Han sido dos años de trabajo continuado, denuncias, reuniones, comunicados y entrevistas en prensa, radio, televisión y sobre todo el estar organizados. El problema de los sobrevuelos, ruidos y molestias provocados por los cambios de las rutas de los aviones que despegan y aterrizan en Manises, efectuado unilateralmente por Aena, nos llegó a algunos municipios de Camp de Túria en el 2008. Antes, los aviones atravesaban alguna vez nuestro municipios , pero respetando una altura y una distancia que impedian que fueran excesivamente molestos.

Cada any quan els ajuntaments del Camp de Túria aproven els respectius pressupostos econòmics inclouen sempre una partida destinada a repartir un bon grapat d’euros entre associacions, entitats, grups i colles d’amics. Són subvencions i ajudes que es dediquen, principalment, a pagar les activitats que porten a terme eixos grups al llarg de l’any a l’hora que serveixen per garantir-ne el seu funcionament. Les despeses totals dels ajuntaments oscil·len entre els 100.000, els 200.000, els 300.000 o els 400.000 euros anuals que, més tard, es reparteixen entre eixes associacions, segons els criteris dels governants.

Aquesta és una pràctica molt estesa entre els nostres polítics, siguen del color que siguen, que d’eixa manera s’asseguren tindre contents i satisfets els seus veïns i contribuents a l’hora que a curt i mitjà termini hi tenen un bon cabal de vots en les eleccions. En ocasions, esdevenen més un niu de vots que un veritable suport al teixit social i cultural del municipi. Tant s’hi val que hi haja crisi econòmica o no atès que cada any no hi manca en el pressupost dels ajuntaments una partida on s’arrepleguen aquestes ajudes.

En la majoria dels casos les subvencions poden començar en els 400 o 500 euros i acabar amb unes xifres més considerables properes als 20.000 euros. Ningú no s’hi para a pensar si l’objectiu o la finalitat de l’entitat subvencionada està suficientment justificada, ni tan sols si s’ha perdut el seu carácter original. El que compta és donar diners perquè la gent estiga contenta i si fan moltes coses millor, així estan contents tots, el governant perquè dóna subvencions i l’associació perquè demostra que fa coses pels seus veïns.

No obstant això, em sembla que hi ha arrelada una cultura excessiva de la subvenció per a tot, tant s’hi val per pagar l’educació, com la sanitat com per les festes o festetes. Tot al mateix sac. I el que més em sobta és que eixa tendència s’agreuja més en aquells partits polítics o governants que, per una banda, demanen una presència mínima de l’administració en la vida pública i que, per altre costat, facen exactament el contrari: subvencionar i ajudar entitats privades. És a dir, que les polítiques liberals es dediquen a injectar diners en sectors socials i culturals mentre que la seua doctrina argumenta el contrari, com menys estat o administració pública hi haja a la nostra societat millor.

Sóc partidari de la necessitat de subvencionar certes activitats com l’esport entre els nostres joves i menuts o els esdeveniments culturals o socials que ajuden al nostre progrés. El que passa és que eixa idea original ha quedat, en molts casos, desvirtuada perquè al capdavall el que compta és el vot dels membres d’eixes associacions o entitats.

A més cal afegir-hi que en alguns casos les despeses que en fan no estan suficientment justificades, amb factures dubtoses o actes amb finalitat estranya. Si volen poden anar als pressuposts dels seus pobles per comprovar allò que els hi dic. L’Ajuntament del seu poble no hauria de posar-hi cap problema, són qïestions públiques que afecten els nostres diners. No obstant, depén del tarannà de l’alcalde o l’alcaldessa per deixar que ho consulten amb naturalitat.

Veient la facilitat amb què les entitats reben subvencions dels ajuntaments estic pensant de muntar una associació amb un grupet d’amics per fer el mateix. Com que m’agrada la bicicleta de muntanya fa uns quants anys vaig fer uns viatges d’estiu per visitar Astúries, Cantàbria, el País Basc o els Pirineus amb uns amics de Llíria (Paco, Josep i Nel·lo). De ben segur que hauria de rebre el mateix tracte que la resta dels meus veïns. Seria capaç de portar l’escut del poble que em subvencionara al xassís de la bicicleta sense cap problema. Fins i tot, em puc inventar unes festes amb els veïns del meu carrer per a l’estiu. Rebria també uns diners com es fa en molts casos?

Tot i això, cal ser seriosos i repensar si cal continuar amb aquesta tendència de subvencionar-ho tot. Per què he de pagar jo amb els meus impostos les aficions o els capricis de qualsevol veí meu? Per què no s’ho paguen ells amb els seus diners? Si a mi m’agrada la bicicleta, per què m’han de pagar altres persones eixa afició? Són coses que no comprenc, potser sóc massa estrany i complicat.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona
premsapvallbona@hotmail.com

Abans de res donar-vos una gran abraçada a tots els lectors a modo de benvinguda amb tot l´amor, que desgraciadament no sobra en aquest món tan injust ; estrene un nou espai ací al diari de la nostra comarca, la idea es la de informar-vos de l´actualitat que ens envolta amb eixe toc àcid amb pincellades tragi-còmiques que son com la vida mateixa, una crua realitat que s´ha de lluitar cada dia sense ajudes mentre no tingues una conexió intergalàctica a les grans esferes, algo que ajuda una barbaritat per a desenvolupar tot el que a uno li ve en gana.

Bo, entrant en materia, vull dir-vos que el títol de la columna no es l´última entrega de la saga d´Indiana Jones, la trilogía amb la que ens va deleitar el gran director George Lucas, NO!!!. Estic parlant de gent que viu molt prop de nosaltres, en la nostra terreta, gent que te molt que dir i que fer al món de la música en directe.

Sí, la música en directe, perquè hui li toca a ella, ella es la reina, eixa gran oblidada per aquestes terres, tan sols ens hem preocupat de fer que cresca l´economia “d´uns pocs”, currant tots com a “cabrons” per a deixar com a herència als fills, una col.lecció de hipoteques, sense vore que hi han coses a la vida que valen la pena de veres encara que no hi hagen tants diners a guanyar, ni et donen tant prestigi.

Parlem de donar suport a qui te algo que dir a la música, encara que no siga una jove estrela de C9, o el fill de l´amo pels concerts de la dipu, o un músic adinerat que no necessita ajudes perquè va sobrat d´equip i de lloc per assatjar i donar concerts... NO!!!. Parle de gent corrent que va nadant contracorrent pel riu de l´interés, gent que necessita un lloc de trovada i de treball per a deixar córrer tota la seua imaginació i creació musical, concentrant tota la seua energia per a fabricar ilusions i representar-les davant del respetable públic, que es mereix la millor varietat i qualitat possibles.

No vaig a clavar-me, de moment, en els municipis que tenint un nombre gran de habitants no te els serveis mínims, com per exemple; hi ha serveis mèdics que s´han quedat molt curts ja, hi ha ciutats esportives deixades de la mà de déu, parcs on els nostres xiquets no poden jugar perquè no tenen ni un pam habilitat per al joc, i per supost on ens duu tot açò?, a demanar?, perquè?, perquè crec que tenim dret a tenir:

Un espai on la gent desenvolupe la seua ment

Per ventura, no voleu que pensem? No puc ni pense nadar pel riu brut...

Vaig en busca de la sala utopia de cada poble nostre… On està?, és al teu poble?, trobarem a Wally?.

Isquem al carrer, cridem, pataletjem, lluitem per lo nostre, que no ens callen per pocs que siguem.

Visquen les actuacions en directe i Visca aquell que segueix al seu cor sense fer cas al guió que  li volen impossar per tots els mitjans.

Açò és una cridada per a tot l´amant de la música que vullga expandir la seua creativitat en una sala de concerts en concicions normals al seu poble i vullga fer que la SALA UTOPIA siga una realitat.

Per a que siga posible, podeu posar-vos en contacte amb les asociacions culturals que teniu al vostre poble, junteu-vos, expliqueu les vostres inquietuts per a ser tots un, ja se que s’està de por a casa pasant de tot, però es poden fer moltes coses i no som tants per a no treballar, sino hi ha moviment no hi ha evolució.

De nosaltres depèn el que els nostres fills hereten, un poble amb tot el que es mereix, que els currants puguem fer activitats per disfrutar i guanyar-se algo per pagar tant d´impost, no?. O que ho agranen tot els de sempre?

Cuideu-vos molt amics, un fort abraç.

Migue Castellano Navarro

          De segur que la seua butxaca, en acabar agost, està una miqueta més plena de diners. No dissimule. Haurà de pensar en donar-l’hi una bona utilitat per no balafiar-los. Allò que el president de la Generalitat i Canal 9 ens han matxacat amb tanta insistència al llarg de tot l’estiu s’ha acomplert. La Fórmula 1 que ens han portat a València de forma altruista i abnegada uns admirables benefactors com són Flavio Briatore, Alejandro Agag i Bernie Ecclestone ha deixat un bon feix de bitllets de 500 euros als valencians.

    Perquè siguem clars, la Fórmula 1 és sinònim de riquesa, prosperitat, creació de benestar, llocs de treball, diversió, harmonia,… comptat i debatut, és un esdeviment que tothom espera al llarg de l’any amb gran ansietat i curiositat per gaudir-lo com es mereix. Amb tots els honors. Crec que encara no en som suficientment conscients. No hi ha excuses ni romansos que valguen. És bo per naturalesa i no hi ha debat possible. Els qui estan en contra són pessimistes o gent sense escrúpols, antivalencians i sense trellat.  

    És un plaer vore des de casa i per televisió –per cert, felicitats pel gran desplegament tècnic i humà- un esdeviment fet amb tant de gust i que ens aporta tant a la nostra intel·ligència. Actualment, no es concep la cultura dels valencians sense esdeveniments com la fórmula 1 o l’America’s Cup, que tants seguidors té i provoca. A les escoles crec que s’haurien d’adaptar espais perquè els nostres menuts pogueren practicar amb cotxes com el de Fernando Alonso o navegar per les aigües dels nostres embassaments. Una assignatura obligatòria i donada també en anglés, especialment perquè és la llengua que parlen moltes de les persones lligades a la fórmula 1 i els vaixells.

    En una situació de greu crisi econòmica, la sortida de la qual encara no s’albira, hem de donar les gràcies a l’administració autonòmica per posar-se en contacte amb empresaris de la talla humana i solidària com el president del Vila-real, Fernando Roig, o altres com Briatore, Agag, Ecclestone o inclús Jorge Martínez Aspar perquè els somnis que des de fa anys tenim molts valencians foren realitat. Són empresaris que posen el seu immens cabal al servei de la Generalitat perquè els valencians siguem més feliços en aquest temps de tempestes econòmiques.

    El que menys importa és el cost econòmic per a l’administració econòmica, ni de bon tros és un aspecte que Briatore, Agag i companyia tenen en compte a l’hora de triar València per celebrar les curses de cotxes. Són les condicions tan immillorables de gent, clima, situación geogràfica i acollida que diu Rita les que porten els magnats de la Fórmula 1 a fer una aturada al mes d’agost per les contrades valencianes. Els diners no són la part fonamental, la gent és molt mal pensada, per ells guanyar uns quants milers de milions més no és gran cosa. Ja en tenen suficient per viure i menjar sense problema.

    Ara han dit que volen canviar la data de celebració –fer-ho en juny en comptes d’agost per evitar el calor- i pujar una miqueta més el cànon econòmic que paga la Generalitat, xifrat en uns 18 milions d’euros. Res de bo, si tenim en compte les grans contraprestacions que rebem. Hotels de luxe plens, restaurants de gran nivell de gom a gom, illots meravellosos perquè la gent de València puga envejar-los, senyoretes ben guapes a les graderies delectant-se de la seua passió oculta d’infantesa pel motor… Tot són avantatges i, en canvi, entre els valencians encara hi ha envejosos i gent sense nivell per adonar-se’n.

    Menys mal que Camps rep l’ajut imprescindible de l’esquerrà Alarte que ha expressat ja el seu goig per la passió al motor. Pensa que així el seu accés al Palau de Benicarló està més a prop. Temps serà temps.  




                        Miquel Ruiz, periodista de la Pobla, premsapvallbona@hotmail.com

M’agrada la política. Des de fa un bon grapat d’anys he tingut un afany per conéixer, aprendre i debatre sobre les qüestions d’interés públic que afecten tothom. També m’agraden els esports però la política i, més en concret, la política local, és allò que més interés em desperta. Quan treballava com a corresponsal en els dos diaris valencians que tenim –Levante i Provincias- fruïa amb el contacte directe amb aquells polítics que gestionen els recursos dels nostres Ajuntaments i, per tant, prenen unes decisions que tenen un ràpid impacte a la societat.   

Encara no m’ho puc creure. L’església catòlica, apostòlica i romana ha bandejat les seues teories més retrògrades i conservadores per donar pas a la ciència, amb qui, certament, mai no s’ha avingut massa. Ha decidit, de sobte, de prendre mesures per afrontar la propagació de la grip nova que afecta ja milions de persones al món. D’entrada ha recomanat els feligresos que no es besen ni es donen la mà i, a més, també ha prohibit els besamans tan habituals en algunes celebracions litúrgiques. Tot amb l’afany d’evitar-ne contagis massius i, per tant, de protegir la salut de les persones.

Les males llengües diuen que a la llotja de l’estadi Santiago Bernabéu es fan els millors negocis i els contactes més profitosos de tot l’Estat. És un comentari molt estés pertot arreu i alguna cosa tindrà de certa. Segur. De la mateixa manera, sempre es diu que Joan Laporta, president del Barça, té al seu interior un tarannà polític. Diuen que fa servir el club de futbol per endinsar-se, a poc a poc, al món de la política activa i professional. Vaja, que fa servir el Barça com si fóra un aperitiu.

Des de fa mesos estem immersos en una greu crisi econòmica. Em recorda a la que hi va haver després de les Olimpíades de 1992 i l’Expo de Sevilla. Els experts, però, diuen que és més greu i que serà més difícil superar-la. Per a aquells qui tenen diners no hi haurà problemes, sols que en lloc de guanyar milers de milions a l’any a partir d’ara guanyaran la meitat però, a canvi, no tindran cap tipus de malson i no hauran de mirar la llibreta d’estalvi per arribar a finals de mes. La resta dels individus hem de retallar les despeses innecessàries, fer més hores extra si cal i assumir sense remugar la nostra situació.

Si fóra filòleg i hagués acabat fa poc la llicenciatura faria una tesi doctoral sobre l’ús del valencià a Canal 9. No sé si a vostés els sembla igual però a mi cada volta em fa més nosa escoltar l’ús que en fan certs locutors i periodistes de les paraules però, sobretot, de la pronúncia.

No sé si a vostés els haurà passat alguna volta però és posar els informatius de Canal 9 i pensar “No es pot fer amb una mica més de rigor i imparcialitat?”. Ja ho sé. Fer un producte informatiu en un mitjà públic és més difícil, has de suportar la pressió dels polítics de torn -al marge de la ideologia de qui hi ha al poder-, has de ser més acurat a l’hora de tractar certs temes, has de mirar de contentar tothom. En definitiva, has de fer un treball més complet que en un mitjà privat. I això sempre porta els seus problemes.