Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
Mentre acabàvem de dinar, tot esperant les postres, el meu interlocutor fa furgar en una de les seues butxaques i va traure un full. Me’l va ensenyar i em va etzibar: “és l’oferta pública d’ocupació per als propers mesos, hi ha un grapat de llocs de treball, te n’interessa algun?”. Vaig agafar el paper i el vaig llegir per damunt. Li vaig donar les gràcies i, després, li vaig dir que no n’estava interessat. Em va sorprendre l’oferiment i la tranquil·litat amb què ho feia. No sé si seria la primera volta o n’estava ja acostumat. E
l meu interlocutor era un capitost en un ajuntament, tenia el poder suficient i la capacitat política per capficar una persona en un determinat lloc de treball públic sense cap problema i, per descomptat, tenia una gran oratòria i una facilitat molt acurada en les relacions socials. Tot i que cada volta els processos selectius són més segurs, justos i en igualtat de condicions per als aspirants, hi ha encara una dèria de determinats polítics per saltar-se les normes que hi ha en l’ordenament jurídic per condicionar o incidir en determinats resultats. Nogensmenys, és una pràctica arrelada a les polítiques dels cacics i a èpoques en què l’amiguisme constituïa una de les dreceres més directes per aconseguir un determinat lloc de treball. Eixa forma de funcionar suposa una infracció sobre la legislació vigent i, a més, és una forma de menystenir la resta de participants en els processos.
Els polítics, no obstant, s’asseguren de consolidar i arrelar una forma de vassallatge pròpia de l’època medieval entre els seus súbdits. Sabrà que així sempre hi haurà gent entre els treballadors de l’administració que li deurà un favor i farà, fil per randa, allò que el polític desitge, de cap a cap.
El famós dinar que va mantindre el president Mazón el dia de la Dana, en qualitat de president del Partit Popular en comptes de president de la Generalitat, així com ell va especificar, ha posat sobre la taula eixa forma de funcionar que tenen alguns polítics de pensar que l’administració és una part de casa seua. Pensen que poden fer el que vulguen perquè res no els ho impedirà. En el cas de Mazón es tractava d’un dinar amb una periodista per oferir-li la direcció d’À Punt. Tot i que el president devia saber que eixe càrrec es tria per un concurs públic, Mazón va pensar que es podia saltar qualsevol procediment legal que, per això, ell n’és l’amo.
No debades, les enquestes que les setmanes abans s’havien conegut sobre la gestió al capdavant de la Generalitat asseguraven una consolidació en el vot al Partit Popular i, fins i tot, s’albirava la possibilitat d’una majoria absoluta en les properes eleccions autonòmiques. Les declaracions de l’ex consellera Salomé Pradas en què reconeix el seu desconeixement sobre les emergències no ha fet sinó ratificar que els polítics solen emprar, massa a sovint, els mèrits d’amiguisme, afinitat o partidisme a l’hora de designar les persones que exerciran determinades responsabilitats públiques.
No es tracta que el polític siga un expert en la matèria sinó, sobretot, que sàpiga gestionar, prendre decisions i demanar els consells i l’assessorament dels tècnics que en saben per a perdre les decisions correcte. Possiblement, això hauria ajudat a salvar i a protegir moltes vides.