Maria Faubel, cantautora de Llíria
Viatjant des de les problemàtiques socials fins els sentiments més íntims, Maria Faubel (Llíria, 1993) s’ha fet un nom dins de la música popular valenciana de l’última dècada. Seguidora de la tradició dels grans cantautors, però sense deixar de banda les produccions que li poden acostar més a la música pop, aquesta jove compositora, guitarrista, pianista i percussionista está a punt de publicar el seu segon àlbum, ‘Mirall’ (2025).
Han passat deu anys des de l’anterior àlbum de cançons pròpies. Estàs a punt de publicar el segon. Perquè tant de temps entre l’un i l’altre?
Sempre he sigut reticent a publicar un disc perquè pense que un àlbum musical ha de ser una cosa més que una sèrie de cançons empaquetades i sense sentit entre elles, i per tant, és un projecte que costa molt de filar i d’executar. A més, pense que la connexió i atmosfera que es crea entre l’intèrpret i l’espectador en el directe no pot arribar a aconseguir-la la gravació. Per això, m’he centrat a crear un directe atractiu i madurar el meu estil. M’agrada cuidar molt les cançons i composar-les en calma, sense la pressió de mirar el calendari i marcar-me data límit per acabar-les perquè corre pressa publicar-les. El ritme frenètic de la societat de hui en dia i la pressió de publicar contingut fresc a les xarxes socials fa que es prime la novetat a la qualitat del procés creatiu. Silenci ensordidor (2015) és un àlbum crític que consta de cançons que parlen de la nostra societat i els seus problemes i no va ser fins l’any passat que vaig publicar Maria Faubel canta a Estellés (2024), una sèrie de poemes del poeta del poble musicats i autoproduïts. Nou anys entre una publicació i l’altra en la que m’ha donat per xafar molts escenaris, conéixer les entranyes del panorama musical, conéixer molta gent del sector i anar millorant aspectes musicals i literaris.
Què ens pots avançar del teu nou àlbum? Anirà pel mateix camí que Silenci ensordidor (2015)? Al teu web figura que és conceptual. En quin sentit?
El nou àlbum constarà de deu cançons que giraran al voltant del concepte MIRALL (de fet, eixe és el seu títol). No serà un àlbum amb crítica social, sinó que fa una mirada reflexiva de la percepció que tenim del nostre JO i com canvia en formular-se amb les relacions de les persones que ens envolten. No mirarà al nostre entorn, sinó que ens mirarà a nosaltres mateixos. Anirà acompanyat de molta simbologia i moltes referències artístiques i literàries que anirem descobrint en cada cançó.
El produeix Tono Hurtado.Què creus que t’aporta com a productor?
Tono i jo ens seguim mútuament de fa anys i en alguna ocasió hem treballat junts en algun encàrrec ocasional, però els dos teníem ganes de treballar colze a colze, l’un amb l’altre, produint temes del meu projecte. I ara era el moment. Té molta experiència en la música en valencià produint grups com Tardor, Novembre elèctric, La Maria, Smoking Souls, Gem, grups i solistes dels quals ell també és intèrpret i per tant té una visió molt àmplia dels diferents estils musicals. Sap molt bé on conduir cada tema i per què. Tono no sols és un professional admirable, és a més una persona amb la qual fa goig treballar per la seua humiltat, generositat i bon cor.
Quins diries que són els teus referents bàsics?
Escollir els referents és la part complicada de les entrevistes, perquè pense que tot el que he escoltat i interpretat, acaba intercedint d’alguna manera o altra en tot allò que compons. M’he format amb els grans clàssics, però si a dia de hui he de nomenar referents assenyalaria Jacob Collier, Clara Andrés, Judit Neddermann, Silvia Pérez Cruz…
Amb quins altres músics valencians o de fora sents més afinitat creativa?
He treballat molt a gust amb Borja Penalba, Andreu Valor i amb Gem. Crec que tenen un estil, una manera de crear o un enfocament artístic que m’agrada. A més, amb Gem compartisc assíduament moltes idees.
Formes part de Bèrnia, com a guitarrista i cantant. Com et sents quan toques amb elles? En quina mesura cobreixes una necessitat creativa diferent?
És un projecte molt diferent del meu (tot i que tots dos prenen de punt de partida la música en valencià). Bèrnia és música festiva que pretén fer ballar. Té el perfil de grup que toca als festivals i cicles de concerts de música festera. Tocar amb elles m’ompli d’energia perquè a més, totes som amigues. El meu projecte busca més la intimitat i crear una connexió emocional amb l’espectador. La lletra té un fort component creatiu i es treballa cada detall i cada paraula.
Ets professora de l’IES Berenguer Dalmau de Catarroja. Com has viscut el que ha passat des de la Dana?
Ara mateix i des de l’any passat ja no treballe en eixe centre, ja que la meua plaça definitiva és a Xirivella i aquest centre no va estar quasi afectat. La paraula més apropiada per definir el que li ha passat al meu antic institut és impotència. La majoria dels professors que havien sigut companys meus s’havien convertit ja en amics i en estar tant de temps treballant en eixe centre feia que coneguera la major part de l’alumnat. No podia creure tot el que els estava passant i que ningú els donara una sol.lució viable. Vam organitzar des del meu grup de percussió Les Percudones un concert benèfic a l’auditori de Bétera per recaptar diners que destinarem a la compra de material musical per al Berenguer Dalmau i també per a la Sénia de Paiporta i per al Bernat Guinovart d’Algemesí. Va ser un concert molt emotiu, ja que també participaren els cors d’aquests instituts cantant amb nosaltres. El que més necessitaven en eixe moment eixos xiquets era cantar en grup i canalitzar totes les emocions que estaven sentint mitjançant la música. Més enllà dels diners recaptats, em quede amb l’energia i humiltat d’aquests alumnes dalt de l’escenari.
Abordes amb la teua música qüestions socials i d’actualitat, com la violència masclista, els conflictes bèl·lics o les injustícies. Creus que la música popular és una bona eina per a que la gent prenga consciència? Creus que encara pot ser motor de canvi social?
Quan es llança un missatge crític davant un altaveu, aquest arriba lluny. Però si a més el llances acompanyat de música encara arribarà més lluny. Pense que la música popular és de les millors eines que disposem per conscienciar la gent. Històricament sempre ha sigut motor de canvi, i pense que encara ens queda molta història per contar.
Com afrontes els directes? Te produeixen cap tipus d’emoció? Nervis? Responsabilitat? Necessitat de connectar amb el públic?
Cada concert és únic per a mi i no en visc dos iguals perquè els factors que els condicionen són molt variables: el públic, la sonorització, el motiu, el dia i moment del dia del concert… Sempre es tenen nervis perquè saps que dalt de l’escenari tota la responsabilitat és teua: ets la cara visible i la que coordina tot el que passa allà dalt. Hi ha concerts en els quals és molt fàcil connectar amb el públic perquè aquest està en predisposició d’escoltar-te i d’altres, que trobes moltes barreres per connectar-hi.
La presència del valencià està normalitzada dins de la nostra música o encara queda molt per fer? Encara hi ha gent amb prejudicis?
Crec que la presència del valencià en la música ha avançat molt en els últims anys, sobretot gràcies a l’esforç de molts artistes que han apostat per reivindicar la nostra llengua com a part essencial de la seua identitat i creativitat. No obstant això, encara queda camí per recórrer, per assolir una plena normalització. Encara hi ha sectors de la indústria musical i part del públic que no donen la mateixa visibilitat ni valor al valencià respecte a altres llengües, i això limita les oportunitats i l’abast de la música feta en la nostra llengua. A més, sí que pense que encara existeixen alguns prejudicis, derivats de la manca de coneixement o d’una percepció antiga que considera el valencià una llengua minoritària o poc atractiva per a certs públics. Però crec que la música té un poder enorme per trencar aquestes barreres i demostrar que qualsevol llengua pot ser igual de potent i universal.