Vitroglass

De què en parla un Franco a taula?

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Havien rebut tot un decàleg per acudir a un casament especial. No era una avinentesa més a la vida, d’eixes que es reben de tant en tant d’amics o familiars i ens envaeix una mandra indefugible per acceptar-la. No tots els dies es casa l’hereu d’una casa reial europea com la d’Espanya. La del príncep Felipe i Letízia. En aquest cas, per tant, hi acudirien convidats de la reialesa, de la noblesa, polítics, empresaris, famosos, gent de la faràndula i, també, hi hauria plebeus, la gent del carrer. Una barreja tan diversa -amb gent important de la qual en sents a parlar als mitjans de comunicació i en certs cercles exclusius- imposava un caire reverencial a un esdeveniment tan insigne. Entre les obligacions intrínseques que havien de complir fil per randa tots els assistents en destacava, sobre tota la resta, aquella que marcava i fixava amb detall la part dedicada als vestits, la forma amb què havien d’acudir-hi, sense la qual no hi podrien entrar. Ells, amb l’anomenada “jaqué” i, elles, amb pamela. Per tant, es tractava d’adobar un esdeveniment tan formal i cerimoniós ateses les personalitats que hi hauria. A més, també se’ls informava d’algunes lliçons pràctiques a tindre en compte i l’itinerari que haurien de seguir per completar amb èxit tota la cerimònia, l’arribada en un microbús i el recorregut que haurien de fer des de la seua abaixada fins l’arribada al temple religiós. Després hi hauria més normes a l’hora d’asseure a la catedral de l’Almudena, a Madrid.

Un dels moments més delicats i amb què més desassossec vivia el meu amic la seua estada al casament el configurava la taula on s’asseuria al dinar i, especialment, els acompanyants que hi hauria al seu voltant. Tots els dies una persona del carrer no dina o sopa amb un famós o amb una persona important que és protagonista principal a la televisió o a qualsevol altre mitjà de comunicació. A més a més de desconèixer qui serien els seus acompanyats i els de la seua parella, tampoc no sabia de què en parlarien, ni amb quin ànim ho faria atesa la diferència d’estatus social. L’atzar o qualsevol altre aspecte a tindre en compte va voler que un dels seus interlocutors de taula fóra un dels néts de Franco, del dictador. D’eixos que fa poques setmanes han estat protagonistes a tots els mitjans de comunicació arran del procés llarg i polèmic sobre l’exhumació del cabdill.

En aquella jornada solemne, un dia de les darreries del maig de 2004, feia poques setmanes que s’havia produït la derrota dels governs d’Aznar i l’entrada de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant de l’executiu. Un canvi dràstic d’un govern amb majoria absoluta del PP a un altre del PSOE en minoria. La llei de Memòria Històrica –aplicada ara- encara no s’havia aprovat. Ni tan sols se n’havia anunciat. Nogensmenys, la sola presència d’un descendent de Franco produïa un calfred en el meu amic fins el punt de no saber per on començaria la conversa o, fins i tot, una aproximació moderada que no produira estridències en la resta de comensals. Parlar-ne del canvi de govern –d’un de dretes per un altre d’esquerres- o de les conseqüències històriques del dictador no eren temes massa adients. Després d’uns intents i alguns ensurts, finalment, ho va encertar. El futbol seria un bon tema per enraonar al voltant dels plats que –tot val a dir- eren d’una vaixella també insigne. A més a més, del futbol hi havia un altre aspecte d’afinitat personal. Tots dos compartien el mateix equip de futbol i, per tant, els mateixos colors: el Reial Madrid. Comptat i debatut, el meu amic ja podia respirar. Controlava un tema i, a més, el compartia amb dolçaina i tabalet amb un dels integrants més famosos de la taula. Si més no, era una forma de tancar la sobretaula que, per cert, es va perllongar unes quantes hores, fins l’hora dels combinats.

USOS PARTIDISTES.- Les darreres setmanes Compromís per Bétera ha posat la nafra en una de les qüestions que, des de fa anys, afecta la gestió als ajuntaments, no sols a la nostra comarca sinó a la pràctica totalitat dels consistoris. L’ús que en fan els partits polítics del teixit associatiu dels nostres pobles. No és res, però, inusual. Malauradament. Si fem un repàs per alguns dels ajuntaments on Compromís té responsabilitat de gestió al Camp de Túria podrem observar que es compleix, fil per randa, tot allò que es denuncia ara a Bétera. En el cas que ens ocupa, Compromís censura la “parcialitat” i la “instrumentalització” de les associacions, especialment pel que fa a la Junta Local Fallera arran del canvi de la presidència, afegida a l’entrada d’altres membres del Partit Popular en este organisme. El PP, per la seua part, s’ha defensat tot al·ludint a la pluralitat que hi ha hagut sempre en la Junta Local Fallera. Cap novetat a l’horitzó. Són situacions que es repeteixen en molts municipis –al marge del color polític- perquè els nostres governants sols volen al seu voltant gent que valide les seues decisions, els puga aplaudir a totes hores i en destaque les excel·lències. Les relacions de vassallatge entre el poder polític i la societat civil haurien d’estar desterrades des de la fi de l’Edat Mitjana. La realitat, però, sembla contradir eixa idea. Triar presidents d’associacions, col·locar afins en determinades contrades, controlar membres d’entitats,….hi ha tot un ventall d’episodis que ocorren al nostre voltant i que transcendeixen ben poc a l’opinió pública. No oblidem que tot allò que no apareix als mitjans de comunicació no existeix. Eixa és la trista realitat.

Controlar les associacions i les entitats civils són una forma d’assegurar-ne la l’èxit dels polítics a l’hora de continuar al seu seient públic. Hauria d’haver-hi eines que n’asseguraren una independència completa més enllà dels canvis polítics. Sols així es podria mantindre una llibertat absoluta a la societat, allunyada dels tentacles dels polítics i sense que els alcaldes o regidors pogueren ficar-hi el nas. Nogensmenys, la tendència és, malauradament, la contrària. Cada dia hi ha més intervencionisme i control sobre les associacions. La nostra societat està absolutament adormida en eixes qüestions. L’esperit crític en destaca per la seua absència. El pitjor de tot és que la situació no acabarà mai a la vida mentre hi haja una dependència entre els dos àmbits. Els uns per continuar al poder i controlar la societat civil, els altres a fi de portar a terme les seues funcions sense problemes burocràtics. Un dels molls de la qüestió és la part monetària, un aspecte que domina molts dels àmbits de la societat. Les subvencions que reben les entitats i associacions als pobles són les culpables, en gran mesura, que hi haja eixa relació de vassallatge entre poder polític i societat civil. Les associacions volen continuar rebent les ajudes –pagades amb els diners de tots, mai de les butxaques dels polítics- i, per això, fan allò que cal a la seua activitat diària tot estalviant-se cap menyspreu o molèstia als polítics. Tot continuarà igual mentre que no es canvien eixes relacions bilaterals.

No Comments Yet

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.