Banner papereria Ruiz

Aquest 8 de març, alcem la veu!

isabel montaner

Isabel Montaner, portaveu de Compromís per l’Eliana

“No oblideu mai que només farà falta una crisi política, econòmica o religiosa per a que els drets de les dones siguen qüestionats. Aquests drets mai son adquirits. Deureu permaneixer alerta durant tota la vostra vida”Simone de Beauvoir

Amb aquesta cita de una de les escriptores i feminista més reconeguda del s.XX, nascuda fa 113 anys, comence les reivindicacions amb motiu del Dia Internacional de les Dones, el 8 de març.

No podem obviar que fa un any el planeta sencer travessa una pandèmia sanitaria de caracter mundial.

Una situació que ha posat al centre de les polítiques públiques la necessitat de salvar vides i on allò que permet la vida han estat i continuaran siguent les persones que es dediquen a cuidar, curar i criar.

Enguany és evident que hem de parlar del que suposa viure en una societat patriarcal i on el capitalisme sembla que és més important que la vida de les persones. On queda allò de “sense vida no hi ha economia”?

Doncs, sense dubtes queda en els lideratges que aposten fermament pel feminisme. Un lideratge que s’ha evidenciat a tot el món com l’única garantia de bona gestió en global i que al nostre entorn també te cara de dona.

Perquè és evident que la pandèmia sanitaria està aguditzant l’impacte sobre les dones on, no només estan més exposades que els homes, ja que son majoria dins del personal sanitari, infermeria i auxiliars (un 84,2%) com a personal de neteja (un 93%) o com a exemple a l’atenció als comerços d’alimentació on el 84% són caixeres.

Estar a aquesta primeria linia evidencia el major impacte laboral que pateixen les dones, però obviament no podem oblidar que la majoria de persones que assumeixen major càrrega en les tasques de cures i de criança son les dones (un 95%).

Un panorama el que es presenta que fa que eixa frase de Simone de Beauvoir continue tan vigent com quan la va pronunciar, doncs la realitat és que cada dia lluitem per avançar en drets socials i en la igualtat real i efectiva entre dones i homes que no serà possible si no es visibilitza encara més a qui és IMPRESCINDIBLE per a garantir la vida de les persones i a qui hem de garantir que no caiguen constantment a la precarietat.

Enguany farem les nostres reivindicacions amb seguretat i amb fermesa, alçant la veu com podem, desgraciadament moltes des de l’espai privat i més fosc del que ens agradaria estar.

Però sense oblidar que no podem donar cap pas enrrere, que ens calen polítiques públiques al servei d’eixes imprescindibles i que més enllà del recolzament puntual a la celebració del 8 de març, és urgent que totes les institucions tinguen clares les necessitats de la ciutadania i que cal invertir en polítiques de conciliació, d’erradicació de la bretxa salarial, polítiques educatives on s’implante la coeducació com a base de tot el curriculum, en definitiva polítiques globals i  els eixos siguen el feminisme i l’harmonització amb el planeta, el que s’anomena com ecofeminisme, perquè no es pot permetre cap pas enrere i en la meua opinió eixe és l’eix d’inici del que serà la Llei Autonòmica d’Igualtat que aquest 8 de març inicia el procediment d’audiència previa per a la seua tramitació.

Finalitze, com sempre, amb un apunt des del caracter local, és evident que els Ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i només per aquesta responsabilitat és impensable que continuem trobant-nos gestors com els que hi tenim a l’Eliana que mentre fan alguns discursos puntuals amb motiu de la commemoració d’alguna reivindicació feminista la realitat és massa trist, doncs le que es demostra és l’absència de l’assumpció de l’agenda feminista com a prioritaria, cap política pública adreçada a pal·liar les bretxes de gènere i sense assumir la corresponsabilitat a la que s’han compromés les institucions públiques, una imatge que sembla que no els agrada que visibilitzem però que és evident quan enguany per exemple s’ha deixat de realitzar els tallers de nadals per a les xiquetes i xiquets del poble o on la falta de voluntat política de qui te les competències de convocatòria dels òrgans col·legiats és tangible i ens mostra com ni tan sols podem cuidar les nostres filles i fills.

A qué estem esperant per a implantar aquesta perspectiva ecofeminista des de les institucions? Que més cal que expliquem a qui ni tan sols és capaç d’assumir les competències des del consens i els acords?

Enguany més que mai, alcem la veu pel feminisme! I diguem ben alt que no pegarem ni un pas més enrere!

No hi han comentaris

Deixar un comentari

El vostre correu no es publicarà.