Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Els raigs de sol entraven amb intensitat pels finestrals que presidien àmpliament unes parets sòbries construïdes en un barri d’alt poder adquisitiu fins fondre’s en les pantalles dels ordinadors. Les taules estaven col·locades amb mestria de forma que els treballadors -periodistes experimentats amb la companyia dels becaris habituals- hi podien caminar amb rapidesa sense cap tipus de problema. La planta baixa encara bullia a eixes hores després d’un matí de vertigen tot i que es tractava d’una vesprada del mes d’agost on la voracitat informativa és menor i on la majoria dels polítics fan vacances en alguna platja turística del litoral mediterrani o en algun indret paradisíac del Carib. Les rodes de premsa, com les faves comptades, omplin els espais informatius i són rebudes com l’aigua de l’estiu enmig de la xafogor d’una capital metropolitana. El polític o partit que es capaç de capficar-se en una redacció d’un mitjà de comunicació hi té molt a guanyar atesa la manca de fonts informatives disponibles en estiu. De sobte, un dels redactors rep una telefonada d’una veu amiga que el convida a sopar eixe mateix dissabte per commemorar el seu aniversari. L’única condició és anar-hi amb una amiga. Després d’unes quantes gestions, totes infructuoses, m’hi oferesc per anar-hi tot i que no puc complir-hi la condició. Accepta i ho comunica al seu interlocutor. Pel que sembla hi anirà gent molt coneguda, d’eixes que ixen per la televisió i omplen les hores dedicades als temes del cor. De fet, l’amfitrió és un periodista molt conegut expert en eixe terreny informatiu.
La volta ciclista a Espanya, les darreres notícies arran d’un accident de trànsit amb moltes morts, els rumors sobre alguna possible notícia relacionada amb el terrorisme o, fins i tot, la inestabilitat que es viu, dissortadament, en alguns països àrabs -Orient Mitjà- queden enrere, definitivament, per acabar el dia amb un sopar en un barri dels afores de la capital. Es tracta d’un àtic ubicat a l’interior d’un complex residencial dotat amb seguretat privada, amb tot tipus de detalls i complements que ens comuniquen que l’indret no és accessible per a qualsevol butxaca ni poder adquisitiu moderat. Després de passar una sèrie de mesures de seguretat, agafem l’ascensor per pujar a l’habitatge en qüestió. Piquem a la porta i ens obren, per a la nostra sorpresa, unes drag queen que tot amb un somriure de galta a galta ens ofereixen un aperitiu de benvinguda. Al mig d’una safata que porten a les mans cadascuna de les dues drag, ens ofereixen una espècia de polseta blanca arrenglerada en uns cavallons d’allò més ben fets. Després de defugir l’aperitiu tot excusant-nos per a la fi de la vetllada, ens endinsem al pis de l’amfitrió que ens acull amb una alegria enorme com si ens coneguera de tota la vida, almenys a mi. Ens hi presenta a la resta dels convidats als quals reconeixem per la seua presència habitual en tota mena d’espais i programes televisius del moment. La naturalitat i la germanor amb què es desenvolupa la resta de la nit és un dels ingredients a tindre en compte. Els àpats que ha encomanat en un restaurant asiàtic de prestigi de la capital, amb un nom exòtic naturalment, es combinen amb un tràfec d’anades i tornades de les safates que ens havien rebut a l’entrada de l’àtic. Tothom ho viu amb un somriure com si es tractara d’una acció habitual a les seues vides. Per a persones que ens toca molt lluny eixe món ens sobta eixe tipus de situacions. Si més no, ho portem amb una esportivitat manifesta atiada per les begudes alcohòliques que hi ha per totes les estances del pis. Els periodistes del cor que hi ha es barregen amb altres personatges protagonistes dels mateixos fets informatius que, després, es comenten amb fruïció als espais televisius. La ratlla que ha d’haver-hi, sempre, entre un periodista i un protagonista d’una notícia n’ix malmesa. La nostra innocència dels primers anys de la professió resulta esquarterada eixa nit. Uns i altres conten amb total harmonia i naturalitat les interioritats de les darreres exclusives, els diners que brollen a dojo per una simple aparició televisiva i n’anuncien la propera malifeta d’un determinat personatge públic. La jornada acaba amb l’arribada d’un personatge, com la cirereta al pastís, que ha omplert desenes i desenes d’hores sobre els seus nuviatges, separacions, divorcis i bajanades de tot tipus que ha fet al llarg de la seua vida. Les safates encara porten aperitius inacabables a altes hores de la matinada, presagi que la nit és jove i queden moltes coses per ocórrer.
A la universitat ens havien ensenyat que el periodista i les seues fonts informatives han de tindre una relació cordial però mai a la vida han de ser amigues i tindre una relació tan estreta com si en formaren part de la colla. Eixa nit vam aprendre que una cosa és la teoria i un altra de ben diferent la realitat. La vida és una suma de situacions que ens ajuden per millorar en el nostre camí, tant el laboral com el personal. D’aquella vetllada ja han passat uns quants anys i s’han aprés moltes coses, especialment a tractar una de les eines més preades per a un periodista com són les fonts informatives, aquelles que ens ajuden a arribar a una notícia. Per això, hem de saber tractar però sempre hem de col·locar una ratlla que mai no hem de sobrepassar, especialment pel que fa a la nostra independència informativa, un dels nostres senyals d’identitat que ens fan augmentar la nostra credibilitat davant l’opinió pública. Al món periodístic sovintegen les vetllades, dinars, berenars i tot tipus d’esdeveniment gastronòmics amb què els polítics tracten sempre de dirigir els temes amb un sentit i uns ingredients determinats perquè es coga al seu gust.
Un dia sopava amb uns amics quan va sorgir el tema dels polítics i les relacions d’amor i odi amb els periodistes. Hi vaig contar anècdotes i episodis viscuts amb el món de la política d’esta comarca i d’altres contrades que ara no en vénen al cas i vaig aprofitar per fer-ne una enumeració d’alguns casos. Entre d’altres coses, hi vaig narrar un llistat de polítics amb els quals no hi tinc ja cap relació arran d’algunes crítiques mordaces i punyents. Em van deixar de parlar perquè no els agradava allò que escric i conte en esta columna des de fa més de dos lustres. Durant eixe període de temps hi he tingut per a tots els partits polítics -dretes i esquerres- així com a determinats personatges -homes i dones, sense cap tipus de favoritisme de gènere- que pensen que estan exempts d’una mirada crítica pel simple fet que tenen poder, diners i relacions als més alts nivells. Pel que fa a acceptar les crítiques -positives o negatives- no hi ha cap tipus de distinció entre els partits polítics. La fi de les ideologies que en el seu moment va presagiar un personatge com Fukuyama es podria aplicar en este cas, sols en este perquè en la resta la seua teoria camina desencertada. Quan la relació entre el periodista i el polític, veritable ens de poder econòmic i social, s’escurça tant fins que l’un i l’altre fonen llurs vides, aleshores hi ha el perill que el mitjà de comunicació esdevinga en un simple transmissor d’allò que el polític vol dir per edulcorar l’opinió pública i, per tant, foragitar qualsevol tipus de crítica o mordacitat al treball periodístic. Ha d’haver-hi un mur clar per evitar eixe tipus d’interferències que posen en perill l’honestedat del periodista. Si més no, la situació no és tan crítica com la que es viu en altres països tot i que no s’ha de perdre mai la perspectiva dels primers anys de vida professional, eixa innocència controlada és important perquè eixe límit entre ambdues parts continue amb claredat. Mentre redacte este article d’opinió llig de gairó una crònica on es parla dels problemes que tenen els periodistes a Rússia per fer el seu treball quotidià amb dosis enormes d’independència i honestedat (l’objectivitat la deixem per a un altre espai). Quan un periodista emprenya el polític de torn, el detenen, l’acusen de tinença o tràfic de drogues, tot amb un intent per foragitar-lo de la circulació i substituir-lo per un altre de més dòcil i manejable. Sortosament, la situació a casa nostra no és tan perillosa, mai però no podem creuar els braços de forma complaent.