L’urbanisme esportiu

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Als primers anys de l’actual mil·lenni es va viure una cascada aclaparadora de projectes, programes i anuncis urbanístics des de les administracions locals -els ajuntaments- que ens van deixar enlluernats durant anys i panys. Com si d’un brollador d’aigua es tractara, pertot arreu ixien projectes, obres i plans municipals -baix de les pedres inclòs- fins el punt que els ciutadans del Camp de Túria, sempre molt cofois amb la nostra terreta, ens vam endinsar en una espiral inabastable i inacabable que mai no havíem viscut. Si fem similituds històriques, ho podríem comparar amb els feliços anys 20 del segle passat que van desembocar en el conegut crack del 29 que, malauradament, va servir de brou necessari per als problemes bèl·lics que s’hi van viure en la dècada posterior. En el nostre cas, la crisi ha estat pitjor del que semblava i encara no l’hem superada, dissortadament. Encara patim les conseqüències d’eixa allau urbanística que per obra o per omissió s’hi va gestionar amb l’aquiescència dels ajuntaments, alcaldes, regidors, promotors i constructors i, fins i tot, el vist-i-plau electoral dels ciutadans.

El món de l’esport no en va ser aliè a la temptació urbanística i econòmica que en altres sectors s’hi vivia. Per això, el València va mamprendre un projecte per construir una ciutat esportiva, 2.700 habitatges i un camp de golf a la coneguda partida Porxinos de Riba-roja de Túria, en un paratge d’alt valor ecològic i ambiental amb la finalitat de traslladar la seua base d’operacions des de Paterna fins la nostra comarca. El projecte, però, finalment se’n va anar en orris per l’anul·lació judicial de juny de 2015. Tanmateix, avui encara s’hi viuen les conseqüències d’eixa ansietat del València per fer-hi un bon negoci. Amb l’excusa d’un engrescador programa esportiu s’hi van capficar altres ingredients, molt coneguts actualment: especulació urbanística i enriquiment econòmic ràpid i senzill. Més de 100 milions en plusvàlues hi va haver en el seu moment sobre uns terrenys privats d’1’5 milions de metres quadrats. La immensa majoria de les persones no acabem d’entendre com hi pot haver eixe negoci de magnituds tan considerables i que, no obstant, els terrenys romanguen erms i sense cap activitat. Qui ho ha pagat? Amb quina finalitat? Qui n’ha ixit vencedor i qui vençut? Són qüestions que qualsevol de nosaltres ens podem fer amb raó i un motiu argumentat. Especialment, els veïns de Riba-roja que, després de tots els episodis viscuts afronten ara una demanda de 25 milions del València perquè entenen que l’anul·lació els produeix un perjudici després d’haver donat la mateixa quantitat en matèria d’inversions per al propi poble. És un dels projectes urbanístics estrella de l’actual legislatura que manté en una vigília preocupant el mateix ajuntament, la conselleria i els veïns que, en l’últim cas, haurien d’amollar els diners.

Este exemple ens condueix a un atzucac en què l’interés empresarial d’una entitat privada, el València, amb el suport inestimable durant anys de la Generalitat i els bancs semipúblics autòctons, intenta surar sobre el benefici general dels ciutadans. Al capdavall, l’entestament del València de tirar endavant el projecte urbanístic i esportiu -més urbanístic que futbolístic- no és sinó una forma d’arrecerar-se davant les entitats bancàries que li demanarien una indemnització d’allò més sucosa en cas que el pla de Porxinos se suspenguera definitivament, com així sembla ara. No cal oblidar que els bancs són els creditors del València que es van quedar els terrenys després de la fallida de l’empresa propietària. Per tant, cal anar molt amb compte perquè, veritablement, és en joc la viabilitat tècnica i econòmica de l’Ajuntament de Riba-roja de Túria mentre que la Generalitat hi assisteix com a responsable civil subsidiari. No és acceptable ni políticament, ni ètica ni econòmica que una enganyifa com la que se’ns presenta -edulcorada i farcida d’una entitat amb el poder d’atracció del València i la imatge pública dels seus jugadors- haja estat possible amb el beneplàcit d’una administració pública.
Amb un augment notable de la protecció que recentment ha aprovat la Generalitat respecte del Parc del Túria, un dels pulmons verds valencians més importants, es posa el fre als desficacis i els nyaps que durant anys hem hagut de patir els valencians, per culpa d’uns polítics que han pensat més a atiar els interessos especulatius dels empresaris en comptes dels interessos generals dels ciutadans. Mai no s’hauria d’haver permès.

Finalment, però, s’ha fet. Més tenint en compte que el València ha estat dirigit massa anys per uns empresaris que pensaven més en les seues butxaques i en l’expansió dels seus negocis particulars. Segons eixes premisses, el que menys importava era assegurar la caixa dels diners públics dels valencians per pagar tots els serveis bàsics que una administració ha de prestar cada dia. Convèncer l’opinió pública amb tots els beneficis i bondats que en suposaria la posada en marxa del pla urbanístic era una de les majors preocupacions. Es jugava amb el sentiment dels veïns per un equip futbolístic a fi d’atraure’ls i, per tant, aplanar el camí fins aprovar definitivament el projecte. Sense obstacles ni pedres a la carretera.

Riba-roja, no obstant, no ha estat l’únic municipi de la comarca vençut per la temptació de guanyar diners a tort i dret. Per la mateixa època, uns anys amunt o davall, a la Pobla de Vallbona també s’hi va dibuixar un altre episodi de la bombolla immobiliària. Un projecte a la zona sud del terme municipal va plantejar un altre camp de golf sobre uns terrenys de més de 2 milions de metres quadrats, a més de les 3.100 cases de rigor, eixes que sols són a l’abast d’una classe social molt determinada. El que cal, comptat i debatut, és disfressar de pràctica esportiva el que al rerefons és una eina urbanística més. Durant mesos -inclús anys- s’hi va debatre sobre les necessitats, les virtuts, els defectes i les mancances que se’n plantejaven. En el mateix cas que en Riba-roja, a la Pobla no se n’ha sabut mai més. Responsables polítics o empresarials? Cap ni un. Amb més de 50 o 60 milions d’euros de plusvàlues econòmiques per als propietaris dels terrenys, xicotets i grans terratinents, van omplir el sac per a un projecte que l’administració local dibuixava com als contes de fades però que, finalment, al capdavall, el temps se’n va encarregar de recordar la crua realitat. Eixa que sap fins on podem arribar.

A voltes la pràctica esportiva o els projectes que en parlen d’este àmbit haurien d’anar amb més cura perquè el que, en principi, pot ser un projecte raonable i factible podria esdevenir en una nyap monumental tenint en compte les conseqüències que, a curt i a llarg termini, poden surar sobre l’ambient, sobretot, perquè el que al capdavall està en joc són els diners del contribuents. La temptació de caure en el mateix parany a curt termini sembla lluny perquè no hi les condicions idònies per posar en marxa plans urbanístics de gran envergadura a la nostra comarca. Amb prou feina, els ajuntaments intenten redreçar els bunyols que s’ha trobat en haver accedit al càrrec. A l’horitzó no s’albira una etapa d’expansió espectacular que faça pensar en l’arribada d’episodis semblants als viscuts en la primera dècada d’este mil·lenni. Ans al contrari, una passejada per determinades contrades del Camp de Túria és suficient per comprovar edificis fantasma sense acabar, urbanitzacions aturades per falta de finançament i promocions d’habitatges víctima del saqueig dels lladres. Eixa és la trista realitat els culpables de la qual seuen encara sobre una cadira municipal. No se senten al·ludits pels esdeveniments.

No Comments Yet

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.