El misteri de la Calderona fet llibre

lacalderona2

David Coronado publica la novel·la ‘La Calderona’ al voltant de l’actriu que va donar nom a la serra que vigila el Camp de Túria

No tota la gent que habita al seu voltant ho sap. Ni de bon tros. Potser ni la meïtat. Però la Serra Calderona rep el seu nom en honor d’una jove actriu i cantant del segle XVII, María Calderón. Una dona que prompte va veure truncada la seua carrera al Madrid dels Àustria, i es va tindre que buscar la vida primer en un convent de monjes i després, en una inesperada jugada del destí, fent de bandolera en aquestes muntanyes. Al menys, aixó diu la llegenda. Li deien la Calderona, i les seues peripècies, adobades amb una història de d’amors impossibles, traïcions i intrigues, acabaren per donar nom a la estribació que és senya d’identitat del Camp de Túria. De fet, l’actriu va ser mare de Joan D’Àustria, qui en realitat era fill bastard de la relació d’ella amb el monarca Felip IV. I aixó va fer que el nom de la Calderona fóra objecte de la ira de qui volia perjudicar el seu fill, un dels polítics, militars, legisladors i estrategues més rellevants d’aquell segle.

Tot aixó ho conta David Coronado (València, 1970) a la seua primera novel·la, ‘La Calderona’ (L’Eixam Edicions, 2017). Un més que interessant llibre que es suma a la obra de teatre que la companyia Yllana – també valenciana – ha passejat este mateix any per escenaris de tot l’estat (com el Festival d’Almagro, a Ciudad Real), també recreant la història de la Calderona peró a ritme de hip hop. La selecció musical que ha fet Coronado (i que es pot escoltar a una llista d’Spotify) es una mica més clàssica, més barroca, més adient amb l’época. Però les pàgines del seu llibre són igual de colpidores. Ell mateix ens explica l’origen, com es va concretar al seu cap la idea d’escriure el llibre: “Estava d’excusió amb la meua filla i uns amics, al castell de Serra, i vaig preguntar per curiositat a la gent si sabien  la raó per la qual la serra es deia Calderona, i en vore que gairebé ningú coneixia que havia sigut una actriu del segle XVII – que després es va ser monja a un convent i finalment aparegué açí de bandolera – , els hi vaig contar la llegenda”.

No cal dir que la extraordinària vista des del cim de la serra va ser completament inspiradora per a Coronado. Una mena de visualització immediata de la novel·la, molt abans de decidir escriure ni una sola línia: “Quan això es conta des del castell de Serra, veient els camins que creuen la serra, la ciutat de València al fons, el port, l’Albufera, fins i tot el Montgó… se’t passa la novel.la per davant, la visualitzes perfectament”, reconeix. El seu treball és fruït de “dos anys llegint comèdies, història, política, dança, gastronomia, roba i música de l’época, del segle XVII; i dos anys més ja d’escriure el contingunt del llibre”. I es pot dir que, com a qualsevol novel·la històrica, els fets documentats i la llegenda es mesclen, tot i que en el seu cas s’enorgulleix de poder dir que el percentatge de realitat és superior a la mitjana habitual del génere: “La part documentada és molt potent, i tot el que es conta és cert, menys el 10% del llibre, que és la llegenda del seu paper com a bandolera a la serra: eixa és la única part que es considera llegenda, perqué no s’han trobat documents que ho acrediten”.

El personatge, fascinant pel seu propi trajecte vital i per la seu utilització com a arma política per perjudicar el seu fill Joan D’Àustria, va cobrar relleu més de cinquanta anys després de la seua mort, “perqué el seu fill va ser un polític de primera fila, i el fet que fòra fill d’una actriu era perfecte per a ser injuriat i insultat”, ens diu. En tot cas, no pensem que la novel·la és abordada pel seu autor com un exercici d’estil en l’òrbita d’alguns treballs del mateix ram que es converteixen en best sellers. De cap manera. Coronado entén que el seu és un treball fet amb “material d’enderroc”, i que no té cap sentit abordar un determinat estil de novel·la si no és per a “fer paròdia, per a subvertir-lo”. És per aixó que recomana acostar-se al seu llibre amb el mateix espèrit que quan un s’encomana a pel·lícules com ‘Los duelistas’ de Ridley Scott (1977) o ‘Barry Lyndon’ d’ Stanley Kubrick (1975). Perqué si d’alguna cosa defugeix l’escriptor és de l’ortodòxia, cosa que fa que les seues pàgines siguen perfectament atractives i digeribles per a un públic d’allò més ampli: “Eixa és la raó per la qual m’agraden Amenàbar o Kubrick, directors que fan películ·les amb apariència de génere, peró molt personals”.

Tot i la seua potència evocadora, David Coronado ens diu que la història de la Calderona la veuria més com a una sèrie de televisió, d’uns quinze o vint capítols, pel seu ritme”, que no pas com a un llargmetratge, quan li preguntem si se la imagina adaptada a la pantalla. El que no canvia, malauradament, són les claus socials i polítiques que envolten l’acció, tan comunes al segle XVII com a l’actualitat: “Aleshores hi havia tensions territorials, crisi económica, corrupció i reis que tenien amants amb vides sexuales molt actives, i si ens fixem al que passa ara mateix, es pot dir que no hem canviat massa en 400 anys”.

 

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.