Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació
El titular no és exacte. Certament, enguany es compleix el 20 de novembre el cinquantè aniversari de la mort del dictador. Amb totes les lletres, una darrere de l’altra: dictador. Sense por ni embuts. En un context en què l’extrema dreta i la dreta tradicional estan encoratjats pels resultats tan afavoridors que es preveuen en cas que hi hagueren eleccions estatals, el blanqueig de la dictadura és major a mesura que transcorre el temps. Malauradament. Des de tots els angles. Sembla que és una època llunyana però, cada volta més, hi ha el perill de regressió i d’un retorn a les catacumbes en cas que l’extrema dreta forme part d’un govern, en consonància amb el ressorgir que hi ha arreu d’Europa.
No obstant, en novembre es complia, a la Pobla de Vallbona, el vintè aniversari d’ençà que el famós bust del dictador va ser retirat d’una de les places de la localitat tot i que, en aquell moment, Franco havia mort 30 anys abans.
Sembla mentida, però vam haver d’esperar molt temps, fins a tres dècades, per anivellar-nos a la resta de ciutadans. La vergonya que passàvem cada volta que algú venia al poble i en vore la figura es qüestionava en quin món vivíem si permetíem eixa barbaritat a les alçades de la història que ens trobàvem.
Els nostàlgics, els conservadors i els més tradicionals del poble havien fet tot el possible perquè la figura del dictador romanguera en un lloc visible per als turistes i vianants. Sempre hi adduïen que Franco per a uns era bo i per a altres roïns, com si això fora suficient per acceptar una època tan funesta i terrible.
L’avinentesa, però, ha passat desapercebuda. El govern del Partit Popular i els seus socis municipalistes -capaços de pactar un dia amb Compromís i l’endemà amb el PP- no han dit ni pruna. No és d’estranyar, tampoc, en un poble on alhora que hi havia un bust en record del dictador es permetia l’existència de fins a cinc puticlubs, una de les localitats valencians amb major nombre d’eixos establiments. La hipocresia en estat pur en una societat d’allò més tradicional i conservadora. Puticlubs de dilluns a divendres i misses i processons els cap de setmana. Tot en el mateix sac.
L’accés de l’extrema dreta a les institucions, facilitada pels governs del Partit Popular, ha suposat un endarreriment a tot el que s’ha fet els darrers anys perquè la dictadura tinga la visió que ha de tindre en un món civilitzat.
Els assassinats, la repressió duríssima i la manca de llibertats durant els quasi quaranta anys que va durar, possiblement, no s’han explicat de forma adequada si tenim en compte el grau de desconeixement i menyspreu que, per als més joves, té eixa època històrica.
La decisió de la Generalitat de posar èmfasi en l’estudi d’Eta en l’assignatura d’història d’Espanya i no fer-hi cap referència a l’ensenyament de la dictadura no fa sinó aprofundir en eixa mancança. Des de sempre, en els plans d’estudi, la part de la dictadura (1939-1975) era una època a la qual no se solia arribar. Coincidia la fi del curs amb l’inici de la guerra civil i la dictadura posterior. Per això, no hi havia temps per conèixer en profunditat una part essencial de la història i, per tant, previndre-la de nou. Estem a temps d’esmenar les errades passades.