Testar la realitat

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

La incertesa, la por i el desconeixement d’una situació inèdita fins ara constitueixen l’espurna més ràpida per encendre el foc de la desinformació que ens afecta d’ençà que es va decretar l’Estat d’Alarma. A les societats occidentals, les considerades desenvolupades, la informació és un dret dels ciutadans que serveix per entendre millor la realitat que ens envolta. No és fàcil, però, digerir tot l’allau que durant estes setmanes de confinament se’ns ha llençat a la cara. Pertot arreu hem rebut tot tipus de missatges, tots sense excepció d’allò més interessats en un sentit o en un altre. Més positius o més negatius sobre la gestió que n’ha fet el govern i sobre la manera de fiscalitzar que ha exercit l’oposició. Una mesura important per entendre la feina d’uns i d’altres. No obstant, una de les feines més importants que han hagut de fer les persones ha consistit a discernir allò cert i allò incert. Diferenciar les realitats de les faules. La mort, els drames i les vivències en primera línia de foc han acabat d’atiar els intents per traure’n un profit. Especialment, caldria remarcar l’intent de govern i oposició per “vendre” el seu missatge al seu públic a fi de perfilar l’opinió pública. En el cas del govern central, s’ha bellugat amb això que s’anomena, en l’argot sociològic i periodístic, els “globus sonda”, és a dir, filtrar alguna idea, algun projecte o alguna iniciativa abans d’aprovar-la per estudiar l’acollida que té entre les persones. Una volta l’opinió pública se n’ha assabentat i ha expressat les seues opinions, especialment mitjançant les xarxes socials, és el moment per fer les millores que demanda la gent. Ha estat molt interessant vore eixes tècniques antigues d’acció-reacció, és a dir, a cadascuna de les iniciatives anunciades es desfermava un seguit de reaccions que servien per calcular el grau de conformitat o disconformitat entre la gent. Tot amb un afany per acoblar el que es vol fer amb allò que les persones estan disposades a acceptar.

Tanmateix, més enllà dels aspectes informatius o periodístics que s’han succeït durant estes setmanes m’he parat a pensar en els països on les desgràcies, les catàstrofes i els problemes mèdics en forma d’epidèmies són una part habitual del paisatge que es viu d’ençà que naixen les persones. Possiblement, la gran majoria no han tingut un altra oportunitat per fugir d’eixe panorama a la cerca d’una altra realitat, d’un altre somni, d’un oportunitat per millorar. Mentre ací molts pateixen a l’hora de decidir quina sèrie televisiva “a la carta” començaran a vore, quines pel·lícules pendents des de fa temps tenen previst vore durant estes setmanes o quins dies aniran als supermercats “a carregar” tot el menjar per no patir a l’hora de preparar els àpats, hi ha països on no tenen, precisament, la mateixa sort. Podríem parlar-ne de molts països situats al continent africà, sud-americà o asiàtic. No han conegut una altra cosa que la pobresa, la malaltia i la incertesa de l’endemà. No saben què significa el que és planificar la vida més enllà del proper dinar, sopar o berenar. Si satisfan en el seu dia a dia cadascuna de les menjades de ben segur que pegaran bots d’alegria. Ací, en canvi, amb la prohibició d’ixir de casa pensàvem que s’acabava el món. Per a nosaltres, ha estat un fet excepcional, conjuntural i momentani que tindrà un final molt a prop. Serà qüestió de dies, setmanes o potser alguns mesos. Per a ells, malauradament, es tracta del “modus vivendi”, el seu “bateig” que coneixen d’ençà el seu naixement. Per a ells, tots els dies és una “pandèmia”. Qualsevol aspecte diferent esdevé en un motiu de joia i alegria.  

Molts dies, en especial els primers, vaig haver de restringir-ne dràsticament el consum de dades de morts, contagiats, situacions dels hospitals i drames de tot tips per intentar no sobrepassar els límits d’allò més raonable o mèdicament assumible per a una persona. No va ser fàcil perquè l’allau era inqüestionable fins el punt que semblava un somni, una pel·lícula de ciència-ficció o, fins i tot, una vida que no estàvem vivint veritablement. No ha estat fins ara que ens hem adonat de la feblesa de la nostra societat. Més enllà del poder dels diners i de la cultura de la possessió com a eina de redempció social, no hi ha res que puga impedir la mort quan vivim una pandèmia. La feblesa de l’ésser humà ens ha conduït a fases que mai de la vida no hauríem imaginat. Ara ens hem adonat de la importància de saber comprendre les situacions tan roïnes que es viuen en altres societats al món. Els problemes que pateixen a les zones subdesenvolupades, allò que des de fa un bon grapat d’anys coneixem com el tercer món, passen desapercebuts fins que al primer món –el nostre- ho sofrim també i aleshores passa ser-ne una prioritat mundial. És per això, que molts dels problemes dels països pobres no són una de les primeres preocupacions a les societats riques fins que s’estenen més enllà de la butxaca dels poderosos. Possiblement, si el virus que patim no s’haguera estès als països rics no s’haurien posat a l’abast dels científics els recursos econòmics i humans per investigar-ne i trobar, ràpidament, una vacuna miraculosa.

Mentre ací ens debatem sobre la data exacta per posar en marxa una vacuna que ens ajude a superar l’onada que s’albira per a la propera tardor, al continent africà s’ha silenciat els problemes que han tingut amb les llagostes i que amenacen la seua supervivència. Això, acabaria de rematar un continent on la malnutrició és la causa més important de mort entre els seus habitants. Possiblement, si eixa amenaça de llagostes s’estengués als països industrialitzats aleshores s’hi posarien més mitjans per combatre el problema. Eixa és, per tant, l’autèntica epidèmia que assota la humanitat: la manca de solidaritat dels països desenvolupats i rics envers aquells pobres i sense més expectatives que l’espera d’un miracle. La religió és, nogensmenys, l’autèntica píndola salvadora dels seus habitants: pensar que darrere de tanta desgràcia hi ha una raó mística que així ho ha decidit sense possibilitat que ningú no puga contradir-la.

A la nostra societat, però, també m’ha fet reflexionar sobre un col·lectiu oblidat que durant els primers dies de confinament era objecte de notícia: la gent que viu al carrer, dins del caixer d’un banc, baix d’un sostre d’un immoble antic o, directament, a qualsevol recer. Mentre es publicaven algunes fotografies que mostraven els agents de policia emportant-se’ls perquè no patiren el virus, vaig pensar en allò que els hi preocuparia. Allò que passaria pel seu cap mentre entraven a l’interior d’un vehicle policial o de qualsevol altre tipus d’organització humanitària. Possiblement, pensarien que tant els fa morir de fred al carrer o del coronavirus famós. La seua incertesa a la vida consisteix a pensar que en girar la propera cantonada no s’albira cap notícia positiva. De ben segur, hauran pensat que si no hi hagués hagut una pandèmia haurien continuat al carrer sense que ningú se n’adonés de la seua presència a la via pública. O, fins i tot, podrien haver pensat que volien evitar que es convertiren en un focus de propagació de l’epidèmia que podria afectar, si més no, a la resta de la població. Més una raó de conveniència que no de convicció. Em fa l’efecte, espere errar, que eixes onades de solidaritat i comprensió envers els col·lectius que han lluitat de valent en primera línia de foc contra el virus –el personal sanitari- i aquells que han ajudat perquè la vida poguera continuar en els serveis essencials –cossos de seguretat, treballadors dels supermercats i empreses necessàries de tot tipus- s’oblidaran a mesura que passen els mesos. La gent sol moure’s per les qüestions sentimentals que tendeixen a esvair-se a la velocitat del llamp. El millor test –més enllà del mèdic- seria el de testar la salut de la societat mundial.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · Calle el Panser, 68 · 46183 · L'Eliana · Tel. 960 218 701

Contacta amb InfoTúria ací

Política de Privacitat i l'Avís Legal del periòdic InfoTúria
Llicència CC 3.0
Segueix-nos en
Associacio de Mitjans Digitals


Dóna visibilitat al teu negoci amb els distints formats de publicitat que t’oferim en el periòdic InfoTúria.

Publirreportatge digital · Publireportatge en l’edició de paper · Video publicitari · Banner digital · Anunci en l’edició de paper

Per a més informació contacta amb nosaltres amb el formulari o en els telèfons
960 218 701 – 615 335 771