Passar la pàgina

Miquel Ruiz, el Camp de Túria

Em vaig alçar neguitós. Els batecs del meu cor estaven més accelerats del que és habitual. Vaig haver de cridar al centre de salut perquè em feren un reconeixement ràpid. El metge, molt amable i servicial ell, em va dir que tot havia estat fruït dels nervis durant la nit. Em va recomanar descans i bons aliments. Oblidar els mals de cap i relativitzar els problemes. Una cosa molt fàcil de dir però una miqueta més difícil de complir. Li vaig explicar els somnis que havia tingut durant la nit i em va dir que no em preocupara. Que tot havia estat una “somatització”, és a dir, el cos havia expressat físicament allò que el cervell pensava.

 

L’interior del meu cervell, els pensaments, els mals de cap s’havien multiplicat per cinc i la seua velocitat era més ràpida que les curses d’un automòbil de Fórmula 1. Quan tornava a casa, tot havent rebut una bona atenció mèdica, vaig pensar si a voltes les persones en fem un gra massa sobre els problemes i les qüestions que ens envolten en el dia a dia, en el nostre voltant, en l’ambient habitual, en el nostre cercle més proper. La societat que vivim ens “obliga” a actuar amb rapidesa, fer més del que a voltes ens pertoca, arribar a tots els indrets possibles i assumir tasques que no són al nostre abast. Comptat i debatut, ens accelerem més de l’habitual i sense cap justificació raonable.

Arran d’eixe succés, he pensat que de sobte que al món de la política volem les coses de seguida, que les allò que demanda la societat es pose en pràctica ràpidament, que a una decisió política li seguisca un efecte evident en el mateix sentit, és a dir, volem que els polítics facen allò que els ciutadans i contribuents necessitem. Ara més que mai, els nostres capitostos polítics estan més a l’aguait per satisfer les nostres sol·licituds i ho desitgem ja, sense cap pausa ni espera innecessària. Fa quasi dos mesos que es van constituir els nous ajuntaments del Camp de Túria i sembla que han transcorregut dos segles. No sé si per tota la cascada d’anècdotes, successos, esdeveniments i entremaliadures polítiques que s’han estès de cap a cap de la comarca o, si més no, és simplement una aparença. El que queda clar és que ens trobem davant una situació primerenca on, a grans trets, el que compta és la pluralitat, el consens, la diversitat i les formes de fer una política nova segons ha decidit la ciutadania.

Fa quatre anys el Partit Popular lluitava aferrissadament per “conquerir” la totalitat dels consistoris del Camp de Túria. Finalment, van ser incapaços de controlar l’Eliana, Nàquera, Serra, Olocau, Gàtova i Marines. Diguem-ne el cinturó roig del Camp de Túria. Ara, quatre anys després, han vist balafiat tot el cabal de vots i confiança que la gent els hi havia dipositat de forma aclaparadora arrossegats per la corrupció generalitzada que el PP s’ha encarregat de portar a terme en determinades institucions mentre la gent patia -i pateix- fam i passava -i passa- penúries per arribar a final de mes. Sols han pogut mantindre Benaguasil -amb una còmoda majoria absoluta-, i Casinos, on han conservat el comandament gràcies a l’ex alcalde José Salvador Murgui, aquell prohom qui se’n va fer un fart d’escometre contra els partits corruptes durant la campanya electoral però, finalment, ha pegat la “cabotà”. Amb aquestes xifres, el PP ha perdut fins a 8 alcaldies, un nombre important, no sols per la quantitat sinó pel significat del que això suposa, especialment perquè han perdut un gran suport en les grans ciutats on la seua gent s’ha sentit avergonyida pels casos de corrupció generalitzada i cansament polític dels últims anys. Tanmateix, les seues llistes són les més votades en 7 localitats de la comarca però no governaran perquè no han trobat un company de ball per a l’ocasió.

El meu veí -sí, eixe de qui ja n’he parlat altres voltes- vol que faça ara una anàlisi sobre les conseqüències que tindran les eleccions per als principals partits que s’hi han presentat. No m’he pogut estar de fer-li unes quantes pinzellades. D’entrada, el PSPV n’és el gran beneficiat de la llei electoral i dels pactes post-electorals tot i que ha estat la tercera força pel que fa a vots, per darrere de PP i Compromís. Aconsegueix 9 de les 16 alcaldies disponibles, mentre que el PP en té dos -el que són les coses d’uns anys ençà!, diran ells- i Compromís altres dos. Les altres tres se les distribueixen Ciutadans (Gàtova), una formació independent (Sant Antoni de Benaixeve) o una escissió del PP (Nàquera). El tomb electoral ha estat enorme, impensable fa uns anys i, absolutament, inimaginable durant la campanya electoral. Ni els més optimistes de l’esquerra ni els més pessimistes de la dreta ho haurien encertat mai. Les apostes s’haurien disparat a límits insospitats i els guanyadors s’haurien fet d’or. Els estudis demoscòpics no han aconseguit encertar, fil per randa, el que ocorreria a les eleccions, més enllà d’allò que ja es preveia, que el PP perdria les majories absolutes i que l’esquerra hauria de fer un exercici profund de diàleg i consens per arribar a acords.

Els socialistes han rendibilitzat al màxim els seus vots però això no els hauria d’evitar una bona auto-crítica i reflexió sobre les causes i les possibles conseqüències que eixa pèrdua de suport electoral pot suposar en un futur. En política i en la vida és molt fàcil “morir d’èxit”, no saber pair uns fets determinats i, per tant, administrar erradament eixos resultats. Han perdut tanta implantació social en determinats municipis que d’ací quatre anys el que avui són flors i rialles podrien esdevenir en plors i planyiments. Avaluar adientment -amb seny i equanimitat- el que ha ocorregut als municipis de la nostra comarca seria un bon deure per realitzar. Han perdut vora 1.500 vots però, en canvi, tindran 9 alcaldies. Tota una fita. Fins i tot, es podria dir que és un botí excessiu tot i haver minvat en 4 regidors la seua representació global. Les coses de les eleccions i les seues conseqüències. Sembla mentida que amb tota la corrupció generalitzada no hagen augmentat el seu suport electoral. Morir d’èxit en política és un perill que s’ha de bandejar per evitar-ne sorpreses.

Compromís, pel seu costat, se n’ha aprofitat amb escreix d’eixa desafecció que els dos partits majoritaris -la dualitat PP i PSOE- suposen per a moltes classes socials a l’hora de votar. A més a més, també cal esmentar una clau política important: han centrat, d’un temps ençà, el seu discurs per ampliar el seu ventall de votants potencials. Podríem dir-ne transversalitat -un mot molt de moda- o centrisme. El que queda clar és que determinats aspectes han canviat o matisat. La denominació territorial predominant és Comunitat -la paraula País es deixa per a comptades situacions-, la unitat de la llengua no és un eix fonamental a l’hora d’articular el discurs -no s’hi renuncia però tampoc no s’hi aireja- i, com a tercer factor, empren el castellà sense cap vergonya en notes de premsa, compareixences públiques o xerrades. Inclús, intervenen molt a sovint en televisions estatals per difondre i estendre millor el seu missatge. Què n’aconsegueixen? No oblidem que la seua líder, Mònica Oltra, sempre diu que ella no se sent “nacionalista”. Doncs, molt fàcil: arribar a més públic, gent que sense tindre un accentuat tarannà nacionalista es pot sentir còmoda amb ells a l’hora de dipositar el vot a partir d’una determinada situació ambiental. Gent que habitualment ha votat opcions de caire més tradicional -PP o PSOE- s’hi poden sumar a la causa taronja sense embuts. El dogmatisme fusterià ha deixat pas al pragmatisme. Fins i tot, se n’ha parlat d’un pacte amb Podemos per a les eleccions generals després de totes les escomeses dialèctiques que els hi van dedicar en un primer moment. Encara hi queda molt partit per jugar-hi. Ens trobem davant la fi de les ideologies que en diria Francis Fukuyama?

No hi ha comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en