Concert A Tres Bandes

Exàmens a llapis

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Quan fa unes setmanes vaig llegir al diari una notícia en què un sindicat escometia amb duresa contra el govern municipal de l’Ajuntament de València per l’ús de la llapis en una oposició, vaig recordar el que em va ocórrer fa un parell de lustres a la Pobla de Vallbona, amb gestió del Partit Popular. Va ser un episodi molt semblant. Es tractava d’unes proves per cobrir una plaça del gabinet de comunicació. Vaig estudiar les setmanes anteriors a les proves tot i que durant els dies previs van aparèixer comentaris a les xarxes socials en què, fins i tot, un dels que hi van concórrer n’anunciava el nom del guanyador que, finalment, es va confirmar fil per randa. Malauradament, a les administracions públiques locals hi ha encara una imatge deficient sobre els processos que s’hi segueixen per cobrir els llocs de treball. En concret, el dia de les proves que s’hi van desenvolupar vaig assistir-hi amb desencís al moment en què ens van lliurar l’examen i les llapis amb què havíem de respondre a les preguntes. De seguida que el vaig rebre, em vaig interessar pels motius d’ús de les llapis. Un dels membres del tribunal em va respondre que així s’havia decidit i no em va donar més raons. De fet, vaig ser l’únic que va qüestionar públicament eixa decisió. La resta dels assistents no en van dir ni pruna. Això em va conduir a pensar que, potser, anava errat en el meu plantejament. Res, però, més lluny de la realitat. Ho vaig preguntar a altres funcionaris i coneguts, vaig escorcollar amb un afany de descobrir si hi havia motius suficients per adoptar eixa decisió i, fins i tot, vaig tractar de mirar si era tendència habitual. Res de res. No em va quedar gens clar el tema. Gens ni miqueta. Fins i tot, va restar tot reduït a la categoria d’anècdota. No se’n va parlar mai més. Al capdavall, vaig suspendre amb tot mereixement el procés dels exàmens que, casualitats de la vida, va aprovar aquell que un dels aspirants va anunciar, com en una mena de presagi, a les xarxes socials. Casualitat o endeví?  

En la notícia a què feia esment al començament d’este article d’opinió, s’escometia contra l’equip de govern de l’Ajuntament de València perquè a les oposicions a bombers es feia servir, precisament, la llapis per emplenar l’examen i a més, segons s’hi denunciava, es permetia anar al lavabo en el decurs de la prova. Fins i tot, alguns dels aspirants declaraven al mitjà de comunicació la seua sorpresa i hi expressaven el seu rebuig a les condicions amb què s’havia desenvolupat la jornada. El desencís amb què s’acudeix a unes oposicions, a una sèrie de proves en una administració pública, rau en el fet que, moltes voltes, hi ha la imatge que abans de començar ja hi ha unes quantes places dades i beneïdes. La frustració esdevé en el signe més evident d’eixa imatge. Com més pròxima siga l’administració al ciutadà sembla que eixe sentiment s’agreuja. Nogensmenys, des d’alguns racons s’ha intentat barrar el pas a qualsevol intent per continuar amb eixa forma de procedir i oferir les mateixes oportunitats a totes les persones.   

Els capitostos dels ajuntaments tenen una tendència exagerada a pensar que són els amos i senyors de l’administració, com si foren de la seua propietat durant el temps que es perllongue el seu mandat. Res més lluny, però, de la realitat més tangible. Amb l’experiència que atorga el pas del temps, em fa l’efecte que més enllà de dretes o d’esquerres hi ha encara una forma d’actuació als ajuntaments on determinats governants es manifesten amb un tarannà oligàrquic i una forma d’actuació impròpia dels temps que vivim. Alguns, fins i tot, no en són conscients que arribarà un dia que deixaran el seu càrrec municipal i que la gent els recordarà per la seua feina i que, per tant, haurien d’aplicar-hi dosis enormes de pluralitat i diversitat, tot sense oblidar-ne l’equitat.     

L’ús de la llapis em recordava a la meua infantesa, quan solíem fer-ne ús durant els exàmens avaluadors però amb l’obligació que abans de lliurar-lo al mestre havíem d’escriure les respostes amb tinta de bolígraf damunt de la llapis que, finalment, s’acabaria diluint per les gomes d’esborrar. Era una forma de deixar-nos temps per pensar i repensar i permetre’ns l’opció de canviar d’opinió, especialment pel que fa a les edats més primerenques de la vida. No obstant això, em vaig quedar estabornit quan vaig assistir a l’examen de la Pobla. Pensava que ja ho havia vist tot. La realitat, però, va superar amb escreix la meua imaginació.

Alçar la persiana.- Un càrrec públic parlava fa poc sobre les polítiques públiques que s’han portat a terme durant esta legislatura per recolzar i promocionar el comerç xicotet, el de proximitat, aquell que tenim al costat de casa o a la cantonada. Les dificultats que travessa este tipus de comerç s’arrosseguen des de fa més de vint anys. És una qüestió endèmica i transcendental de la qual depenen milers i milers de persones autònomes que han d’afrontar en el dia a dia desenes i desenes de problemes i superar les escletxes que el comerç de les grans superfícies comercials han obert respecte dels menuts. D’un temps ençà a eixes vicissituds inherents a les diferències que les singularitzen s’hi han afegit aquelles derivades de la revolució digital que s’ha produït al món. Quan fa uns anys vaig escriure un altre article sobre el xicotet comerç les diferències eren enormes. Uns anys després, eixes diferències s’han intensificat i, fins i tot, se n’han originat de noves. Les grans multinacionals i les cadenes de productes s’han llençat totes, sense cap excepció, a la venda per internet i al repartiment posterior a casa, amb vehicles propis o fent servir les empreses de missatgeria que han reviscolat a la velocitat del llamp. El comerç de proximitat ha d’adaptar-s’hi a eixa realitat nova tot i les dificultats monetàries i, a voltes, la manca de formació per ser-ne una competència directa de les superfícies grans. El paper dels polítics em recorda moltes voltes eixos contertulians que a la televisió ixen per parlar-ne de temes i més temes sense cap embut ni distinció ni d’haver-los estudiat prèviament. El polític no sap què significa això d’alçar cada dia al de matí la persiana de la seua botiga tot esperant l’entrada dels seus clients ni tampoc han afrontat el que suposa vore a primera hora el calaix dels diners tot buit amb la previsió que al final de la jornada siga ple a vessar de bitllets i monedes. Tot amb l’únic propòsit de reunir un sou digne a final de mes que els permeta, com a mínim, la seua subsistència vital. Sentiments que els polítics, en una gran majoria, desconeixen i, ni tan sols, poden albirar al seu horitzó. Molts d’ells sols coneixen el que és encadenar un càrrec darrere d’un altre mentre que un altra part procedeixen del sector públic on hi tenen una plaça fixa de treball. És per això que molt a sovint em sembla que hi ha polítics que amb l’únic propòsit de traure’n un rendiment electoral diuen el que faça falta tot i que en desconeixen moltes de les coses sobre les quals en parlen. Semblen com robots que repeteixen l’argumentari que els seus assessors els hi aconsellen sense haver-ne aprofundit en els veritables entrebancs que s’hi amaguen.

No hi ha comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.