El rerefons de la política

El rerefons de la política

M’havien convidat per dinar. N’érem un grup reduït. Els meus interlocutors, importants dirigents socialistes. Volien parlar-ne sobre la situació de la nostra comarca, amb una atenció especial a les perspectives electorals de les passades eleccions municipals. El seu afany era copsar el meu parer sobre la situació política als nostres pobles. El meu punt de vista és fruït dels anys d’experiència que donen en haver trepitjat ajuntaments, parlar amb els agents socials i esbrinar alguns dels episodis més tèrbols que hi ha hagut al darrere de la realitat social i política de la comarca. Una visió aliena a qualsevol vestigi de partidisme polític -mai no he militat en cap partit, tampoc no ho tinc en perspectiva- i una opinió exempta del fanatisme que, malauradament, hi ha escampat pertot arreu del panorama de la comunicació actual.

D’entrada, vaig observar, d’un costat, una eufòria desmesurada amb les perspectives electorals que en aquell moment donaven els sondejos per a la Generalitat, amb una majoria absoluta del tripartit -PSPV, Compromís i Esquerra Unida en comptes de Podemos, cosa que no s’ha assolit- i, d’altra, una preocupació justificada per la situació que es vivia en algunes agrupacions dels socialistes, especialment, pel que fa a Llíria -el pal de paller, ara reeixida-, a Bétera, a la Pobla de Vallbona i, finalment, en una fase menys preocupant -o potser donada ja per perduda- a Benaguasil. Aquestes agrupacions tenien en comú un tret: l’escassa implantació de l’esquerra socialista -llevat de Llíria- que elecció rere elecció es traduïa i es tradueix en l’assoliment d’un ridícul que sempre millorava i millora l’anterior. En uns indrets més importants, però, que en altres. En algunes localitats, els socialistes han esdevingut un valor residual mentre que en altres han protagonitzat episodis importants i transcendentals de la política local. Potser es tracta de factors ambientals, sociologia pura i dura, dificultats per atraure gent per formar-ne les candidatures o, potser, no cal mirar més enllà que es tracta de coses habituals i inescrutables de la vida, política pura i dura. El ben evident és que no acabaven de trobar el camí per redreçar la situació. Així de senzill. No cal buscar-hi més explicacions ni arguments propis dels politòlegs. A voltes, la política conté més trets de lògica que no de frases filosòfiques inintel·ligibles per a la immensa majoria.

Em va sorprendre que al cas de la Pobla de Vallbona es va posar sobre la taula de roure -per cert, un bar de la comarca humil i casolà- el nom d’una persona coneguda i popular. Quan dic popular no sols em referesc al fet que siga molt coneguda i estimada sinó també que ha tingut vinculacions al Partit Popular. He de reconéixer que em va sobtar molt aquest fet. Quasi se’m para el mos a la boca en sentir-lo, tot i que el que menjava era un peix a la planxa, tendre i ben saborós. Res, però, em sorprèn ja al món polític. Hi ha molts interessos i moltes entremaliadures que fan, a sovint, fàcil el més difícil i, alhora, difícil el més fàcil. Nogensmenys, són les coses típiques de la vida. El rerefons polític es redueix, en moltes ocasions, a fets i successos inversemblants des de fora però que, una volta coneixes els lligams interns, es fa més fàcil de pair i, fins i tot, de justificar amb fermesa. A la Pobla els socialistes trontollen a la deriva enmig d’un oceà immens atapeït de taurons i bèsties tot esperant per repartir-se’n les despulles electorals que hi queden quan es produesca el naufragi final, semblant a un Titànic amb reminiscències cinematogràfiques. Una mena de llops que s’acosten per menjar les vísceres. En aquest cas cal afegir-hi les conseqüències de formar part d’una coalició de govern, en l’actualitat, on els socialistes han quedat diluïts com el sucre ho fa en endinsar-se en el cafè del matí. Encapçalar alcaldia és un esglaó superior que permet una visibilitat mediàtica que, d’altra manera, no es té i, per això, cal fer un exercici polític estudiat per contrarestar eixa inferioritat, no sols numèrica sinó també política. El que avui són les mels de l’èxit per ser-ne poder l’endemà pot esdevindre un reducte testimonial. La truita ha canviat en menys de dos dècades. Recorde quan als plenaris de la Pobla sols hi havia el PP, el PSOE i Esquerra Unida, aquest últim amb un sol regidor. Ara hi ha molta diversitat -partit dels xalets inclòs- però sembla que, per sobre de tots, n’han sobreviscut el Partit Popular com a majoritari però en minoria i Compromís que ha reeixit com la vertadera alternativa. Qui ho hauria dit fa uns anys! La política, però, és plena de sorpreses.   

A l’esmentada reunió, em van demanar si coneixia algú que poguera fer tremolar els ciments de la política local de la Pobla de Vallbona. La meua ment s’hi va quedar en blanc. Difícil pregunta i impossible resposta. No hi ha hagut mai cap capitost o líder esquerrà capaç d’enderrocar l’estructura conservadora de la història del poble i liderar una candidatura engrescadora i il·lusionant. No sols un líder capaç d’encapçalar un projecte seriós i encoratjador sinó també d’agrupar tots els sentiments esquerrans escampats pels anys de desencís i lluites internes. S’han mirat massa el melic i han pensat poc en el poble. Compromís ha fet encoratjar, però, una majoria ben ampla per atraure un públic divers i transversal tot defugint els signes d’identitat com a targeta de visita per evitar una remor al seu voltant. Les eleccions municipals van posar cadascú al seu lloc. Compromís com a hegemònic amb tot mereixement, el PSOE en un naufragi permanent mentre que Esquerra Unida -salvada en el darrer moment per l’absència de Podemos- resta, ara, absent i silenciada. Tots ells són el paradigma fidel que sense fer una oposició seriosa ni un treball de fiscalització punyent -els dits a la nafra, com es sol dir- es pot arribar a governar.

L’escenari polític comença a dibuixar-se, a poc a poc, a mesura que transcorren els mesos. En un costat, el PP lluita per recuperar l’estima perduda després d’anys i panys de majories aclaparadores, on el diàleg i la tolerància no han estat, precisament, els eixos fonamentals. En l’altra cantonada, Compromís abasta, a passos de gegant, tot l’espai polític esquerrà al recer del naufragi del PSOE -esvaït com l’aigua estiuenca i sense un rumb conegut- i d’Esquerra Unida, somorta per la creixent puixança de Podemos. Al fons de tot, Cupo intenta mantindre el rumb amb el seu cabal de vots, substantiu a les àrees residencials.

En parlem dels socialistes a l’hora d’escollir els seus candidats. Podríem parlar-ne, però, de la resta de partits. A voltes la democràcia interna no és sinó una entelèquia per endolcir els àpats. Amb la mirada posada, de gairó, en l’horitzó de les properes eleccions locals, els partits treballen a cada moment la forma de fer rendible cada actuació municipal, tant s’hi van que en les fotografies oficials apareguen més regidors que gent del carrer. S’obre una etapa nova, amb moltes expectatives i alhora incerteses per redreçar una situació que als últims anys ha trontollat entre les pel·lícules berlanganianes i els films del Padrino. Quasi res per endavant! Per cert, que en la pàgina de la transparència encara figure el nom de l’anterior batllessa no és sinó una mostra fefaent de la deixadesa i l’apatia, com aquelles paraules que se les emporta el vent de tramuntana dels darrers dies. La modernitat i la transparència són lluny de la Pobla.

 

 

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en