Vitroglass

“No sóc artista. Sóc un transmissor, i punt”

boti
Foto: Josep Arroyo

Pep Gimeno ‘Botifarra’ estarà el 22 de setembre a la Casa de la Cultura de Serra

CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA

És, a més d’un corredor de fons, un transmissor essencial de la música popular valenciana, aquella que es transmetia oralment de generacions en generacions. Aquella que arribà fins a nosaltres sense cap suport discogràfic. Pep Gimeno Botifarra (Xàtiva, 1960) s’ha convertit pràcticament en un fenomen mediàtic els últims cinc anys, tot i portar més de quaranta dedicant-se a la música. Aprofitem per parlar amb ell, trucant-li al telèfon de taula (ell no té mòbil) de la seua casa de Xàtiva, tot just abans que es marxe a un concert a la pedania de El Raspai, a la comarca de El Carxe, a Múrcia: un territori on es parla valencià, des que l’expulsió dels moriscos va fer que els seus pobles foren repoblats per gent de Petrer, Novelda i El Pinós. Col.laborador els últims anys de gent com Verdcel, Feliu Ventura, La Gossa Sorda, Ovidi Twins o Néstor Mont, ara mateix Pep Gimeno Botifarra té l’agenda més atapeïda que mai, amb concerts a diversos països d’Europa i fins i tot, d’Àfrica. No para. Estarà el pròxim 22 de setembre a la Casa de la Cultura de Serra, dins de la programació del segon cicle comarcal de música Ovidi Montllor.

Com vius el fet de portar més de 35 anys fent música i que no haja segut fins el últims cinc o sis anys que heu obtingut el reconeixement de públic i mitjans? T’ha fet això encaixar l’èxit amb més naturalitat que si fores un jovenet de vint anys?
Sí, la naturalitat en aquesta terra també és que ens donem compte de les coses a última hora (rialla). Estic content. Jo cante des de fa 40 anys. Tinc 57, i des que era xiquet que cante. El que pretenc és que no es perga eixa tradició, i que seguisca la nostra cultura. També estic content que m’hagen reconegut i m’hagen donat molts premis, clar que sí. L’altre dia vaig coincidir amb Josep Nadal, de La Gossa Sorda, qui em deia això de eres profeta en la teua terra i la veritat és que per a mi és un orgull, també per portar per la bandera del meu poble.

El teu repertori es nodreix de cançons de les comarques centrals de València, que han anat passant de generació en generació de forma oral i espontània, sense gravacions que les immortalitzaren… és per això que sents que eres més un transmissor de la tradició que un artista, tal i com es considera hui als artistes?
És el que he anat recollint tota la vida del que escoltava a la gent major, cançons que estaven oblidades i que la gent major no volia cantar per vergonya. Si ara alçaren el cap i veieren el cas que la gent fa a aquestes cançons, no sé què pensarien. Fliparien. Jo sóc un “cantaor” i punt, ja està. Un treballador. És el que he fet tota la vida. Jo no sé de música. M’he ensenyat jo mateix. Anava gravant en cinta de cassette, a la meua bola, després ho sentia en casa, i així és com anava treballant.

Com fas per acumular tantes cançons al cervell? No et falla mai la memòria? Ho gravaves tot en cinta de cassette? Als que ho veiem des de fora ens sembla molt sorprenent.
N’hi ha una dita popular que diu que càrrega a gust no pesa. Això vol dir que quan a una persona li agrada això tot està bé. M’encanta. I no sé què collons passa que ho absorbisc de seguida. Els músics em diuen que no sé llegir música, i és veritat. Ma mare em deia: per què no vas a solfeig? I jo li deia que no m’agradava. No és que n’estiga penedit, però molta gent del cant tradicional valencià pot perdre la frescor amb eixos coneixements. La frescor de com cantava la gent major, de com cantaven els meus iaios. I no tinc res contra la música i el seu coneixement, eh?

És curiós que hages dit més d’una vegada que no t’agradava el cant de batre, en un principi, i que t’agradaven més els fandangos, les jotes i les seguidilles…
No m’agradava fins el moment que, quan jo era un xiquet, anava a casa d’un home qui li deien Vicente El Moreno, a Torrella, molt a prop de Xàtiva, i ell sabia molts cants de batre, i es veu que m’ho va transmetre. I hui per hui sóc un enamorat dels cants de batre. No els trobava la gràcia, però ara per a mi és magnífic.

Potser no els trobaves la musicalitat que sí tenien els altres estils?
Són cants sense música. El cant de batre, el cant de llaurar, el cant de segar… ara en sóc un enamorat. De fet, Ahmed, un marroquí de Tànger amb qui estic treballant, els canta també molt bé. Però aleshores no li treia suc.

Has notat, amb el canvi polític del 2015 -tant a Xàtiva com a la Diputació i a la Generalitat- que n’hi ha més atenció per part dels polítics cap a la música tradicional valenciana?
Abans ens cridaven de pocs ajuntaments, la veritat. Ara, sí. També he de dir que, quan estava el PP, Alfonso Rus em va donar la medalla de la Generalitat. També van fer coses. Però sí és veritat que, en el tema de cantar, ara ens criden més que abans. Abans eren més associacions. Hi estem acostumats.

Com recordes la teua participació en un festival d’indie pop, com el Deleste, fa un parell d’anys, que podria semblar estranya?
Va ser molt fort. Quan m’ho van dir jo vaig contestar: i què hi he de fer? I es va omplir la sala, tio. Però de gom a gom. I gent de molts països. Jo estava al·lucinat. Això vol dir que a la gent li agrada el que faig. Quan vaig a l’estranger -ara he estat al Marroc, i he estat abans a França, Itàlia o Alemanya- la gent d’ací em pregunta: i Pep, com cantes? I jo els conteste: doncs en xinés, com hauré de cantar? Doncs en valencià, per favor, no perdem el trellat. És que la música no té fronteres. Jo no sé anglés, però si escolte una cançó en anglés, em pot agradar. Estàs cantant en la teua llengua a un altre país i la gent està aplaudint-te: això és molt xulo. Clar que sí. L’any passat, a Madrid, amb Carmen París, igual. Cap problema. Ella cantava jota en castellà i jo en valencià, i ningú es va estranyar. Ningú va preguntar res.

Què opines de propostes com la dels puçolans Mox, que el que fan es fondre el cant d’estil amb el rock? Els coneixes? T’agraden?
Clar que sí, Vicent Redolat és amic meu. Són uns cracks. Són espectaculars. Quan jo vaig traure el primer disc, n’hi havia gent, que són una miqueta talibans, que no feien més que dir-me si no havia de fer això o de fer tal o qual cosa… També et dic una cosa: això no cal buscar-ho. Cal trobar-s’ho. Fa dotze anys que vaig treure el primer disc. I em pareix molt bé que hi haja molta gent cantant en valencià i que la gent vaja culturitzant-se amb música en valencià. El que fa La Gossa Sorda o el que fa Carles Dénia està molt bé. Per sort, estem amarats de moltes coses i en molts estils. I amb professionals que no són barroers.

És curiós que encara hi hagen talibans de la música tradicional valenciana, no?
En aquest món ha d’haver-ne de tot. Però saps què passa? Que el temps ho deixa caure tot. I no passa res. Jo tampoc em sent ofés. L’únic que em va donar ànims quan vaig començar va ser Miquel Gil. Des que va sentir el primer màster. Això no ho oblidaré en la vida. Paco Muñoz, amb qui vaig coincidir fa poc a Picanya, va dir que jo era el primer a qui veia damunt d’un escenari cantant i explicant les coses del folklore valencià. Jo sempre explique en directe l’origen de les cançons i nomene els que m’ho han ensenyat, perquè això és un orgull. No vull tirar-me flors. Tot el que sé és gràcies a ells. Per això et dic que jo no sóc artista. Sóc un transmissor, i punt.

No Comments Yet

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.