Una dosi d’humilitat acurada

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Quan treballava en un diari com a corresponsal d’esta comarca em van oferir un parell de capitostos del Camp de Túria -un batlle i una batllessa de dos pobles diferents i de sengles partits d’ideologia oposada- un encàrrec per confeccionar-los un butlletí d’informació juvenil (bim) per als seus respectius municipis. M’hi vaig oposar taxativament. Sense cap dubte. Els vaig proposar que encarregaren la feina a un altre periodista per evitar cap tipus de malentès. Volia mantindre la meua llibertat i independència a l’hora de redactar qualsevol tipus de notícia negativa sobre la seua gestió política al capdavant de l’administració local. No volia barrejar la faena periodística en una empresa privada amb un altra faena, paral·lela, en una administració pública. Malauradament, es tracta d’una manera de funcionar molt estesa pertot arreu del món periodístic. Hi ha moltes formes d’intentar “comprar” un periodista per evitar-ne les crítiques amb els diners públics. Els diners que paguem tots els contribuents puntualment.

Tota la vida hi ha hagut eixe tipus de comportaments. A les pel·lícules americanes és d’allò més habitual els relats sobre els fons de rèptils, aquells que consisteixen a comprar subtilment un periodista. A més, però, no cal aprofundir massa per esbrinar que en moments puntuals com l’actual, on s’albira una crisi econòmica global on els mitjans de comunicació en són una part afectada, és essencial trobar el punt idoni perquè la independència informativa estiga garantida. La relació entre un polític i un periodística ha d’estar basada en la lleialtat, tot i ser conscients que no és gens fàcil perquè d’un costat es tracta de publicar allò que interessa l’opinió pública mentre que l’altra part –el polític- mira que als mitjans de comunicació no puga transcendir res que malmeta la seua imatge. És en eixe moment que rau el punt més important en eixa relació. El problema vertader esdevé quan s’hi capfiquen pel mig trobades que van més enllà de l’aspecte professional: dinars, sopars, paelles i tot tipus de celebracions, d’allò més disteses, que poden esquitxar eixa relació d’una pàtina de perillosa hipocresia entre ambdues bandes.

Les relacions bilaterals no convergeixen sempre. A voltes, continuen camins paral·lels que no hi arriben a comunicar-se. La quantitat de dies que hi ha hagut en este confinament m’ha servit per observar com és d’important la transparència informativa per part de les administracions i és en eixe escenari on els periodistes arrenquen una importància vital a l’hora d’aportar a la seua audiència les dades que els cal a l’hora de prendre decisions. I quan se’ls hi fica qualsevol tipus de traveta o pal a les rodes, la perspicàcia periodística augmenta en importància a l’hora d’intentar superar-les. I en eixa tessitura, saber qui imposa a qui l’agenda informativa és molt important. Periodista i polític estan molt interessats a inserir una sèrie de temes en el dia a dia informatiu.   

És per això que un dels aspectes que més m’han sobtat durant esta pandèmia és la dèria que hi ha hagut dels polítics per posar en valor el comerç de tota la vida en el centre de les compres ciutadanes. I a força que ho han aconseguit. Han aconseguit d’inserir el seu objectiu en el debat públic. Molt lloable la iniciativa. Sembla, però, que hi van amb una miqueta de retard. D’ençà que ens hem confinat a casa per culpa de la pandèmia que afecta el món, fa l’efecte que els nostres polítics han descobert sobtadament el comerç local, li han donat la importància que es mereix i han escampat pertot arreu de les xarxes socials invitacions perquè la gent hi faça les seues compres. No sols per una qüestió de proximitat geogràfica a fi d’evitar-ne desplaçaments innecessaris sinó sobretot per la qualitat dels seus productes i perquè alhora amb eixa acció ajudem a mantindre els negocis dels seus propietaris que, en la majoria d’ocasions, són veïns del barri o, fins i tot, amics o coneguts de nosaltres mateixa. És en moments com els actuals, envoltats d’incerteses i de pors, quan les persones fan més cabal de les qüestions sentimentals atiades per la classe política que aprofita per mostrar la seua cara més solidària i amable. El comerç local fa temps que és als nostres carrers i barris, tot i que sembla que alguns l’han descobert ara en ple Estat d’Alarma

Tanmateix, eixe comerç de proximitat no travessa des de fa temps una bona salut. En termes mèdics, podríem dir que encara és viu però pateix una sèrie de problemes i entrebancs que han malmès la seua situació considerablement. La qüestió caldria buscar-la fa dècades enrere quan van proliferar a dojo les grans superfícies comercials amb el vistiplau, precisament, dels polítics que ara malden per evitar l’enfonsament del xicotet comerç. Els mateixos que amb la seu mà han permès la instal·lació de supermercats pertot arreu dels seus termes municipals amb els quals el comerç casolà no pot, de cap de les maneres, competir ni en el preu dels seus productes ni en la seua varietat. I, per descomptat, en la capacitat logística i de distribució de les grans cadenes comercials que, fins i tot, porten els productes a casa. Han d’aportar-hi altres elements intangibles com el tracte personalitzat amb el client que, a l’hora de la veritat, resten en un segon plànol. Els preus més assequibles fruit de la producció en economies a escala i la varietat a l’hora d’escollir els productes de la cistella de la compra solen guanyar sempre. En eixa qüestió, preu i quantitat, els polítics no tenen res a fer en una economia de lliure mercat i en un món globalitzat que s’encarrega de repartir tot tipus de productes en poques hores des d’una banda a l’altra del món. Ara, però, els polítics sí tenen molt a dir pel que fa al planejament i l’ordenació territorial dels seus municipis. 

És ben cert que els comerços menuts han d’afrontar amb força l’embranzida de les noves formes de compres socials: internet i les xarxes socials. Afegir-s’hi o fugir. Eixe és el dilema que han de pair actualment. Saber modernitzar-s’hi per arribar al màxim de públic, fer-ne ús de les noves tecnologies per vendre-hi i, a més a més, acoblar la seua oferta al límit dels gustos dels demandants potencials. No hi queda un altra fer redreçar la situació.   Una ullada a les nostres comarques és suficient per assabentar-se’n de totes les conseqüències que s’han succeït a partir de la proliferació de centres comercials als municipis, tant pel que fa a la minva del teixit comercial local com a la vertebració social, especialment en usos i costums socials. Anar als centres comercials esdevé en un acte que ha pres embranzida a les famílies d’ençà que s’han implantat als pobles.

El Camp de Túria no és aliè a eixa tendència que es viu arreu del país i representa, a grans trets, eixe creixement exponencial de superfícies comercials que creixen a costa dels xicotets negocis que tenen, cada volta més, molts problemes per sobreviure-hi. Seria bo que els polítics es prengueren més seriosament la qüestió del xicotet comerç i que eixa preocupació no es limite sols a determinats moments. Han de deixar de continuar amb la seua tàctica de signar en una mà els permisos i les autoritzacions municipals perquè s’instal·len centres comercials enormes mentre per l’altre costat es dediquen a demanar als seus veïns que compren en comerços menuts que sempre juguen amb un desavantatge evident.

Calen moltes dosis d’empatia que s’han de demostrar amb fets tangibles. Seria bo que eixa sobtada moda pel comerç local no s’acabara tan bon punt finalitze el confinament o la crisi mèdica que durant tantes setmanes ens ha afectat. Si més no, encara hi ha ajuntaments com l’Eliana, Llíria, Loriguilla, Riba-roja o Vilamarxant que han pensat a l’hora de recolzar els seus autònoms amb ajuts directes –se’n sumaran més els pròxims dies- i regidors que han dedicat una part del seu sou a la labor social, com el cas de Jaime Ruix a la Pobla, entre d’altres.

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà