentre que fer un periodisme independent de qualsevol recomanació equival a morir-se de gana i patir pressions des de molts àmbits.     

Sempre he pensat que el periodista és més important pel que calla que pel que conta, però s’ha arribat a un moment que cal establir un límit clar per evitar una societat morta i satisfeta on la mínima crítica siga tallada de soca-rel pel polític de torn. Avui dia, ja no hi ha la censura prèvia existent al franquisme. El que preval és l’autocensura: el periodista ja sap en quin mitjà treballa, quins temes pot contar i quins no o amb quina tendència els ha de tractar. Són coses que subtilment un periodista comprén a poc a poc.     

També hi ha d’altres mecanismes eficaços com ara la gestió que des de certes administracions es realitza en matèria de contractació de personal. He conegut casos de periodistes que tenien algun familiar treballant en alguna administració pública: el marit, la dona, un germà, el sogre, un cosí…. Són àmplies les possibilitats. Així, és difícil demanar independència i rectitud professional. No cal fer cap suggeriment al periodista. Sap què ha de fer en cada momento. També he conegut periodistes “independents” que alhora estaven en un mijtà i treballant en un gabinet de premsa. La societat “avança” així i serà difícil canviar-la. Coses que passen.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Haití no es pobre ni por la gracia y ni por el castigo de Dios.

Después de un terremoto, nadie se imagina otra cosa que no sea muertos, desesperación, penuria, gente sin hogar, piernas rotas, gente hambrienta, supervivientes bajo los escombros, y todo lo que puede ocurrir en el lugar de un seísmo, y eso es lo que ocurrió en Haití. La realidad está allí. En este momento mi propósito no es otra cosa que dar a conocer un poco de la historia de Haití, esa Haití antes de la tragedia.

Tirar la cabra por el campanario. Abandonar al perro para irse de vacaciones. Liarse a golpes con una mujer, porque ésta te quiere abandonar, porque ya no te quiere. Insultar a tu compañero porque no comparte tus ideas. Intentar prohibir aquello que no nos gusta. Criticar que a nuestro vecino le gusten los toros y a ti no y, por ello, recurrir a la descalificación sistemática.

Estimados Senador-a:

Nos dirigimos a Uds. como representantes de los ciudadanos y guardianes de sus derechos por el Partido Socialista Obrero Español.

Sr. Alcalde de la Ciutat de Llíria:

Davant la noticia de la futura construcció d'un aeròdrom als voltants de Llíria, la 'Plataforma No aviones fuera de ruta' considera que, si els vols de entrada i eixida de l'Aeroport de Manises sobrevolant la Comarca de Camp de Túria estan afectant la qualitat de vida dels veïns, es inadmissible que ara un projecte absurd vinga a interferir-nos en la nostra salut, art.43.1 i 45 de la Constitució.

Las malas lenguas dicen que en el palco del estadio Santiago Bernabéu se hacen los mejores negocios y los contactos más provechosos de todo el Estado. Es un comentario muy extendido por todas partes y algo tendrá de cierto. Seguro. Del mismo modo, siempre se dice que Joan Laporta, presidente del Barça, tiene en su interior un talante político. Dicen que usa el club de fútbol para adentrarse poco a poco en el mundo de la política activa y profesional. Vaya, que usa el Barça como si fuese un aperitivo.

Desde hace meses estamos inmersos en una grave crisis económica. Me recuerda a la que hubo tras las Olimpiadas de 1992 y la Expo de Sevilla. Los expertos dicen, sin embargo, que la actual es más grave y que será más difícil superarla. Para quienes tienen dinero no habrá problemas: a partir de ahora, en lugar de ganar miles de millones al año ganarán la mitad pero, en cambio, no tendrán ningún tipo de pesadilla y no deberán controlar la libreta de ahorro para poder llegar a final de mes. El resto de los individuos deberemos recortar los gastos innecesarios, hacer más horas extra si hace falta y asumir sin protestas nuestra situación.

Si fuera filólogo y hubiera acabado hace poco la licenciatura haría una tesis doctoral sobre el uso del valenciano en Canal 9. No sé si a ustedes les pasa igual, pero a mí cada vez me molesta más escuchar el uso que hacen ciertos locutores y periodistas de las palabras pero, sobre todo, de la manera de pronunciarlas.