Nico Marco, regidor de l’Ajuntament de Llíria
Sí, però no. Hui ha quedat ben clar. És cert que vivim en un sistema teòricament democràtic que va propiciar la mort del dictador ara fa 50 anys i que és molt millor que el que hi havia abans. Però també es cert que no és (ni molt menys) un sistema perfecte i que no serà mai una democràcia completa fins que no es faça una transició també al sistema judicial…
Des que l’ilustratbaró de Montesquieu va publicar el seu Esperit de les lleis a 1748, ningú dubta que la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial és condició sine qua non per a un bon sistema polític i més si ha de ser democràtic. Tanmateix, com veiem hui clarament, és una condició necessària, però no suficient. Per què? Doncs perquè qualsevol de les tres parts pot abusar del seu poder…
Parlant clar i ras, el que ha passat hui, (per cert, no pot ser casualitat que haja sigut el 20N, jo també tinc canes i sé que la casualitat no existix), la condemna del Tribunal Suprem al Fiscal General de l’Estat és un clar exemple d’abús de poder. En paraules del magistrat emèrit d’aquest mateix tribunal, José Antonio Martín Pallín, és “un colp d’estat judicial”, una sentència clarament política més pròpia d’altres llocs o d’altres èpoques. Ja ho va avisar MAR (de fang), el fiscal aniria “p’alante”. Els 5 jutges (ú d’ells el que el mateix PP va dir que els permetia controlar la sala segona del Suprem) li han fet cas. Recorda a sentències com la del tristament famós cas Dreyfuss fa més de 100 anys a França. No sóc jurista ni mai he tingut ganes de ser-ho (i menys ara), però crec que tinc un poc d’allò que es diu sentit comú. I el sentit comú diu que si hi ha mitja dotzena de periodistes que afirmen (arriscant-se a cometre perjuri si no diuen la veritat) que el fiscal general no va ser la seua font, que era una de les altres 600(!) persones, és que és innocent.
El passat mes de maig, a l’Aula de Ciutadania tinguérem el privilegi de poder tancar el curs amb el jutge Joachim Bosch. Una de les coses que ens va contar en la seua conferència és com la cúpula del sistema judicial franquista passà a formar també part de la cúpula del sistema judicial “democràtic” a partir de 1977. El ministeri de justícia de Suárez hagué de tirar mà del que tenia, però no es podia després haver fet “neteja”?. Sé que és una paraula lletja, però és el que cal fer després d’una dictadura: si eixos jutges estaven en la cúpula del sistema judicial franquista, òbviament és perquè eren franquistes actius i convençuts. I molts dels que formen part de la judicatura hui dia són encara els seus hereus. Fan falta molts diners per afrontar els anys d’estudi que suposen unes oposicions a jutge, i la majoria de fills de la gent humil no es pot permetre eixe luxe; encara que podrien tindre les condicions per a ser bons jutges, no se’l poden permetre. Els fills de les famílies hereves del franquisme, sí poden.
La dreta començarà ara a lladrar demanant eleccions, etc. En una cosa de les que diguen tindran raó: s’ha donat una molt mala imatge de la nostra democràcia, del poder judicial en concret. Però no és, com diran ells, el fiscal general o el govern qui ha donat eixe cop a la democràcia i a la judicatura. És el jutge Hurtado amb la seua vergonyosa instrucció i són els 5 jutges del tribunal suprem amb la seua vergonyosa sentència, els qui donen eixa mala imatge. Ja ha passat més voltes, ahí està l’ex-jutge Garzón a qui la justícia internacional ha donat la raó. Esperem que açò de hui ens òbriga els ulls i entre tots pugem aconseguir que siga l’última volta!