“L’espart és etern”

nasiomanos

Nasio (Olocau, 1922) treballa l’espart en el seu museu taller de l’avinguda de la Font del Frare

Un carro que es va creuar en el seu camí passant-li per damunt i que el va obligar a guardar repòs és el culpable que Ignacio Arnal ‘Nasio’ (Olocau, 1922) es dedicarà a observar el tio Marianet ‘el pelat’, un pastor del xicotet poble de la Serra Calderona del que va aprendre a fer cordell de palmell i espardenyes.

Quan es va jubilar i va tornar a Olocau va reprendre el contacte amb l’espart, després de més de 30 anys sense tocar-ho, per a crear les seues peces que avui folren les parets d’un antic magatzem de garrofes reconvertit en museu-taller on ens va rebre un matí del mes de juny al costat de Núria, un dels fills que va tenir al costat de la seua dona Úrsula.
Comença preguntant ell: “El 29 de juny és el meu aniversari, quants anys creu que vaig a complir?”.”75, 80″, responc.”95 anys”, corregeix. “Estic bé de salut, no tinc cap malaltia, he tingut algun accident però gens greu”, afig.

És inevitable preguntar pel secret. “He treballat molt tota la meua vida, des de molt jove, sempre m’ha agradat el camp, el contacte amb la naturalesa, els aliments de la terra”.
I l’espart, ha tingut alguna cosa que veure?. “Quan estic amb l’espart no pense en res. M’havia de cridar la meua dona perquè no pensava ni a menjar, passava hores i hores”. Quan recorda a Úrsula, morta fa uns mesos i amb la qual compartia afició per l’espart, s’emociona. “Des que va morir se m’ha anat la il·lusió per a seguir fent coses”.

Una il·lusió que va romandre intacta per a confeccionar espardenyes, barrets, caragoleres, cabassos, carros, joguets, fars que il·luminen, molins de vent, una antiga almàssera, com la qual funcionava a Olocau, ara en obres, per a albergar un centre de jubilats- i fins una plaça de bous. Escenes del Quixot, eines de quan es treballa l’espart i la terra, conviuen amb una balança, una paella servida en una taula per a quatre comensals. “A casa tinc el Micalet i les Torres de Serrans”, que deixem per descobrir per a una altra visita.

 

nasioquijote

Uns saxofons de canya que la seua filla s’encarrega de fer sonar han sigut les últimes peces a incorporar-se al seu xicotets museu. “És capaç de crear qualsevol cosa que veu al seu entorn. Va aprendre a mirar i és capaç de reproduir qualsevol objecte. Sense esbossos, directament del seu cap a les seues mans”. Així resumeix Núria la capacitat creativa del seu pare, no sense certa sorpresa, malgrat estar acostumada a observar el treball des de xicoteta.

Ella és l’ ‘hereva’ d’una tradició, una cultura i un treball en vies d’extinció, encara que l’espart, subratlla Nasio, “és etern”, si no es banya, “dura tota la vida”.
Un curiós fica el cap al local de l’avinguda de la Font del Frare interessat a adquirir unes espardenyes. S’ha plantejat vendre els objectes?. “Tot el que faig, ho faig per gust. Qualsevol d’aquestes peces, fins a les més xicotetes porten darrere moltes hores de treball. No podria posar-los un preu. Açò no és rendible. Si els venc em quede sense les peces i sense els diners. Preferisc regalar-les”.

Tots els materials que empra per a confeccionar les peces són reciclats. “Sóc nyaps, m’agrada arreglar-ho tot. Aprofite fustes, i objectes que ja no funcionen”.
Encara que va començar tard a treballar l’espart, ho coneixia des de xicotet. “Als 7 anys em vaig quedar orfe de mare. Recorde quan me n’anava amb el meu pare i el meu germà amb 12 anys a arreplegar espart. Eren temps molt durs!”.

nasiopaellaI és que l’espart era important en l’economia d’Olocau. Servia com a moneda de canvi en les tendes per a aconseguir menjar “perquè no hi havia diners. “Recorde veure a les dones que se n’anaven a arreplegar espart i tornaven carregades. Agafaven l’espart i feien corda, trena d’espart cru que s’emprava a canvi de productes de primera necessitat”.
Mentre recorda passatges de la seua llarga vida, sense soltar l’espart i sense llevar-se el barret setencia:”seré d’esquerres mentre visca perquè no oblide”.

La seua filla, que confecciona peces de bijuteria amb l’espart, subratlla que es tracta de tota una cultura des dels ibers, que s’ha transmés a través de la forma de treballar aquest material. Tem que es perda amb vosté aquesta cultura i aquesta tècnica? “La gent d’avui no vol més que diners”.

Per aquest motiu la intenció d’obrir les portes d’aquest museu, el lloguer del qual paga la família, es la d’organitzar tallers dirigits als més xicotets i grans perquè siguen conscients que “amb les nostres mans, la matèria primera i el nostre treball podem crear”.
No obstant açò, el projecte no ha rebut el suport públic necessari. Malgrat tot, el taller manté les portes obertes i es poden concertar visites tots els caps de setmana.

No hi ha comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en