Castells Edetans: el Castell d’Olocau i Marines

Castells Edetans: el Castell d’Olocau i Marines, per José Fornieles

 

Entre Olocau i Marines vell hi ha un elevat castell, situat sobre una muntanya de 577 metres d’altitud. A aquesta fortalesa se li coneix per diversos noms, entre els quals destacarem Castell del Real, Castell del Rel i Castell del Real de Vilaragut. El seu emplaçament ha fet que l’edificació fóra tema de disputes entre les dues localitats, per aquest motiu no es va a entrar en la polèmica, encara que es van a donar algunes dades sobre el tema.

 

El Castell del Real es troba dins del Parc Natural de la Serra Calderona i va formar part de la línia defensiva que protegia la zona nord de València, dels atacs d’Aragó. Línia que es formava junt als castells de Xelva i Morverdre.Foto Biblioteca Direcció General del Patrimoni Artístic. Castell del Real

 

Ja l’any 1745, apareix un document en què es parla de la pertinença del castell a ambdues poblacions. Si analitzem la línia de separació cadastral, el castell es troba en el terme de Marines, mentre que l’aljub gran i la muralla pertanyen a Olocau. De qualsevol mode, entenem que es tracta d’un element inseparable, de forma que ambdues poblacions gaudeixen de posseir dita edificació.

 

La primera referència escrita apareix en la gran compilació històrica d’Ibn Alqama, sobre la València del segle XI. En aquest document s’explica que el rei al-Qadir de València va enviar part dels seus tresors i les seves dones a aquest castell, el qual nomena com Hisn al-Uqab.

 

La segona referència es recull en la història Roderici, en què es relata com el Cid pren el castell buscant els tresors d’al-Qadir. Es tracta de la primera fortalesa que va ser atacada a València i en el document l’esmenta com castrum que dicitur Olokabet.

 

Al segle XII, l’escriptor àrab al-Idrisi, documenta el castell en una llista de recintes fortificats en al-Andalus.

 

El 3 de febrer de 1287, Alfons III concedeix un permís a Ramon de Escorna perquè reconstruïsca el castell. El 26 d’abril del següent any, es redacta un document on es concedeix, a Escorna, una donació de 365 sous anuals, consignades sobre el delme de Foios. Aquests diners servirien per sufragar les despeses de les obres, que eren molt elevades.Foto Biblioteca Direcció General del Patrimoni Artístic. Aljibe

 

En 1344, apareix en la Crónica General. Aquesta obra és una versió refundida al segle XIV de la Estoria de España d’Alfonso X el Savi, que es va crear per compondre la història d’Espanya des dels seus orígens fins als fets de Don Pelayo. En el text apareix com “un castiello que diuen Hoznohocab, que vol dir castell d’Àguila”. També s’afirma que durant la reconquesta del rei Jaume I va ser una de les últimes fortaleses en rendir-se. Es recull en el Llibre del Repartiment en l’any 1250.

 

El 29 d’octubre de 1359, Joan Escorna ven la baronia d’Olocau i el castell a Mateu Mercer, vicealmirall del Rei Pere i majordom de la reina Leonor d’Aragó. Posteriorment, el senyoriu passa a la família Vilaragut, que deixa empremta en el nom del castell. A aquesta família pertanyerà fins 1649, que passa a mans dels Fenollet, per matrimoni de Margarita de Vilaragut i Sanz amb Diego de Fenollet i Albiñana.

 

En 1865 se signa l’escriptura de redempció del Senyoriu directe del Comte sobre els terrenys i cases d’Olocau, pel preu de setanta mil reals, quedant extingit el Senyoriu Territorial.

 

El 1871 mor l’últim comte d’Olocau del llinatge dels Fenollet sense contraure matrimoni i, per tant, sense descendència. D’aquesta manera, va nomenar hereva a una neboda per part de la seva mare: Donya M ª del Carmen Crespí de Valldaura i Caro, filla del Comte Orgaz i Sumacàrcer, consort de D. José de Zaforteza i Togores, Dameto i Denti.

 

El 1902, la casa pairal i les terres de domini directe van passar a mans de D. Mariano Zaforteza i als néts de la X Comtessa d’Olocau (D. Mateo, José i D. Diego Zaforteza Musoles). Actualment D. Felipe de Puigdorfila i Vilallonga ostenta el títol de Comte d’Olocau.Plànol Castell Real.

 

Descripció arquitectònica:

 

L’antiguitat del castell és embolicada, ja que hi ha elements d’èpoques diferents. Per aquest motiu, resulta interessant fer una datació segons els sistemes constructius de cada element. Òbviament, la cimentació és d’època àrab, ja que és la part del castell original que no ha estat modificada. Per la tècnica constructiva, el recinte emmurallat que conté el albacar i el gran aljub, possiblement també siguin de període musulmà. Encara que no es pot saber amb exactitud, ja que en període cristià es van mantenir moltes tècniques constructives, i fins i tot molts musulmans es dedicaven a la construcció. El que sí sabem és que el castell es reconstrueix a partir de 1287 i per aquest motiu ens trobem davant d’una fortificació cristiana.

 

Si analitzem el castell detingudament, podrem diferenciar dos espais. El primer d’ells el forma la zona envoltada per la muralla de tàpia en on es troben dues torres (torre A i torre B), cadascuna a un extrem. De la torre A queden restes d’un mur i de la torre B queda la base (3,00 x 3,50 metres). Al centre d’aquest espai es troba l’albacar, la qual conserva l’antic aljub.Foto Biblioteca Direcció General del Patrimoni Artístic. Aljibe

 

El segon espai és l’edifici que conté les dependències del conjunt . Aquest té una planta trapezoïdal , en què les seves longituds màximes són de 22,30 x 8,80 metres . Dins d’aquesta edificació trobem tres zones situades a diferent nivell. La zona més baixa és totalment inaccessible , ja que està coberta per runes . A la zona intermitja tampoc es pot accedir per les runes , encara que s’aprecien alguns murs . En aquesta zona trobem un habitacle de 2,00 x 1,00 metres , cobert per una volta de canó resolt amb lloses de rodeno (igual que passava en el castell de Serra ) . En aquesta planta també s’intueix una sala rectangular amb volta de canó . A la zona més elevada destaca la presència de la torre, a la qual s’accedeix mitjançant una porta de 92 cm d’ample. Abans d’arribar a aquesta, hi ha un pati quadrat de 6,50 x 5,50 metres , al qual s’arriba mitjançant un passadís . De l’escala per pujar al primer pis no queda res , només s’aprecien alguns fragments de la base de la volta.

 

Poc queda d’aquest castell que va resistir a nombroses guerres. Fortificació de pedra de rodeno que sembla arribar al cel. Edificació edetana que val la pena visitar mentre mantinga alguns dels seus murs en peu.

 

 

 

(Versión Castellano)

Entre Olocau y Marines viejo existe un elevado castillo, ubicado sobre un monte de 577 metros de altitud. A dicha fortaleza se le conoce por varios nombres, entre los que destacaremos Castillo del Real, Castell del Rel y Castillo del Real de Vilaragut. Su emplazamiento ha hecho que la edificación fuese tema de disputas entre ambas localidades, por este motivo no se va a entrar en la polémica, aunque se van a dar algunos datos sobre el tema.

 

El Castillo del Real se encuentra dentro del Parque Natural de la Sierra Calderona y formó parte de la línea defensiva que resguardaba la zona norte de Valencia, de los ataques de Aragón. Línea que establecía junto a los castillos de Chelva y Morverdre.Foto Biblioteca Direcció General del Patrimoni Artístic. Foto aeria

 

Ya en el año 1745, aparece un documento en el que se habla de la pertenencia del castillo a ambas poblaciones. Si analizamos la línea de separación catastral, el castillo se encuentra en el término de Marines, mientras que el aljibe grande y la muralla pertenecen a Olocau. De cualquier modo, entendemos que se trata de un elemento inseparable, de forma que ambas poblaciones gozan de poseer dicha edificación.

 

La primera referencia escrita aparece en la gran compilación histórica de Ibn Alqama, sobre la Valencia del siglo XI. En este documento se explica que el rey al-Qadir de Valencia envió parte de sus tesoros y sus mujeres a este castillo, el cual nombra como Hisn al-Uqab.

 

La segunda referencia se recoge en la historia Roderici, en la que se relata como el Cid prende el castillo en busca de los tesoros de al-Qadir. Se trata de la primera fortaleza que fue atacada en Valencia y en el documento la menciona como castrum que dicitur Olokabet.

 

En el siglo XII, el escritor árabe al-Idrisi, documenta el castillo en una lista de recintos fortificados en al-Andalus.

 

El 3 de febrero de 1287, Alfonso III concede un permiso a Ramón de Escorna para que reconstruya el castillo. El 26 de abril del siguiente año, se redacta un documento donde se concede, a Escorna, una donación de 365 sueldos anuales, consignados sobre el diezmo de Foyos. Este dinero serviría para sufragar los gastos de las obras, que eran muy elevados.Foto Biblioteca Direcció General del Patrimoni Artístic. Plànol situació

 

En 1344, aparece en la Crónica General. Esta obra es una versión refundida en el siglo XIV de la Estoria de España de Alfonso X el Sabio, que se creó para componer la historia de España desde sus orígenes hasta los hechos de Don Pelayo. En el texto aparece como “un castiello que dicen Hoznohocab, que quiere decir castillo de Águila”. También se afirma que durante la reconquista del rey Jaume I fue una de las últimas fortalezas en rendirse. Se recoge en el Llibre del Repartiment en el año 1250.

 

El 29 de octubre de 1359, Joan Escorna vende la baronía de Olocau y el castillo a Mateu Mercer, vicealmirante del Rey Pedro y mayordomo de la Reina Doña Leonor de Aragón. Posteriormente, el señorío pasa a la familia Vilaragut, que deja impronta en el nombre del castillo. A esta familia pertenecerá hasta 1649, que pasa a manos de los Fenollet, por matrimonio de Margarita de Vilaragut y Sanz con Diego de Fenollet y Albiñana.

 

En 1865 se firma la escritura de redención del Señorío directo del Conde sobre los terrenos y casas de Olocau, por el precio de setenta mil reales, quedando extinguido el Señorío Territorial.

 

En 1871 muere el último conde de Olocau del linaje de los Fenollet sin contraer matrimonio y, por tanto, sin descendencia. De este modo, nombró heredera a una sobrina por parte de su madre: Doña Mª del Carmen Crespí de Valldaura y Caro, hija del Conde Orgaz y Sumacarcer, consorte de D. José de Zaforteza y Togores, Dameto y Denti.

 

En 1902, la casa solariega y las tierras de dominio directo pasaron a manos de D. Mariano Zaforteza y a los nietos de la X Condesa de Olocau (D. Mateo, D. José y D. Diego Zaforteza Musoles). En la actualidad D. Felipe de Puigdorfila y Villalonga ostenta el título de Conde de Olocau.

 

Descripción arquitectónica:

La antigüedad del castillo resulta liosa, dado que existen elementos de épocas distintas. Por este motivo, resulta interesante hacer una datación según los sistemas constructivos de cada elemento. Obviamente, la cimentación es de época árabe, ya que es la parte del castillo original que no ha sido modificada. Por la técnica constructiva, el recinto amurallado que contiene el albacara y el gran aljibe, posiblemente también sean de periodo musulmán. Aunque no se puede saber con exactitud, ya que en periodo cristiano se mantuvieron muchas técnicas constructivas, e incluso muchos musulmanes se dedicaban a la construcción. Lo que sí sabemos es que el castillo se reconstruye a partir de 1287 y por este motivo nos encontramos ante una fortificación cristiana.

 

Si analizamos el castillo detenidamente, podremos diferenciar dos espacios. El primero de ellos lo forma la zona rodeada por la muralla de tapial en la que se encuentran dos torres (torre A y torre B), cada una a un extremo. De la torre A quedan restos de un muro y de la torre B queda la base (3,00 x 3,50 metros). En el centro de este espacio se encuentra la albacara, la cual conserva el antiguo aljibe.

 

El segundo espacio es el edificio que contiene las dependencias del conjunto. Este tiene una planta trapezoidal, en las que sus longitudes máximas son de 22,30 x 8,80 metros. Dentro de esta edificación encontramos tres zonas situadas a distinto nivel. La zona más baja es totalmente inaccesible, dado que se encuentra cubierta de escombros. A la zona intermedia tampoco se puede acceder por los escombros, aunque se aprecian algunos muros. En esta zona encontramos un habitáculo de 2,00 x 1,00 metros, cubierto por una bóveda de cañón resuelto con lajas de rodeno (al igual que ocurría en el catillo de Serra). En esta planta también se intuye una sala rectangular con bóveda de cañón. En la zona más elevada destaca la presencia de la torre, a la que se accede mediante una puerta de 92 cm de ancho. Antes de llegar a ésta, existe un patio cuadrado de 6,50 x 5,50 metros, al que se llega mediante un pasillo. De la escalera para subir al primer piso no queda nada, sólo se aprecian algunos fragmentos de la base de la bóveda.

 

Poco queda de este castillo que resistió a numerosas guerras. Fortificación de piedra de rodeno que parece alcanzar el cielo. Edificación edetana que vale la pena visitar mientras mantenga algunos de sus muros en pie.

 

Comentaris tancats

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà