Nico Marco, regidor de l’Ajuntament de Llíria
Fa ja més d’una setmana des de l’inici de l’alt al foc a Gaza. Tanmateix, en una sola setmana, l’exèrcit israelià ha matat dotzenes de palestins. Tots ens imaginàvem que Satanyahuno compliria el que va signar. (Tant de bo m’equivoque, però té tota la pinta que l’acord a correcuita només va ser una operació de maquillatge in extremis per vore si encara arribaven a temps per obtindre el premi Nobel de la Pau per a Trump). El que no ens imaginàvem, però, (almenys aquest humil opinador, m’alegre de mantindre encara un poquet d’ingenuïtat), és que ho faria des del primer dia fent un exercici de cinisme suprem…
Quan, a partir de 1502, el governador Nicolás de Ovando va establir “las encomiendas” a les Índies acabades de descobrir, els colons arribaven a un territori, plantaven el pendó de Castella i un agutzil llegia un text pel qual si ningú reclamava, aquella terra passava a ser propietat del rei, administrada per “el encomendero” i els seu pobladors esdevenien els seus vassalls, esclaus en la pràctica. Si es resistien, els mataven. Sempre he pensat que aquest és un dels més grans exemples històrics de cinisme, perquè, òbviament, aquells pobres indígenes no havien sentit mai el castellà i no entenien res del que llegia aquell agutzil: ningú reclamava res. Doncs ara, Satanyahu, ha deixat Ovando com a un xiquet de primera comunió. Ara,Satanyahu i el seu govern s’han inventat una línia imaginària que no poden traspassar els palestins i no l’han marcada. Les persones que l’han traspassat, per descomptat sense saber-ho, han sigut assassinades. Ahir una família d’onze persones! El motiu que adduix l’exèrcit israelià és la legítima defensa. Quin perill suposa un cotxe amb onze persones d’una família (la major partinnocents xiquets i xiquetes) per als tancs d’un exèrcit? Cap! És simplement, un altre exemple de la política de genocidi.
Dalt deia que l’actual alt el foc (que tots celebrem, més val això que no res) té tota la pinta de ser un fake. Tant de bo m’equivoque, però no només és que les dos parts l’estan incomplint (en proporció molt diferent, dit siga de pas), és que a Satanyahu no li convé de cap de les maneres que hi haja pau o alguna cosa mínimament semblant. De tots és conegut que, abans del salvatge atac de Hamás, estava capficat en greus problemes judicials i polítics. Hui dia encara és així, i no és gens descartable que algun dia puga entrar en presó. (Tant de bo!) A més, cada vegada té menys suport del seu poble i “l’estat de guerra” l’afavorix des de molts punts de vista. Tot i això, tot i ser un fake, el fràgil alt el foc és millor que no res i tant de bo esdevinga una oportunitat per avançar en una situació en què, com a mínim, s’ature definitivament el genocidi. A partir d’ahí es podria començar a treballar envers una solució que, sens dubte passaria pels dos estats i per un procés llarg i dur de negociacions i, sobre tot, de molta pedagogia i canvis de mentalitat en les dos parts. Parlem d’anys, segurament dècades. Qui duga endavant eixe procés sí mereixerà de veres el premi Nobel de la Pau, i no un multimilionari que només vol vendre més i més armes o una dona la lluita de la qual és molt legítima (Maduro és un dictador execrable, quede clar) però que ha expressat el seu suport al que ha fet Benjamin Netanyahu des dels atacs del 7 d’octubre!
Parlant de gent mereixedora de premis, l’altre dia vaig tindre el privilegi de conèixer Toñi Garcia, presidenta de l’Associació de víctimes de la DANA 29-O. Participà a l’Aula de Ciutadania de Llíriajunt amb el periodista Sergi Pitarch i el professor Juanjo Adrià i donà un exemple de dignitat i superació. Potser no siga mereixedora del Nobel de la Pau (encara que molt més que qualsevol que recolze a Netenyahu), però sí mereix tot un premi a la resiliència: continua endavant treballant per la justícia i ho fa plena de coratge, humilitat i humanitat. I només demana això, justícia. Amb el temps els tribunals decidiran. Però mentres, la justícia més bàsica i ràpida, la política, encara no la té perquè el president de la Generalitat és un ninot autoindultat, s’aferra al càrrec a qualsevol preu i el seu partit li ho permet.Tant de bo, més prompte que tard, els valencians li regalem, a ella i a totes les altres víctimes, el premi de vore fora del govern de la Generalitat a eixe ninot autoindultat i a tota la seua colla d’ineptes!