Banner papereria Ruiz

Cobalt africà per als cotxes

Miquel Ruiz

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació

Les terribles conseqüències que se’n deriven del canvi climàtic arreu del món han impulsat els darrers anys la promoció i el foment dels vehicles elèctrics.  La seua construcció ha suposat que els països més avançats i amb indústries automobilístiques més potents hagen iniciat una cursa frenètica per aconseguir un volum més important en la seua fabricació. A més a més, els darrers mesos s’ha aixecat una gran competència per vore en quines zones de l’Estat espanyol s’ubica una factoria gegant per abastir tot el mercat interior de vehicles elèctrics. Tot un allau d’interessos econòmics i territorials suren pertot arreu. Mentre es decideix la ubicació definitiva i s’escullen les empreses que se n’encarregaran, hi ha un tema d’allò ben important del qual no se n’ha parlat: les matèries primeres amb què es fabriquen les bateries elèctriques. El cobalt constitueix un dels elements més importants a l’hora de produir una bateria. Tanmateix, el lloc d’on s’extrau este mineral és una les qüestions sobre les quals es manté un silenci sepulcral. La República Democràtica del Congo és el principal país del món que aporta un major nombre de cobalt per a la producció de les bateries. Es calcula que el 80% del cobalt que se n’extreu l’exploten multinacionals. La resta de la matèria primera és fruit d’una xicoteta escala en la qual, de forma il·legal, hi participen, fins i tot, al voltant de 22.000 xiquets. Els drets laborals i les condicions de treball, per descomptat, no són els més adients ni tampoc els més semblants a qualsevol país europeu.

Esta qüestió ha passat desapercebuda en el debat públic en el qual diversos governs autonòmics i estatal s’han engrescat, on com sempre s’han barrejat aspectes territorials, polítics i electorals. De la importància que hi té el Congo se n’ha dit ben poc. Com, per exemple, que per fabricar una bateria hi calen, com a mínim, uns 10 quilograms de cobalt. Tot i ser un país ben ric en minerals, el cobalt n’és el principal, el Congo és un dels països africans més pobres. Paradoxes de la vida moderna. Ni amb pandèmia, ni sense. Enllà no coneixen un altra cosa que la pobresa endèmica. Les màfies estrangeres que hi operen, els interessos comercials que s’hi desencadenen i una violació dels drets humans flagrants són aspectes a tindre en compte. La demanda de cobalt va en augment i, per tant, l’acció humana sobre el terreny del Congo per extraure’l creix en la mateixa proporció. Els riscos ambientals són una de les preocupacions que les organitzacions ecologistes temen més. La corrupció que hi predomina al país africà atia, cada volta més, una extracció creixent de cobalt aliena a qualsevol respecte ambiental o dels drets humans i laborals. Paradoxalment, la lluita contra el canvi climàtic és un dels objectius que hi ha darrere del foment dels vehicles elèctrics.

Fins i tot, hi ha determinades zones del Congo on l’aparició de malformacions en els nadons o discapacitats es lliguen, fil per randa, amb l’activitat que gira al voltant de l’extracció dels minerals. Algunes indústries automobilístiques europees es preocupen perquè l’origen del cobalt siga net i sostenible. Sembla, però, més un rentat de cara i una declaració d’intencions que una voluntat ferma i clara perquè no hi haja cap tipus d’anomalia en tot el procés d’extracció del mineral. Nogensmenys, no hi ha cap organisme internacional amb la capacitat suficient per a supervisar la traçabilitat de la cadena de producció i extracció del cobalt. L’autocontrol i les qüestions ètiques no són, precisament, un dels actius més importants a l’hora d’extraure el cobalt.  

El cas del cobalt del Congo és, més aïnes, una de les nombroses formes de colonialisme o nou-colonialisme que s’estén pertot arreu del continent africà. Després de segles de control aferrissat amb la colonització per part dels països europeus i d’un procés de descolonització errat que ha provocat un nou colonialisme encobert, Àfrica continua amb els problemes de sempre i la seua gent, mentrestant, tracta de fugir cap a altres indrets on, per cert, els reben amb el ganivet a la boca. Els mateixos que se n’aprofiten dels recursos naturals, de la mà d’obra barata, dels règims dictatorials controlats per les grans potències del món i de la manca d’autoritat de la Unió Europea, que sembla que mira cap a altres contrades, són els que alhora tenen una actitud esgarrifosa contra els habitants d’aquells països.

Un dels majors problemes que assota el món no és la pobresa, ni la cobdícia, ni els interessos econòmics. Al meu parer, una de les qüestions a tindre en compte per a explicar molts dels aspectes que afecten la humanitat és la manca d’empatia i de solidaritat. Amb eixos dos ingredients es podria fer, ben bé, un bon còctel per a arreglar el món. Quan a l’anomenat primer món –els països industrialitzats- no es pensa en un altra cosa que en els comptes de resultats aleshores significa que no marxem pel bon camí. Mentre a una gran part dels països rics el debat consisteix a discutir sobre la potència d’un vehicle elèctric, sobre les seues prestacions o sobre el preu de cost, en altres països subdesenvolupats –segons la nomenclatura clàssica- en pensen sobre la manera de sobreviure a la situació i continuar menjant cada dia. Treballen a destall per a les grans potències desenvolupades que demanen eficàcia i eficiència a fi d’arribar a les exigències econòmiques del mercat. L’objectiu passa per complir el balanç de resultats de les factories més poderosos d’eixos països. Quan eixos habitants tracten de marxar d’eixa pobresa a la cerca d’una vida millor i més pròspera aleshores es troben la persiana baixada. La solidaritat s’esvaeix a la mateixa velocitat que augmenta la línia de fabricació dels nous vehicles fets, precisament, amb recursos naturals procedents dels països més perjudicats i desafavorits per un cúmul històric de circumstàncies adverses. Saquejar els països que no poden defensar-se per enriquir-se ha estat un dels senyals d’identitat que al llarg de la història ha caracteritzat sempre les civilitzacions més importants. El menyspreu s’incrementa de forma proporcional en les relacions de superioritat que sovintegen entre els uns –els més rics- i els altres, els més pobres. Amb tot allò que, recentment, ha succeït a l’Afganistan, amb la marxa de les potències davant la puixança del govern talibà, s’ha fet esclaridor que quan no hi ha els interessos econòmics i comercials que es preveuen, aleshores deixa de ser una prioritat. De les 124.000 tones de cobalt que s’extreuen al món, el Congo n’aporta 90.000 sobre el total. Per tant, el Congo esdevé en un punt d’atenció per a les potències, no per l’interès de vetlar per la salut i el benestar dels seus habitants sinó per a continuar extraient els minerals necessaris per a les bateries dels vehicles elèctrics. El progrés d’uns minva el benestar d’uns altres. La consolidació d’una situació de superioritat n’és una constant. Malauradament. Són els contrastos que predominen entre els països desenvolupats i els subdesenvolupats i no s’hi albiren solucions ni un canvi radical a mitjà o llarg termini.

No hi han comentaris

Deixar un comentari

El vostre correu no es publicarà.