Fa unes setmanes em vaig quedar trasbalsat en llegir un article en el diari El Mundo -gens dubtós de tarannà esquerrà- en què s’hi assegurava que l’ex president del govern Aznar havia comprat en efectiu un “xaletet” d’1’5 milions d’euros en una urbanització d’allò més luxosa a Marbella. Sembla que, pel que deia la crònica, el matrimoni d’ambdós polítics -la dona n’és l’alcaldessa de Madrid- el faria servir per passar-hi les vacances d’estiu i els períodes de “descans”, que també tenen dret. Només faltaria!!! N’és sols una part del seu patrimoni.
Caldria afegir-hi el seu immoble habitual, en una urbanització de Madrid. La seua compra ha passat desapercebuda com també va ocórrer en el seu moment amb un altre ex president -Felipe González- qui acumula habitatges d’allò més luxosos fruït dels nombrosos sous que percep pertot arreu. De consells d’administració, d’assessoraments d’empreses i de les conferències que imparteix al llarg del món. Guanyen més ara que quan governaven. De bon tros.
Eixa distància descomunal que s’ha obert els últims anys entre una gran part de la ciutadania i les elits que ens governen podria ajudar a entendre la davallada que hi ha hagut en les darreres eleccions europees per part del PP i PSOE. Durant anys i panys han pensat que qualsevol cosa que feren no tindria cap tipus de repercussió electoral, que el cost en sufragis seria insignificant, que com a màxim es podrien traspassar vots d’uns a altres i que, al capdavall, no hi hauria greus conseqüències. Tanmateix, els seus ideòlegs i politòlegs han errat fil per randa. No han sabut adaptar el seu discurs i la seua acció als nous temps. Calen solucions noves per a problemes nous. No es pot aturar amb remeis de fa 15 anys la problemàtica sorgida d’una crisi econòmica tan terrible com la que patim actualment. La gent, però, n’està fins els nassos d’aguantar falses promeses, vore com determinades elits saquegen les arques públiques fins escurar-les mentre milers de famílies passen gana i els seus fills ni poden estudiar ni tampoc treballar. La gent n’està fins els nassos de vore com dins dels partits sempre guanyen els mateixos, que els càrrecs no depenen de la vàlua professional de les persones sinó de la capacitat per “nedar” dins de l’estructura orgànica, que les retallades del PP no afecten tots en la mateixa mesura perquè sempre hi ha privilegiats i que eixes mateixes elits polítiques fan servir tots els ressorts al seu abast per reeixir-se’n de qualsevol problema, en especial judicial.
Davant això, la ciutadania ha parlat. I ho ha fet amb ganes. Ha sorgit un grup polític nou: Podemos. Amb reminiscències del “Yes, we can” que va enaltir Obama a la presidència dels Estats Units, són motiu d’estudi, debat i tertúlies. En menys de tres mesos han posat en marxa una estructura mínima, s’han presentat i han obtingut un premi electoral que ningú no albirava enlloc. Supose que a partir d’ara eixe cas s’estudiarà a l’assignatura d’opinió pública i sociologia per entendre millor el fenomen social i polític. Arrecerats en el moviment sorgit del 15M, el seu èxit ha estat aclaparador. Incontestable. Els partits més a l’esquerra del PSOE -EU i Compromís- no han sabut captar el seu vot. Potser perquè hi ha segments socials que han posat tots al mateix sac i han pensat que tots els partits -de qualsevol ideologia- s’han immers plàcidament en eixe sistema social i polític que no respecta ningú i que, en comptes d’escurçar les injustícies socials, les han augmentades a passos de gegant. Farts de tot i de tots. El cotxe oficial, els sous generosos i les jubilacions daurades han estat trets identificatius. Han buscat aquells que més estan identificats amb les seues mancances i han proposat mesures concretes per resoldre-les. I és ací on Podemos ha sabut capficar-se amb intel·ligència i rapidesa per atraure’ls. Potser amb dosis acurades de demagògia però han arribat les seus idees i propostes a milers de persones que -desemparades socialment, política i personal- han optat per trencar amb tot el llegat polític posterior de la Transición. Solucions dràstiques per a problemes greus. El polític tradicional substituït pel “proletariat”. Serà la fi definitiva de les ideologies com deia Fukuyama?
El que més preocupa a curt termini és, si més no, les properes eleccions municipals i autonòmiques de 2015. D’entrada pense que els resultats d’ara no es poden extrapolar tot i que marquen una tendència i bo seria que tots en prengueren nota. De ben segur que en el darrer any que manca de legislatura posaran en marxa -uns i altres- tota la maquinària partidista per redreçar la situació. A la nostra comarca, el Camp de Túria, hi ha coses destacables. Com a la resta de l’estat, el suport electoral al PP i PSOE s’ha reduït a la meitat alhora que Compromís i Esquerra Unida n’han augmentat. Tot i això, UPyD i Podemos han emergit amb força i, possiblement, s’hauran de tindre en compte a les properes eleccions. S’albiren coalicions i pactes per evitar una fragmentació. Seran mesos d’intercanvis d’idees i propostes. Jugades d’escacs amb resultat imprevisible. Els partits menuts seran una peça clau per acabar de muntar el trencaclosques.
En eixe escenari nou, eixos partits menuts podrien ser determinants per formar govern en alguns ajuntaments del Camp de Túria. M’ha sobtat el cas de la Pobla de Vallbona on el PP ha vist minvat el nombre de vots a la meitat mentre l’esquerra -que no el PSOE- recupera posicions de forma notable. Caldrà vore quin paper hi juguen els 800 sufragis rebuts ara per UPyD i quina orientació experimenten eixos vots en les eleccions municipals. En un altre municipi com Riba-roja de Túria on el PP governa des del 1995 s’ha produït una majoria d’esquerres mentre que en la capital comarcal, Llíria, el govern municipal del PP ha caigut en les seues previsions just a la meitat. Precisament, en la capital edetana el PP obtenia històricament millors resultats en les europees que en les locals. L’únic clar és que UPyD traurà segur regidors al llarg de la comarca.
Malgrat tot, traure conclusions del futur de cada poble a partir dels resultats d’ara és un agosarament. Primer, perquè la gent ha votat més en clau de política estatal que no des d’una perspectiva europea o local. En segon lloc, perquè en les municipals la gent es consciencia més i es multiplica la participació i, finalment, perquè en les eleccions locals sempre s’hi presenten partits independents, entitats veïnals i grups diversos que poden variar la composició dels governs. Es podria dir que el futur és absolutament obert i els partits ho saben.