L’honestedat dels polítics

L'honestedat dels polítics Miquel Ruiz

Cada cita amb ell era un exercici complet d’honestedat, sinceritat i llibertat. Hi anava sempre amb un esperit de copsar una opinió partidista però alhora interessant. Polèmic però alhora metòdic. Visceral però alhora reflexiu. Engrescador però alhora bon conversador. No deixava cap canya dreta. Sabies que respondria totes les preguntes que li plantejares, sense mossegar-se la llengua i sense els embuts i les futileses que sovintegen, malauradament, al món polític actual.

Comptat i debatut, un bon contertulià per conèixer una mirada diferent lluny dels comunicats, les xarxes socials, les notes de premsa, la informació teledirigida i les pressions que sovintegen avui dia. Com que jo sabia de la seua forma de fer i de reaccionar, m’agradava posar-hi el dit a la nafra per aconseguir un bon “brou” que em permetera cuinar un plat amb els condiments adients, casolà i ben saborós. Ell ho sabia i no defugia, ans al contrari, eixa forma meua de treballar. Diguem-ne que una trobada amb ell era una mena d’oasi al mig del desert on les ganivetades, les dobles intencions, la hipocresia, la mentida i la falsedat eren els ingredients més habituals pertot arreu. Un parèntesi que sempre s’agraïa i que, avui dia, es troba a faltar entre els polítics de la comarca. Potser perquè no vivia de la política, no estava lligat de mans i de peus. Per això, precisament, les seues declaracions i parers provocaven, quasi sempre, un terratrèmol a les parets de la casa consistorial de Llíria. Reunions, negociacions, desmentits i matisos eren algunes de les reaccions que succeïen els dies posteriors a la publicació de les seues opinions. Eren els primers anys de l’actual mil·lenni. L’esquerra governava la ciutat en coalició després d’una legislatura on el Partit Popular va gestionar -bé, això és una mena d’eufemisme, per dir-ho de forma suau- amb l’ajut d’Unió Valenciana, un partit que avui dia és història escrita i empolsegada únicament a les hemeroteques i que molts dels jovents actuals no n’han sentit a parlar.

Durant aquells anys, Vicent Barona -a qui em referia al començament d’aquest article sense nomenar-lo- exercia el càrrec de secretari comarcal del Bloc i, per tant, era una opinió d’allò més autoritzada i assenyada per parlar-ne sobre un dels governs de coalició més importants al Camp de Túria. A Bétera també hi havia una coalició de gent de partits esquerrans on, en canvi, el Bloc hi tenia menys pes polític en la seua composició atès que hi havia una conglomerat més divers i el seu vot tampoc no era imprescindible per barrar el pas al Partit Popular. De fet, com després va succeir, el Bloc de Bétera se’n va ixir -bé, el va treure l’alcaldessa per sentir-se’n traïda- per discrepàncies i diferències irreconciliables amb la resta de partits polítics, tot deixant Llíria com a pal de paller, situació que, d’altra banda, no era cap novetat per a l’època.

En la seua condició de capitost polític del Bloc, tenia la capacitat suficient per parlar-ne de qualsevol tema, des de la implantació de grans superfícies comercials a la ciutat -cosa que avui dia, malauradament, ningú no es qüestiona ja- per protegir el xicotet comerç o escometre contra algun company de viatge per l’aprovació d’un camp de golf a la ciutat en una zona d’alt valor ecològic al Vedat del Català sense cap mirament, tot pensant que la sinceritat, lluny de fer escletxes o badalls profunds a la coalició faria la seua tasca, si més no, per enfortir-lo i enriquir-lo.

L’alcaldia depenia del PSOE mentre que Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià -companys de viatge- en formaven la resta de l’equip de govern. Els socialistes aguantaven l’alè cada volta que parlava Barona. Esquerra Unida hi posava, si calia, draps per tapar la sang de la ferida mentre que el grup municipal del Bloc mirava al cel per vore si plovia o queia fang. Era la primera volta que tres partits d’esquerres unien les seues forces per barrar el pas a la dreta a la ciutat, lluny de les majories absolutes. S’hi albirava una fórmula novella que ara és d’allò més habitual a la política.

Més d’una dècada després, el portaveu que hi havia aleshores en Esquerra Unida, Paco Garcia, ha travessat el seu particular desert i actualment ocupa el mateix càrrec en Compromís, després de marxar d’Esquerra Unida, continuar en Esquerra i País -corrent crític intern-, fundar Iniciativa i arribar a la casa comuna de Compromís, on comparteix llitera i taula amb el Bloc, Gent de Compromís i els Verds, entre d’altres. Després de signar un pacte de govern amb el PSOE per a l’actual legislatura, que recordava el que hi va haver al tripartit del 99, va decidir ixir-se’n tot escometent contra la forma de fer dels socialistes. La legislatura, però, va començar abans amb una dimissió ràpida, sobtada i sorprenent. Miquel Àngel Barona, precisament fill del “nostre” Vicent, va plegar per “qüestions personals”, segons va anunciar el mateix interessat i va proclamar als quatre vents el grup municipal. Sovint, aquesta és una fórmula emprada per amagar o adornar diferències polítiques internes. El temps, però, ha deixat cadascú al seu lloc, transcorreguts uns mesos des d’aquells fets perquè, posteriorment, Miquel Àngel ha fet públics comunicats per les xarxes socials on reconeix que les qüestions personals no eren, en realitat, sinó una manera oficial d’amagar diferències polítiques greus amb els seus companys de partit. Fins i tot, ha “desbudellat” públicament, en un article crític i punyent, una proposició de llei presentada pel grup parlamentari de Compromís on el seu ponent, casualment o no, és l’actual portaveu local de Llíria, Paco Garcia. Una anàlisi jurídica molt crítica que posa en solfa la manera de funcionar dels partits polítics, més enllà de les ideologies, la qual cosa caldria revisar immediatament.

En llegir eixos articles, gràcies a les prestacions que ens permet la xarxa global, no he pogut sinó recordar les meues trobades amb el seu pare. Les seues declaracions eren sempre polèmiques però d’una sinceritat que tombaria, actualment, qualsevol altre partit polític. Directament, no hi tindrien cabuda perquè seria arraconat i marginat. La maquinaria dels partits en farien xixines d’un membre així de crític i mordaç. Malauradament i nogensmenys, les formes servils amb les elits dels partits s’han estès pertot arreu fins esdevindre una manera característica de fer política, tant s’hi val si s’és a l’oposició com si s’és al govern. Tant s’hi val si es tracta d’un govern municipal, com un d’autonòmic o, fins i tot, d’un d’estatal. Tant s’hi val si en parlem de partits esquerrans com si n’analitzem els de tarannà conservadorista. Canvien les estructures orgàniques però roman el vessant pràctic. El romanticisme se’n va en orris al poal del fem. Al llarg dels anys no he conegut molts casos de polítics que hagen reconegut diferències polítiques allà on en un principi havien dit que eren temes personals. El més habitual és córrer-ne la cortina de la falsedat, la doble mirada i la hipocresia perquè ningú no se n’assabente i tot continue igual, sense esglais ni badalls per evitar-ne que puga entrar-hi la crítica constructiva, la llibertat d’opinió i la diversitat de parers. És una manera pràctica de conservar el seu lloc de treball a l’interior d’un partit. Un fet malaurat però vertader.

Per cert, és una pena que la il·lusió que s’albirava en l’inici de la legislatura -amb una esquerra que s’havia enlairat a l’esfera dels núvols i una dreta que havia trontollat a la deriva com una mena de “Titànic”- s’haja esvaït a la mateixa velocitat que han començat els balls de bastons entre els partits. Una manera de funcionar i d’escometre els projectes que no són, precisament, l’indret adient perquè es resolguen els problemes i qüestions que a la capital comarcal hi ha pendents des de fa anys. L’única incògnita pel que resta de legislatura és endevinar si hi haurà reconciliació matrimonial o s’hi farà una moció de censura. Qualsevol de les dues opcions és igual de vàlida i legal. Fins i tot, podria no haver-n’hi cap de les dues i continuar-hi tot amb el mateix paisatge, actors i ritme musical.

2 Comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en