Qüestions d’ètica política

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Quan fa unes setmanes vaig llegir una notícia de Benaguasil on el partit Millorem Benaguasil denunciava les pràctiques “caciquils” del govern municipal encapçalat pel Partit Popular, no em vaig poder estar de recordar alguns casos semblants on un govern ha pensat que l’ajuntament és una extensió pròpia de casa seua. Això de pensar que pel fet que ha estat escollit pels ciutadans i això dona via lliure a fer qualsevol cosa és un fet massa estès entre la nostra classe política. Semblaven que eren pràctiques del passat que no tenien cabuda a estes altures de la vida. La realitat, però, tossuda ella, ens fa vore situacions que haurien d’estar foragitades del nostre voltant polític. Gestionar els recursos públics comporta una obligació afegida d’intentar, si més no, esmenar qualsevol errada que s’haja pogut portar a terme i mirar de no repetir-la en un futur. Els nostres polítics s’han acostumat a pensar que tenen via lliure per fer el que vulguen, tot i que no sols la llei –molt important a l’hora de regir el destí d’un ajuntament- sinó també l’ètica suposa una eina que cal aplicar en cadascuna de les acciones quotidianes. Al llarg dels anys he viscut, en primera persona, situacions esbojarrades a les administracions públiques locals que, passats els anys, em semblen mentida si tenim en compte que ho han portat a terme els mateixos polítics que són els primers que han de donar exemple.

És per això que vaig haver d’anar a consultar la meua hemeroteca –un dels tresors més valuosos per a mi- per adonar-me del grau al qual han arribat els nostres polítics a l’hora d’analitzar la seua actuació. D’entrada, em va sorprendre molt la denúncia de Millorem Benaguasil quan van anunciar que el govern municipal els havia proporcionat un despatx per al treball del seu grup, quasi un any després de començada la legislatura, en un immoble situat a un quilòmetre de distància del propi ajuntament. La resta dels partits que en formen part de l’oposició –PSPV, Compromís i Ciudadanos- i del mateix govern del Partit Popular disposen, però, d’un espai ubicat al mateix edifici consistorial. El greuge entre els partits sembla evident i palès. Serà casualitat o no, enviar un partit lluny del nucli on es cou la política municipal no és la prova que els nostres polítics actuen amb lleialtat. Es tracta d’una pràctica que s’hauria de penalitzar d’alguna manera. El que no s’entén és que els capricis d’un governant porten a escometre eixa manera d’actes de discriminació entre els mateixos partits de l’oposició. Em recorda els actes que uns xiquets poden fer-se entre ells quan encara estan en una edat prudent on no hi introdueixen conceptes com el del trellat o el de les bones pràctiques ètiques. En eixe cas s’entén per les qüestions d’edat. En el cas dels polítics, de cap de les maneres, ho podem pair així, sense provocar certes dosis d’indignació.  

El pitjor de tot és que este partit portava des de començaments de legislatura demanant un despatx per poder portar a terme la seua tasca de fiscalització que han de tindre no sols per llei sinó, especialment, pel respecte que es mereixen els seus votants, que no sols tenen el mateix dret que els d’un altre partit sinó perquè es tracta de qüestions essencials. A més, este partit denuncia que l’ús del despatx es fixa a l’horari que tinga establert eixe immoble públic, per tant, els regidors de Millorem no podran acudir-hi en altres hores, de tal forma que és una forma subtil de reduir-ne l’ús. Tot i estar al segle XXI, hi ha indrets de la nostra comarca que romanen en èpoques passades i que no tenen cap intenció, pel que sembla, d’avançar en un futur on la discrepància és un eix fonamental en el nostre dia a dia. Des de fa temps, he denunciat que a la nostra comarca encara hi perduren polítics que no saben que rebre la crítica dels mitjans de comunicació i dels partits de l’oposició –en el cas dels governants- és una part indefugible a les seues responsabilitats polítiques. Amb la coneixença que em dona haver treballat en altres comarques, puc afirmar que en estes contrades no estan acostumats a rebre les escomeses mediàtiques d’altres indrets. Pensen amb abundància en un caràcter mercantilista dels mitjans: pagar una quota dona dret a aparèixer als mitjans.  

La situació viscuda a Benaguasil m’ha fet recordar altres notícies que semblen d’altres èpoques i contrades. A la meua hemeroteca he pogut trobar un fet que vaig publicar en juny de l’any 2000 on l’alcalde d’aquell moment a Serra havia destinat un policia local a la porta de l’ajuntament a fi de comptar la gent que hi entrava i n’ixia, tot fent servir un pupitre com a les escoles. Una situació d’allò més sorprenent que va ser notícia en eixe poble menut de la Calderona. Sembla que darrere d’eixa decisió de l’alcalde d’aquell moment hi havia el fet que l’agent havia demanat un augment salarial d’acord al seu ascens de categoria laboral. En una semblança mil·limètrica, hem de recordar que a Benaguasil ha estat Millorem l’únic partit que no ha signat un acord entre el govern i la resta de l’oposició per a la recuperació econòmic arran de la crisi sanitària pel Covid. Causa-efecte potser? No ho sé. Paral·lelament, recorde el cas viscut a Casinos ja fa un bon grapat d’anys on a un altre policia l’havien destinat a passejar per zones llunyanes al nucli urbà sense cap motiu aparent raonable. Els fets també van ser denunciats i criticats per l’oposició en el que semblava un cas de discriminació que s’havia agreujat potser per les relacions entre el govern i el mateix agent. Als pobles menuts fa l’efecte que les qüestions personals tenen molt a vore quan en parlem de la gestió pública. Malauradament, en alguns indrets de la nostra comarca eixa pràctica encara està arrelada.

Despeses parlamentàries Covid.- En un moment on els nostres ajuntaments, inclosos els del Camp de Túria, destinen quantitats ingents de diners i recursos humans per afrontar les conseqüències que esta sobtada crisi sanitària ha provocat al nostre sistema social, hi ha administracions i institucions públiques que viuen alienes als problemes d’una part important dels ciutadans. És el cas del parlament valencià.

Fa pocs dies ens n’assabentàvem que durant l’Estat d’Alarma que ha sacsejat totes les estructures socials, econòmiques i polítiques, els partits polítics del Parlament valencià van ingressar fins a un milió d’euros per al seu funcionament. Mentre moltes botigues havien abaixat la reixa, altres tendes es mantenien per sobreviure-hi, molts treballadors anaven directes a l’Erte i uns altres feien les tasques des de casa –l’anomenat teletreball-, hi havia uns privilegiats que en ple confinament continuaven la vida normal: ingressar a dojo miler i milers d’euros per al seu funcionament malgrat que no hi havia cap activitat ordinària al parlament valencià. Al voltant de 300.000 s’embutxaquen mensualment els partits amb representació en concepte de despeses genèriques que, a continuació, no han de justificar tot i els esforços fatus del Síndic de Comptes per fiscalitzar-los. Es tracta d’una quantitat el suficientment important perquè siga objecte d’un estudi acurat per esbrinar si es destinen als conceptes per als quals es van concebre inicialment. Eixa pretensió, però, cau al pou de l’oblit. Sembla que encara hi ha segments socials i polítics aliens a les penúries que han de patir moltes i moltes famílies valencianes, que depenen de la voluntat dels polítics per cobrar les ajudes socials i malden cada volta que hi ha un retard. En el cas del parlament, no hi ha hagut cap tipus de retard. Ans al contrari, han ingressat puntualment les assignacions establertes per al seu funcionament quotidià. Encara hi ha classes al nostre voltant.

Comentaris tancats

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà