Un altre poble a la comarca

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Sí, sí. Així com ho han llegit i jo no me n’havia assabentat. Em va ocórrer fa uns quants mesos. De sobte va aparèixer a les xarxes socials el nom d’un altre municipi que ha nascut a la nostra comarca, al Camp de Túria. Per als qui encara no ho saben es tracta de Ribarrotxa. Tenim un poble que s’anomena Riba-roja de Túria que, com el seu propi nom indica, està regat pel riu Túria i té un dels polígons industrials més grans i potents a les comarques valencianes. Tanmateix, a les darreres setmanes va sobtar a les xarxes socials l’aparició de Ribarrotxa. L’Ajuntament de la Pobla de Vallbona feia un anunci a les xarxes socials on el poble veí, a sols uns cinc quilòmetres de distància per una carretera tortuosa i molt perillosa, apareixia amb eixa nomenclatura.

En el moment que ho vaig vore al meu mòbil -una eina important per assabentar-te’n de tot allò que succeeix al nostre voltant- no m’ho podia creure. Vaig haver d’accedir dos voltes seguides per assegurar-me’n. Com que no n’estava segur completament, vaig haver de comentar-li l’avinentesa al meu veí. Pensava que potser no ho hauria llegit correctament, tot i que feina estona que m’havia alçat de la migdiada i els meus tallats de mitjans vesprada no solen portar-hi mai cap element extra. El meu veí m’ho va confirmar fil per randa. Ho havia llegit bé. Hi havia escrit Ribarrotxa. D’entrada, vaig pensar a la Garrotxa, una comarca gironina boscosa prop dels Pirineus que vaig conèixer en un viatge en bicicleta meravellós fa uns anys. Anava, però, errat. Pel contingut que hi havia a l’interior del missatge devia referir-s’hi a Riba-roja de Túria. Una volta paït el nom d’eixe municipi nou vaig tractar de donar-hi una explicació fefaent. Potser la persona encarregada de penjar eixe contingut a les xarxes desconeixia i desconeix la nostra comarca. Colpidor però factible. Si fem una enquesta segurament molta gent seria incapaç d’esmentar tots els pobles que en formen part del Camp de Túria. Fins i tot, no sé quants en sabrien el nom de la comarca, ni quants habitants hi ha en el global de tots els municipis. Dades que per a una persona avesada a treballar en temes periodístics són d’allò més normals, esdevenen una proesa per a qualsevol persona del carrer.

A mi, els temes lingüístics i el seu vessant social és una de les qüestions que des de sempre m’han apassionat. Hi he fruït. M’agrada estudiar, analitzar i reflexionar al voltant de l’ús que en fem de les llengües, un dels instruments de comunicació més potents que s’han inventat mai a la història de la humanitat i que, dissortadament, a voltes són un motiu de divisió o enfrontament, en especial quan s’hi capfiquen els polítics a dir-ne la seua. Quan he viatjat per altres contrades m’he interessat per la consciència que en tenen les persones no sols sobre la realitat dels respectius municipis -història, costums, trajectòria, fets excepcionals….- sinó sobretot pel que fa al grau de coneixement i preocupació per allò que ocorre als pobles dels voltants. Això que en diuen la vertebració social és, en determinats casos, una forma molt subtil de cohesionar la societat, unir-la i preparar-la per a encarar situacions i reptes. Em fa l’efecte que en el cas del Camp de Túria hi ha encara, transcorreguts molts anys d’ençà que es va crear eixa entitat política, un sentiment escàs sobre la pertinença a una comarca, en la qual els pobles que la formen pateixen en comú una sèrie de mancances en infraestructures, obres, serveis públics, carreteres i projectes pendents des de fa temps però alhora també comparteixen virtuts i joia sobre les seues excel·lències intrínseques.

Símptoma de l’escassa consciència comarcal és l’absència d’un teixit associatiu potent -incipient però res més- que siga capaç d’aglutinar tota la societat civil de la comarca, amb els prop de 150.000 habitants que hi ha en el conjunt del Camp de Túria. Sí hi percep, darrerament, un esforç ímprobe des de la Mancomunitat per donar a conèixer amb més força que mai tota la seua activitat i una major interlocució amb la resta d’ajuntaments. Amb la seua presidenta Lola Celda, al capdavant, ha pres embranzida una visió més global de la comarca, amb una major insistència per posar en comú els problemes que afecten els nostres municipis per donar-los una resposta global factible. Un recorregut virtual és suficient per adonar-se’n del que dic. Si més no, els esforços tenen la seua recompensa a mitjà o llarg termini. Encara hi queda molt camí per recórrer, amb més o menys pedres al trajecte, amb més o menys encert, amb més o menys sintonia política entre els ajuntaments i els partits polítics….. El que no hi ha de mancar mai és la voluntat per arribar a un destí determinat. Aquell on no hi haja ningú que confonga Ribarrotxa amb Riba-roja de Túria, que sàpiga escriure el nom dels pobles i, fins i tot, els gentilicis corresponents.

La Mancomunitat ha de trobar, al capdavall, eixe camí que desitgem tots perquè esdevinga, veritablement, l’eina de transformació de la comarca, de reivindicació territorial, d’àrbitre de possibles conflictes entre els municipis i, per últim, una administració pública que permeta dissenyar el futur més immediat. Una de les funcions originàries de la Mancomunitat és, precisament, donar respostes globals a problemes locals que han traspassat l’àmbit municipal a fi que tots els seus habitants en puguen ser beneficiaris. Molt a sovint hem vist que els municipis solen prendre decisions importants sense consultar els ajuntaments de la resta de localitats més pròximes, una unió amb la qual podrien vore un altra manera d’enfocar eixe problema. Fins ara cada municipi ha viscut d’esquenes al seu veí. Raons d’enfrontament polític o, simplement, deixadesa o egocentrisme polític, el ben cert és que s’han perdut ocasions importants per avançar en el procés de la modernitat. A voltes també hi ha tingut molt a vore que els partits polítics no han sabut perfilar una sintonia comuna a l’hora d’actuar davant determinats casos.

Polítics i treballadors

Fa uns mesos vaig parlar en estes mateixes línies sobre les percepcions econòmiques que reben actualment els nostres diputats autonòmics. Hi vaig posar èmfasi en aquells casos on el polític de torn ha passat de no tindre cap tipus d’ingressos econòmics en la seua etapa anterior a l’entrada efectiva al Parlament valencià a tindre unes percepcions estratosfèriques, exemples de diputats que han vist duplicat llur salari en pocs mesos o els casos de polítics que han fet de llur vocació la seua única forma de viure perquè no s’han format correctament per accedir a quotes més altes. És trist, però, i és eixa la realitat que es viu quotidianament en un dels espais més importants pel que a la sobirania del poble.

Més tard, vaig vore publicat un altre article que té molt a vore amb el treball que porten a terme els polítics, en este cas al Congrés dels Diputats. S’hi feia una relació molt completa i desglossada pel que fa a les intervencions i les iniciatives que els diputats i diputades, per la circumscripció provincial, ha fet al llarg de tota la present legislatura. És un article que se sol fer molt a sovint, estès a més sobre les administracions locals, provincials o autonòmiques, perquè la gent del carrer en siga coneixedora de primera mà de la seua gestió.

En tots els articles hi ha el cas d’un polític que destaca per sobre de la resta, amb un nombre de decisions exagerat i que costa de pair: si això fóra així, la qual cosa no hem de qüestionar, aleshores no tindria molt temps lliure, és a dir, dedicaria gran part del dia a treballar en assumptes públics. Hi ha exemples de polítics que, fins i tot, han arribat a presentar-hi més de cinc-centes iniciatives, preguntes o intervencions. Altres quatre-centes i un altre grup entre dos-centes i tres-centes en total. En l’altra part de la balança hi apareixen els polítics que no arriben ni al centenar de propostes. En els grups polítics menuts hi ha menys membres i, per tant, hi ha menys feina a repartir i, per tant, eixos dirigents solen concentrar un nombre major d’iniciatives. També hi ha diferències pel que fa als partits de la l’oposició o dels que en formen part de governs. Els primers solen tindre més intervencions perquè la seua funció és desgastar l’adversari polític i, per tant, amb més preguntes i iniciatives sembla que llueix més la seua feina. Contràriament, els partits que governen tenen sempre menys iniciatives visibles.

Eixes dades em recorden als exàmens de l’època de la universitat, quan hom pensava que escriure un major nombre de fulls en una prova era sinònim d’èxit. Ans al contrari, moltes votes el professor preferia poquet però ben fet que molt escrit però sense ordre ni trellat. La feina no es mesurava pel pes de l’escriptura. Quan he llegit eixe article sobre la feina dels polítics m’ha vingut el mateix pensament: un polític pot fer moltes iniciatives i la majoria estèrils per als interessos dels ciutadans. És millor fer les coses ben fetes. Les quantitats cal foragitar-les.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.