Paco Garcia, portaveu comarcal de Compromís
Moltes voltes hem escoltat la frase típica de: “la política no m’importa” o “passe de la política”. Res més lluny de la realitat, ja que en el dia a dia, les decisions que es prenen, tant al Govern d’Espanya com a les Comunitats Autònomes, i fins i tot, les que es prenen a nivell local, totes elles ens vinculen personalment.
Tant es així, que segurament milions de persones, directa o indirectament, han estat seguint estos dies els debats que han precedit les dos votacions fallides del candidat Feijóo. Un fracàs que ja s’havia albirat la jornada electoral, ja que de cap manera anava a tindre els suports suficients.
A la dreta i extrema dreta no els donen els números. Als primers, potser ser per què han generat tanta terra cremada per allà per on han passat, que s’han quedat sense suports possibles, més enllà d’Unió del Poble Navarrès i Coalició Canària. Lluny queden aquelles dècades en que nacionalistes bascos i catalans donaven suport a governs socialistes o populars. Als segons, per què les seues propostes de destrucció van més en la línia del que estan proposant a Grècia, amb una involuciósalvatge dels drets laborals, econòmics i socials, adquirits durant dècades de democràcia. I això la gran majoria de la ciutadania ho rebutja.
En este Debat d’Investidura, més enllà dels egos personals i les actituds xulesques d’alguns intervinents, s’han pogut comparar dos models d’Estat. Els que aposten per seguir avançant en drets: com la millora de les pensions, la pujada de salari mínim interprofessional, la lluita contra el frau fiscal i la imposició de taxes a les grans fortunes i a la banca, l’aposta per la renda d’inclusió, els drets LGTBI, la lluita contrac la violència de gènere, les millores laborals en favor de les dones i de tota la classe treballadora, amb millores en la contractació i l’estabilitat en l’ocupació, l’impuls de l’economia productiva de proximitat o la sanitat pública i les prestacions sociosanitàries universals. O els que aposten clarament pel contrari, encara que tenen la santa barra de dir que van a fer el que ja s’està fent, quan han votat reiteradament en contra.
Ara és el torn progressista, on espais com Sumar (on es troba emmarcada Compromís)van a tindre un paper determinant en el futur del País. Tant es així, que els mateixos empresaris valencians (la patronal CEV i el seu president al cap), ja no confien en les forces del bipartidisme, i han animat a la Coalició que siguen claus en la nova investidura i que l’agenda valenciana forme part del nou executiu estatal. És normal, els dos grans partits de la transició mai han alçat la veu quan han tingut l’oportunitat de seure’s en els seients blaus del Congrés.
S’ha obert un termini de dos mesos per a que el diàleg, el consens, i la democràcia parlamentària tornen a parlar. On la legitimitat que la ciutadania ha dipositat en les forces polítiques siga la que ajude, o no, a la conformació d’un nou govern. El bloc progressista te la seua oportunitat i l’Espanya Constitucional i Plurinacional també.