del tros al plat

“El cinema té una gran feina per a contar que la vida està plena de persones diferents”

 

El director de Llíria Josevi García Herrero opta al Goya amb ‘Distintos’

El director, productor i guionista edetá Josevi García Herrero (Llíria, 1977) és el director de ‘Distintos’, un commovedor curtmetratge que està seleccionat entre els 15 aspirants a millor curt de ficció en la pròxima edició dels premis Goya. La pel·lícula, de 19 minuts, conta en clau de comèdia la història de dos jóvens amb Sìndrome de Down, interpretats pels debutants Pablo Molina y Salva Albert, que emprenen un viatge per a conéixer el seu idol·latrat músic Alejandro Sanz. Al repart també intervenen actors contrastats com Carlos Olalla, Llum Barrera o Guillermo Montesinos, i altres més jóvens com Sandra Cervera o Ventura Rodríguez.

Com va eixir aquesta història protagonitzada per dos jóvens amb la síndrome de Down que emprenen un particular viatge per a conéixer Alejandro Sanz?

Altres curts similar anteriors que jo ha havia fet eren de temàtica infantil, d’àmbit escolar. En aquest cas el que va passar és que la Fundació Asindown de València volia fer un vídeo i van contactar amb mi perquè van pensar que tindria la sensibilitat per fer a alguna classe de vídeo al respecte. Jo els vaig dir que m’agradaria explicar-ho en format pel·lícula curta, perquè vinc del món del cinema. Així va començar l’aventura. Ells es van posar mans a l’obra, em van donar accés a tota la informació sobre el tema, i després de fer una àmplia investigació, involucrar-me en l’associació i conéixer molts xavals amb síndrome de Down, vaig poder fer el guió. Els va agradar, vam començar a treballar el finançament privat, amb empreses que hi van col·laborar i van aportar el capital suficient. Però és una producció d’Asindown amb Wicker Films. Em van donar prou llibertat per a explicar el que ells volien, que era fer veure la realitat de les persones amb síndrome de Down, però sense maquillatge. Explicar la seua veritat. Vaig pensar que era interessant fer-ho des de l’humor, perquè les coses comptades des d’un altre angle poden ser més dures, més ofensives o poden tenir-ho més difícil per a captar l’atenció de l’espectador. L’humor és una eina meravellosa.

Va ser senzill el càsting?

Pablo i Salva van acudir al càsting que vam convocar des de la Fundació Asindown. Buscàvem gent que tinguera fusta per treballar amb ells, ja que la clau d’aquest curt no només és fer visible la realitat de les persones amb síndrome de Down, sinó també crear un exercici divertit i bonic de construcció de personatges, perquè a diferència d’altres pel·lícules, com Campeones (Javier Fesser, 2018), que han buscat perfils de personatges que encaixaren amb els xavals de la trama, la nostra intenció – i això va arrencar el 2015 o 2016, abans que Campeones – era mostrar a dues persones que no tingueren experiència actoral prèvia, i que aquest fos el seu únic fre. Vam triar els dos que ens donaven la sensació de tenir fusta per a això i vaig treballar amb ells durant bastants mesos assajant i van aprendre molt, fins al punt que s’estan portant premis com a actors. Vam invertir els seus rols personals, perquè el més tímid en la seua vida diària és el més bromista en la pel·lícula i el més bromista en la seua vida és el que a més de la síndrome de Down té autisme en la pel·lícula, cosa que no té a la vida real.

distintos2 camp de turiaEt va servir d’alguna cosa la teua experiència prèvia traballant en càstings per a reality shows de televisió o no té res a veure?

Sí, és un bon training, sense dubtes fer càstings per a cinema o televisió et fa afinar l’ull. Pablo i Salva no van tenir oportunitat de fer el càsting al mateix temps, no van coincidir, amb la qual cosa és una aventura que viuen tot el temps junts directament en la pel·lícula, i això va ser un risc i una aposta que afortunadament va eixir molt bé.

Creus que pel.lícules com ‘Campeones’ en particular, i el cinema en general, són la eina més poderosa per a erradicar determinats prejudicis al voltant de totes aquelles persones que són diferents a la majoria per qualsevol tara d’aquesta índole?

És una eina molt poderosa. De vegades impartisc conferències en universitats a gent que vol fer cinema i a tots els dic el mateix: apel·le a la responsabilitat que tenim aquells que contem les històries, aquells que tenim la possibilitat de posar davant del gran públic històries que ens abellix explicar i que no només pensem a entretenir, sinó també a aportar valors i ajudar a les persones. Si tenim l’ocasió,  per què no fer-ho? A aquest tipus de cinema se’l qualifica, de vegades injustament, com de caràcter social, quan no és més que una comèdia i l’única diferència és que està protagonitzada per dos xics que tenen síndrome de Down. Però quan la veus assumeixes que són com qualsevol altre tipus d’actor. No estem anant al costat melodramàtic per a fer carnassa d’això, com si  es tractara d’un espot de la Direcció General de Trànsit i haguérem de sensibilitzar la gent d’aquesta forma. Tot el contrari. Volem comptar, des de la visió més positiva i natural, que la vida està plena de persones diferents. El cinema té una gran tasca de fer ací, sens dubte.

Quants premis porta acumulats el curtmetratge?

Portem 39 premis ja, i nominacions en festivals internacionals i nacionals. La veritat és que és un recorregut molt interessant en un any que portem en marxa. Estem seleccionats als Goya, la preselecció ja la passàrem i estem entre els 15 candidats. D’aquests 15 eixiran els 5 que es faran públics a meïtat de desembre, i que seran els que aniran a la catifa roja i dels quals eixirà el guanyador. Estar seleccionats entre els millors 15 curts de ficció de l’any ja és tot un èxit.

Fou senzill que Alejandro Sanz participara fent el seu paper?

Treballar amb gent amb una agenda tan complicada com la d’Alejandro Sanz mai és fàcil. I la veritat és que no ens coneixíem de res. Ell estava amb la seua carrera, completament alié a aquesta història, però crec que es van alinear els astres. Jo sóc molt d’energies i crec en això, que les coses passen perquè han de passar. Vaig pensar en ell quan vaig fer el guió, i vaig esgotar la teoria dels sis graus, tractant de contactar amb ell a través de sis vies diferents, però va ser impossible (rialles). Va ser gràcies el seu germà que vaig poder arribar fins a ell i aconseguir que llegira el guió, que va ser la clau. Un vegada el va llegir, Alejandro es va enamorar d’ell i va dir “vull fer això”. Això va ser el més bonic de la història. Ell portava temps agrupant les seues activitats per causes socials i ONGs en una nova plataforma, que es diu “La força del cor”, on també han inclòs a la Fundación Asindown de València arran d’aquest projecte. Així que tot s’ha alineat d’una forma bàrbara. Ell mai havia actuat en cap pel·lícula. Mai havia fet cinema.

 

No hi han comentaris

Respondre

La vostra adreça de correu electrònic no es publicarà.