Un estrany al llit

Un estrany al llit miquel ruiz

L’endemà de les darreres eleccions europees, celebrades en maig de 2014, les xarxes socials bullien amb tot tipus de comentaris, anàlisis, arguments i opinions al voltant dels resultats que en van ixir. Hom les recorda, especialment, perquè van servir com a punt d’inflexió per polsar l’abast d’un partit polític nou que havia sorgit al recer dels moviments contraris al sistema establert des de feia anys, atapeït de gent que no trobava partits amb els quals identificar-s’hi i, en un altre gruix, per aquelles persones que hi veien un altra manera de funcionar diferent, fil per randa, dels partits convencionals.

Podemos va nàixer amb una embranzida espectacular enmig de l’enuig i l’enveja de Compromís -a qui li va eixir un dur competidor que li va esgarrapar un considerable espai polític- i al PSOE -a qui sí li va pispar uns quants milers i milers de vots- com a principals protagonistes, els uns de manera més positiva que els altres, en funció de les seues expectatives i dels resultats que en van aconseguir.

Encara recorde les baralles, les gresques, les polèmiques i els enfrontaments enfurismats que des de Compromís i PSOE s’hi van encetar i llençar en un allau notable, fins i tot calculat i orquestrat, en contra de Podemos. Els uns retreien al nou partit el seu tarannà espanyolista i centralista arrelat a la meseta ibèrica mentre que els altres en destacaven l’aspecte superficial i l’enganyifa del seu discurs polític. Dies, setmanes i mesos de lluites a l’esquerra de la sociologia política van ajudar a crear un panorama polític divers i amb al·licients nous per parlar-ne i debatre’n amb dosis exagerades de controvèrsies. Tot amb un afany per millorar les expectatives i, en una darrera fase, assolir les fites desitjades, com en qualsevol altre àmbit de la vida. Ha estat quasi un any i mig de travessia per un camí ple d’entrebancs, travetes, problemes, terratrèmols, tempestes i polèmiques. Al capdavall, un panorama de divisió entre partits i moviments esquerrans, un fet que, no obstant, no és cap novetat en la història política. En uns casos merescuts, en altres amb símptomes clars de desgast evident i, fins i tot, en alguns aspectes injust. D’ençà que hi ha haver les eleccions europees, en plena època de catarsi atiada per una corrupció creixent, hi ha hagut canvis en les tendències electorals que a poques setmanes d’una nova cita el 20 de desembre podria acabar de definir i perfilar el camí mamprès.

A la política, al voltant de la doble moral, les incoherències i la controvèrsia que s’hi escampa a dojo i sense cap tipus de mesura, cal esmentar que s’hi creen parelles i maridats que, d’antuvi, semblaven cridats a marxar en solitari. Ho dic perquè després de tot el que s’han dit i escomès -crítiques mordaces incloses- podrien acabar en matrimoni, almenys amb dret a marxar al llit, ensems amb possibilitat de còpula inclosa. No és sinó un altre exemple del que suposa en el món de la política la capacitat d’adaptar el vestit a tots els ambients on cal, en funció dels interessos i els rèdits que se’n poden aconseguir: indumentària de nit, de dia, amb amics, amb la parella, amb estranys, de luxe, amb sobrietat o amb xandall per fer esport. El llistat és ple de possibilitats. Això de la política és com una metàfora de les parelles i matrimonis que trobem a la societat actual. El que abans era blanc ara és negre. El que abans era bonic ara és un sinistre. El que abans era joiós ara és esgarrifós. El que abans eren elogis i estima ara és un odi incontrolat. Tot i això, hi haurà casament.

Em fa l’efecte que la coalició Compromís -una munió formada pel Bloc com a membre majoritari i amb l’alè dels minoritaris d’Iniciativa, els Verds i algun reducte més com Gent de Compromís- hauria de fer una aturada tècnica, una mena de temps mort com al bàsquet, per a reflexionar sobre el seu present i, el que és més important i cabdal per als seus militants, el seu futur més immediat ara que ja saben el que suposa tastar les mels del poder a la Generalitat i les alcaldies de molts ajuntaments, la mostra dels quals ho trobem amb la vara de comandament de la Pobla de Vallbona i Bétera, dos municipis dels més grans de la comarca amb més de 21.000 habitants. Eixe afany per pactar amb Podemos, amb escletxes i badalls polítics interns inclosos, va més enllà de formar grup propi. Suposa més subvencions, més ajuts econòmics, més recursos humans i tècnics, més visibilitat mediàtica i, especialment, una forma de pegar un cop de puny damunt la taula de Ximo Puig per recordar-li que són la primera força valenciana, en el cas que finalment així siga. Una forma subtil de fer una embranzida política a l’interior d’un Consell on el cap del Govern, un socialista, és el cap visible i, per tant, té una rendibilitat electoral major.

Ja ho he dic en algunes ocasions, darrerament. Compromís ha foragitat el seu tarannà més ortodox pel que fa a la seua filosofia política representada pel nacionalisme fusterià d’aquella Unitat del Poble Valencià de Pere Mayor per adaptar-se a la nova forma de gestionar -encoratjada pels nous temps- i, per tant, tastar el pastís de l’èxit: accedir al poder. Sembla que qualsevol pot formar-ne part. Les exigències han minvat a bon ritme.  

El mateix ha ocorregut al PSOE. Durant molts anys ha exercit el poder, fins el punt que ha deixat a un costat la seua ideologia més ortodoxa per convertir-se en una màquina perfectament engreixada per guanyar eleccions, una darrere de l’altra, orquestrada per obtindre les quotes de poder necessàries per emancipar-se de la mare pàtria i reeixir-se’n en el difícil món dels pragmàtics. Ara, al recer de les properes eleccions, es debat entre dos costats, dos núvies possibles: una de més moderada -Ciudadanos- i un altra de més agosarada i sorprenent, Podemos. Pot pactar amb qualsevol d’elles, en funció del cost polític que s’hi albire i de les demandes d’uns i d’altres. Caldrà veure-hi el peatge.

Tot això, però, té un cost. El primer ja s’ha vist a la nostra comarca, al cap-i-casal: Llíria. Compromís, eixe motor inexpugnable a la cerca del vot moderat guanyador, ha trencat l’amistançat amb el PSOE com a forma de pressió atès que estava en minoria front als socialistes que, sorprenentment, s’havien recuperat en les darreres eleccions. Algun llengut diu, fins i tot, que si el sou públic del seu líder Paco García depenguera de l’ajuntament -en comptes del Parlament valencià- aleshores no s’haurien separat. Caldrà vore-hi si hi ha divorci final. Més enllà dels 16 anys que porta en política el seu líder -tots ells remunerats adientment- jo hi afegiria que sap més de comunicació que tot l’ajuntament junt. Avui dia, la comunicació és vital per sobreviure en un món atapeït de “taurons” al mig de l’oceà informatiu i les xarxes socials per on tothom hi navega. No debades, hores abans del trencament del pacte, ens desdejunàvem amb una garrotada jurídica a Move -cosins germans de Compromís- per un recurs contra una ordenança del PP que tractava de regular el desgavell urbanístic arran de la manca de clavegueram en bona part de les urbanitzacions. Eixa notícia va quedar amagada amb la bomba que va esclatar a migdia amb les renúncies dels membres de Compromís. Casualitat o no, l’efecte va ser immediat. El tema del clavegueram va quedar silenciat i sols s’hi va parlar del trencament. Un bon exemple de la gestió comunicativa del seu líder que caldria estudiar a les facultats. D’això se’n diu perspicàcia i enginy. La resta són romanços. Ni una sola idea ni proposta s’ha escoltat més sobre eixe tema urbanístic tan important. Eixe fang urbanístic s’amuntega al mateix lloc on jeuen les conseqüències del famós PAI del Coto del Català, també tombat pels tribunals, impulsat -malauradament- per un govern d’esquerres fa tres lustres. Sembla que l’urbanisme no n’és l’assignatura més reeixida. Ser-ne govern i oposició alhora és difícil, és millor i més rendible mediàticament romandre a la banqueta dels suplents. És més còmode apuntar els gols dels èxits i espolsar-se els fracassos. Per cert, dies abans del pacte li vaig dir a un alcalde del Camp de Túria que un govern en minoria del PSOE a Llíria no seria desgavellat, gens ni miqueta. Ara m’ho ha reconegut.

Per cert, no sé si aniré a votar o no. N’estic fart dels polítics. No sé si faré bé o malament. Tinc dubtes. I molts. Potser reste a casa o vote en blanc. Ho pensaré. S’hi albira una ànsia excessiva de poder, un afany enorme per accedir als càrrecs, unes ganes immenses per fer el repartiment dels pans i dels peixos semblant al darrer sopar bíblic. Comptat i debatut, el poder pel poder.

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

No Comments Yet

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en