La comarca queda enrere

Miquel RuizMiquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona

Els darrers mesos se n’ha parlat amb profusió sobre el tren d’alta velocitat (AVE) que uneix València amb Madrid des de l’any 2010 al qual cal afegir-hi ara el tram comprés entre el cap i casal i Castelló. Retards incomprensibles, preus dels bitllets injustificats i problemes tècnics han enterbolit, però, les primeres setmanes de vida del projecte que ha entrat en funcionament entre ambdues ciutats valencianes.

Es tracta d’un tema que, cíclicament, ocupa una bona part de la vida política valenciana pel que fa a les comunicacions amb la resta de l’Estat i que té les seues conseqüències sobre el finançament autonòmic que es pateix des de fa anys per un sistema injust i insolidari segons que han afirmat tots els partits que en formen part de l’espectre parlamentari valencià.

El pressupost econòmic que el govern central ha presentat per a enguany ha fet palès un símptoma que tothom coneixia prèviament: la marginació endèmica que es pateix a les comarques valencianes pel que fa a les inversions. La xarxa ferroviària ha estat, però, una de les nombroses afectades per eixa deixadesa pressupostària que el Partit Popular ha provocat amb eixos comptes.

Tanmateix, al Camp de Túria -així com en altres comarques valencianes- ja n’estem acostumats a patir una manca d’inversions en obres vitals per al nostre desenvolupament econòmic. La comunicació amb el cap i casal, mitjançant el metro, és un d’eixos problemes i, per tant, en forma part de l’agenda mediàtica i és un eix majoritari de les reivindicacions que des dels sectors socials i polítics es fan, amb certa timidesa, val a dir, des de fa temps, tot i que solen parar malauradament al bagul dels records.

Amb Llíria com a destinació final d’una línia que abraça les comarques del Camp de Túria i l’Horta, fa temps que es reivindiquen millores notables en el seu funcionament diari i que dissortadament no s’han portat a terme per una manca de voluntat política derivada pels problemes de finançament. Els comptes a zero del pressupost de Rajoy -ratificats fa pocs dies pel govern actual socialista- així ho testimonien. Tot i que el metro n’és competència directa de la Generalitat, l’Estat és una de les vies principals inversores com ocorre en altres ciutats espanyoles. La instal·lació de la doble via al llarg de la línia, un augment important en les freqüències de pas, major seguretat, una modernització de les infraestructures i uns preus atractius en són algunes de les queixes dels usuaris. Per exemple, a la Pobla de Vallbona, tot i els seus 24.000 habitants, no hi ha ni una estació decent per agafar el comboi. Presenta un aspecte, si més no, tercermundista.

Els més de 100.000 habitants existents entre tots els municipis de la línia en són un motiu suficient perquè entre totes les administracions -les locals, l’autonòmica i la central- hi haja un acord definitiu sobre una qüestió de cabdal importància sobre el teixit social i econòmic. No s’ha de vore com una despesa sinó, especialment, com una inversió de futur, de progrés i de benestar. En estes comarques valencianes ja volgueren que s’hi portaren a terme, en un percentatge ínfim, les inversions que durant els darrers anys s’han fet amb l’AVE. Seria un bon inici per acabar de resoldre una qüestió que porta massa temps endarrerida i oblidada.

Tan oblidada com la implantació d’un únic abonament perquè els usuaris puguen fer-ne ús alhora del metro, l’autobús i l’empresa municipal de transports de València, com sí ocorre en altres municipis de l’Horta. Ha transcorregut més d’un any i continuen estudiant la qüestió reivindicada per alguns alcaldes. De moment, sembla oblidada, com altres tantes coses en esta comarca.

Amb el canvi de govern que hi ha hagut fa unes setmanes a l’Estat, s’enceta una etapa nova i il·lusionant que deixa enrere els anys de corrupció i escàndols que van caracteritzar l’època del Partit Popular. Ara es tracta d’esmenar tot  allò que els socialistes criticaven quan eren a l’oposició i de portar a terme totes aquelles propostes que demanaven fa temps. No s’hi val a dir sempre la història remenada una i altra volta que no hi ha dines, que el calaix és buit o que no hi ha temps. És l’hora de les veritats i de demostrar que la distància entre ser a l’oposició o ser al govern no escurça el camí de la veritat.

NYAPS A LA COMARCA.- Sempre hi ha casos en què els nostres governants demostren amb escreix que, a voltes, no són a l’altura de les circumstàncies i fan figa en qüestions transcendentals per als seus veïns i ciutadans. Les darreres setmanes hi ha hagut notícies al voltant de dos projectes que fan camí per esdevindre, dissortadament, dos nyaps o bunyols en la gestió pública: la planta desnitrificadora de l’Eliana i la piscina coberta de Benaguasil. En ambdós casos, es tracta de dos projectes municipals que han costat un bon grapat de milions del contribuent i que a hores d’ara en un cas no s’ha posat encara en marxa (l’Eliana) mentre que en l’altre exemple (Benaguasil) ha donat nombrosos problemes als quatre dies d’entrar en funcionament. No és qüestió d’entrar en el terreny de la política pura i estricta -en l’Eliana gestionat pel PSOE i en Benaguasil pel Partit Popular- sinó de parlar de la necessitat que els nostres polítics com a gestors públics que són haurien de pensar una miqueta més en els seus veïns a l’hora de manejar les qüestions monetàries.

Si en parlem de l’Eliana ningú no entén que estiga acabada i tancada des de 2011 després d’haver-hi suposat 11 milions de sobrecostos i ara sembla que els veïns hauran d’aportar-los. Mentre els veïns han de patir excessos de nitrats.

Pel que fa a Benaguasil, ja hi ha antecedents: la famosa discoteca que finançada per l’Estat -l’anomenat Pla Zapatero- va suposar una despesa d’1,2 milions d’euros l’any 2010 i que des d’aquell moment ha acumulat un fracàs darrere d’un altre. Ara la piscina coberta ha de canviar la seua forma de gestió -d’indirecta passa a directa- després d’invertir-hi 15 anys en la seua construcció i més de 3 milions d’euros, a més dels defectes i problemes que s’hi succeeixen.  Tot veient estos dos temes em ratifique que costa d’entendre el que fan els nostres polítics.

No hi han comentaris

Respon

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.