Zaplana, rei al Camp de Túria

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de La Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

A finals d’any, fa dos dècades justetament que Eduardo Zaplana, ex president de la Generalitat Valenciana engarjolat ara per la corrupció que hom hi albirava des de fa temps, va visitar la Pobla de Vallbona per inaugurar la Casa de Cultura de la localitat.

Recorde que vaig haver de cobrir eixe esdeveniment per a un periòdic valencià amb la sorpresa que em va causar un acte multitudinari d’una magnitud inimaginable en eixe moment. Era un temps on Zaplana i tota la seua colla de dirigents que ens van governar durant dos dècades eren rebuts com a herois a la nostra comarca i alhora se’ls retia amb magnificència cadascuna de les seues visites. No fa tants anys que els qui ara s’emprenyen amb una pàtina enfurismada pels bunyols o nyaps descoberts, en aquell moment perdien el sentit per vore’ls i fruir amb la seua única presència.

Finals de l’any 1998. Eduardo Zaplana enfilava l’acabament de la seua primera legislatura al capdavant del consell valencià després de més de vint anys de governs socialistes amb Joan Lerma com a figura màxima. Les visites de Zaplana a la nostra comarca, al Camp de Túria, no eren estranyes ni de bon tros. Ans al contrari, era d’allò més habitual vore’l en algun dels municipis amb motiu d’una inauguració, una primera pedra d’algun projecte o infraestructura determinada o, simplement, una visita de cortesia per saludar els alcaldes o regidors i comprovar així que tot rutllava correctament. El Camp de Túria havia esdevingut tot un símbol dels nous temps que s’hi vivien al món de la política. La majoria dels municipis estaven en mans del Partit Popular en el cas dels pobles grans o mitjanets. L’Eliana era l’oasi enmig del desert dretà. Bétera estava comandada per un partit independent, tot i que governaven en coalició amb el mateix Partit Popular. Algun poble menut també es lliurava de la voràgine dels populars, i poc més. L’entrada al govern de Zaplana semblava que havia funcionat com una píndola per treure el mal de cap d’una persona. Una forma de desempallegar-se dels anys de catarsi anteriors i de la depressió provocada per la monotonia. Enrere hi quedava la crisi econòmica patida pels excessos de mitjans de la dècada dels norantes alhora que es perfilava la fi d’eixe mandat. Dins d’eixe panorama, Zaplana era el gran guanyador de la dreta més liberal que es recordava a l’administració autonòmica. Els cotxes de gamma alta, els vestits ajustats pel disseny d’un sastre i el maquillatge més agressiu conformaven els trets més vius del moment.

Per això, la visita de Zaplana a la Pobla era més una reedició de la famosa pel·lícula “Benvingut Míster Marshall” que no un acte polític important pels capitostos locals. Segons que vaig informar jo mateix, més de 1.500 persones el van rebre per obrir al públic un immoble municipal que havia costat més de 3 milions d’euros i vora una dècada per portar-lo a terme. També havia generat alhora una polseguera política notable entre el govern i l’oposició municipal pel que fa al cost exagerat respecte de les previsions inicials i el seu endarreriment. Un cost i una durada que amb la perspectiva que ens ofereix el pas del temps ajuda a explicar certes coses. El tracte que va experimentar Zaplana i el seu seguici a la Pobla seria difícil d’igualar per cap altre líder polític actual Entre els seus companys de viatge hi havia alguns personatges com ara Francisco Camps com a conseller d’Educació i Manuel Tarancón com a president de la Diputació de València. Darrere de tots, als bastidors de la maquinaria, trobàvem Serafín Castellano, el prohom del Camp de Túria, que havia estat capaç de fer-se un camí polític a partir d’un poble menut com Benissanó fins esdevindre conseller de Justícia i Administracions Públiques i exercir les tasques de lampista al si del partit amb l’objectiu de mantindre la unitat i la força interior.

La cara de felicitat que he tornat a vore en visitar novament la foto que il·lustrava aquella notícia que vaig escriure, en un temps on no hi havia internet ni per tant les xarxes socials actuals, contrasta ferotgement amb la imatge que la gestió de Zaplana ha causat a l’opinió pública en descobrir tot el pastís que el seu mandat ha suposat per als seus comptes corrents i el seu patrimoni personal i familiar, d’acord als detalls que es van coneixent arran de la investigació policial encetada. Tots i cadascun dels polítics que hi van participar han anat caient com una partida d’escacs sense compassió ni embuts. Caldria preguntar-se, per tant, si les mateixes persones que hi van acudir en aquell moment repetirien la mateixa acció, amb l’avantatge que et permet conèixer els esdeveniments que el temps ens ha ajudat a descobrir i, posteriorment, a pair. No sé quants actes avui dia serien capaços de reunir més de 1.500 persones d’un municipi tot tenint en compte el desafecte que causa un dirigent polític entre les persones a causa de l’aroma de corrupció generalitzat que s’estén pertot arreu. Ni tan sols la meitat d’eixa quantitat seria assumible en cap altra circumstància.

La imatge que surava a l’ambient de la Pobla -triomfadora i amb una superioritat indescriptible- es podria traslladar a qualsevol altre indret del Camp de Túria sense por a errar. La comarca havia deixat enrere la seua imatge més esquerrana per endinsar-se en el seu camí més proper als postulats del Partit Popular. Dèsset anys han calgut perquè aquella allau popular haja perdut embranzida en benefici dels anomenats governs del canvi, formats per partits esquerrans amb l’ajut d’independents en alguns casos que han suposat la pèrdua del color blau en la majoria dels ajuntaments. Aquells anys d’eufòria i èxtasi de l’opinió pública, sortosament, han caigut en l’oblit. Pel que podem observar en el dia a dia, el suport electoral i sociològic que en aquell moment va tindre el Partit Popular serà complicat que el torne a tindre cap altre partit polític. Això és positiu o negatiu? A eixa pregunta es podria contestar, amb rotunditat, que és positiu. Més enllà de les preferències partidistes i de les ideologies que una persona tinga i, per tant, que això genera a l’hora de composar un govern, el més important en una societat sana i equilibrada és el grau de crítica i independència que els seus habitants demostren envers un polític. El vassallatge i el clientelisme no han de ser, de cap de les maneres, el trets més importants en un poble. Foragitar-los directament és l’opció més plausible per conservar el tarannà democràtic en una societat. Tanmateix, sempre es corre el perill que un polític, siga del partit que siga, intente fer-los servir per continuar al poder.

Polítiques ambientals. S’acaba la legislatura actual i les polítiques ambientals que emanen del consell de la Generalitat continuen amb les mateixes lluites aferrissades entre els dos partits que en formen part de l’administració política autonòmica: el PSPV i Compromís. Eixe panorama s’observa amb més claredat en el cas de Serra, on un any més no s’ha pogut celebrar la coneguda pujada al Garbí, una prova automobilística que recorre un dels paratges més bonics de la Calderona. Mentre la conselleria de Medi Ambient hi addueix qüestions de conservació ambiental davant d’una possible allau de visitants en un indret de gran valor ecològic, l’ajuntament de Serra en parla de les bondats que eixa pràctica podria tindre per al turisme i la revitalització econòmica de la zona. Comptat i debatut, l’administració local tracta de convèncer l’ala més ideològica i exigent dels ecologistes a l’hora de justificar el pas dels vehicles per eixa zona. Pel seu costat, els ecologistes no hi veuen cap avantatge que els faça canviar d’opinió. Enrere queden aquelles promeses que l’anterior alcalde de Serra, Javier Arnal, feia quan al capdavant de la Generalitat hi havia el Partit Popular i que, suposadament, es canviaria el criteri tan prompte hi haguera l’esquerra al capdavant de l’administració autonòmica. El pas del temps, però, no ha estat suficient i una volta més els socialistes de Serra han vist qüestionats i desautoritzats els seus plantejaments. D’eixa manera, la via judicial s’albira com l’àrbitre que intervindrà en un conflicte on, de forma clara, s’ha pogut observar que el diàleg polític entre dos partits que ideològicament poden tindre més similituds – Compromís i PSPV- que diferències han estat incapaços d’arribar a un consens. La imatge que eixa fricció política -traslladada posteriorment a l’àmbit jurídic- pot provocar entre els electorals no afavoreix, fil per randa, la credibilitat dels polítics. Em fa l’efecte que a voltes pensen més en possibles i futurs rèdits electorals que no en el consens en moment de conflicte.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.