Dimissions i responsabilitats

Ha transcorregut quasi un mes d’ençà que hi va haver els incendis de Cortés de Pallás, Andilla i Alcubles. Des d’aleshores no hi hagut cap dimissió dels responsables polítics autonòmics pel desastre ecològic que ha assolat 48.583 hectàrees, en una zona que no es caracteritza, precisament, per l’abundància de muntanyes i boscos. Ni el conseller de Governació, Serafín Castellano, ni la secretària autonòmica i mà dreta del conseller, Asunción Quinzá, han assumit cap tipus de responsabilitat pels incendis. De ben segur pensaran que han fet el que calia, tant en la prevenció com en la gestió dels incendis. Satisfets amb la feina ben feta, seria un bon eslògan per ells. No obstant, les conseqüències les pagarem durant els propers 50 o 60 anys, en el millor dels casos.

Enrere queden els anys que Castellano i els seus companys de partit carregaven i escometien enfurismats contra la política ecològica dels governs de Lerma allà als anys 90, on cada estiu -malauradament- es produïa de forma sistemàtica un incendi de dimensions inabastables pertot arreu. L’actual conseller haurà recordat aquests dies l’actitud que va tindre ell i el seu partit en aquells moments i el que l’oposició socialista ha fet ara. S’han intercanviat els papers però les actituds han estat les mateixes. En política sembla que tot s’hi val, més enllà de l’interés general el que compta és traure’n un rendiment en vistes a guanyar vots i eleccions.

Tan lamentable com la deixadesa dels actuals governants -“els incendis s’apaguen en hivern”, solien dir en l’oposició- ha estat l’actitud d’alguns partits de l’oposició que no han esperat ni un minut per fer-se fotos, declaracions, rodes de premsa, visites… al lloc dels fets quan l’escalfor de la terra encara s’endinsava per baix dels pantalons i el flaire a socarrim dificultava la respiració. La política- traslladada a l’espectacle en la seua màxima expressió. Res de nou a l’horitzó de l’oasi polític valencià. Els gossos ja no es corden amb llonganisses com abans però alguns s’entesten a continuar-hi. Qualsevol excusa és bona.

Ens hem acostumat, malauradament, a l’existència d’una classe política que es nega a assumir les conseqüències que se’n deriven d’una deficiència en la gestió dels recursos públics. Especialment colpidor quan parlem de catàstrofes que limitaran l’actuació de les persones durant desenes i desenes d’anys. Pensen que la dimissió és sinònim de feblesa personal quan, ans al contrari, és signe evident de la maduresa que aconsegueix un polític. Sobretot quan parlem de polítics que s’hi van capficar quan encara tenien els colzes fets xixines d’estudiar a la facultat. Des d’aleshores no han tastat un altra cosa que la “mamelleta” de l’administració, amb sous sucosos, horaris flexibles i cotitzacions laborals en vistes a la jubilació envejables. I no es poden queixar!!!!!

Un altre exemple d’aquesta tesi política consistent a “cordar-se a la pota de la cadira per no marxar” és la que ha aplicat aquesta mateixa setmana Andrea Fabra -la filla del capitost Carlos Fabra i alhora dona d’un ex conseller “liberal” d’Esperanza Aguirre- que primer llança insults al parlament, no se sap si contra l’oposició o contra els aturats -mai no se sabrà- i després demana disculpes. De dimitir res de res, no vaja a ser que renuncie i perda tots els privilegis i estatus social de què gaudeix actualment. Ningú no gosa conjugar el verb dimitir. Lluita aferrissada per mantenir el càrrec.

Això em recorda al que fa uns mesos va fer el rei després del safari a l’Àfrica. Va demanar disculpes i es va comprometre a no tornar a reincidir. Els ciutadans, però, continuem sense saber quants diners va costar “l’excursió”, qui la va pagar, amb quins motius i quins n’eren els acompanyats. D’explicacions, res de res. Era un tema privat i el rei és part de l’estat, al•legava el govern per justificar el silenci de la casa reial.

Ens han pres com a babaus. En política en concret i en la vida pública en general no es tracta sols de ser honrats i respectuosos sinó també de semblar-ho. Amb una disculpa no hi ha prou, calen més coses. Fins i tot, una dimissió n’és a voltes un factor que engrandeix les persones.

Miquel Ruiz, periodista pobla de vallbona camp de turia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació.

No hi han comentaris

Deixa una resposta

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.

logo infoturia roig

InfoTúria Periòdic del Camp de Túria · C/Belgrado, 17 · La Pobla de Vallbona · Tel. 962744555

Contacta amb InfoTúria ací

Llicència CC 3.0
Segueix-nos en